Estrenat el mes d’octubre passat al festival In-Edit, està disponible a la plataforma Filmin ‘Material Sirles: un septenni’, el documental que recorre de manera heterodoxa —no podia fer-se d’una altra manera— la trajectòria d’un grup molt especial, Els Surfing Sirles, una batedora cultural amb base musical punk-rock i garatge des de la qual assaltava la tradició catalana amb un indestructible sentit de l’humor. Un llegat breu i intens, marcat per cançons perdurables i pels seus explosius directes, que podria haver-se perllongat en el temps si no és per l’obligada retirada el 2013.
El fet que va posar punt final al grup és indubtablement tràgic, la mort del guitarrista Uri Caballero, amb només 34 anys. I es prestava per fer un balanç de la trajectòria d’Els Surfing Sirles des de la pena i els testimonis dolguts per la pèrdua i la recança del que podria haver estat i no va ser. L’esquema estàndard, per dir-ho així. Però la banda formada a finals dels anys noranta amb base a l’Ateneu de Vallcarca fugia dels convencionalismes com si foren núvols de gas mostassa. Els Surfing Sirles d’Uri, Martí Sales (veu i guitarra), Guille Caballero (teclat) i Xavier Garcia (bateria) eren un grup particular, ple de singularitats.
Posem per cas, per la formació atípica amb absència de baix, els materials insòlits en l’àmbit del punk amb què Martí Sales, poeta i traductor, nodria les lletres (de Verdaguer a Foix, passant per Maragall, entre molt més), el conreu del caos, el desinterès per cuidar la imatge, la connexió quasi mística amb una parròquia fidel de seguidors, que arribava al paroxisme en els concerts de pogos, cossos suats i despitralats i begudes per l’aire, la sornegueria i manca de prejudicis. En resum, un discurs popular, vibrant i divertit, però no absent de base cultural i musical. Un grup amb actitud, carismàtic, però sense les ínfules d’estrelletes rock que adopten moltes bandes al tercer concert que aconsegueixen convocar públic.
El documental Material Sirles: un septenni, impulsat pel mateix Sales i Roger Lapuente i dirigit per Lulu Martorell (amiga i difusora de l’obra de Pep Sales, cosí de Martí), recull el moment àlgid de la trajectòria del grup, que coincideix amb el període 2006-2013, des que Els Surfing Sirles intensifiquen els assajos per fer que la cosa agafe volada, fins a l’any de la publicació del darrer disc, Música de consum, enregistrat poc abans de la mort de Caballero. Adeu obligat després de deixar una producció curta però sucosa, amb Romaní, semen i sang (2011), segurament com el treball més emblemàtic i que conté alguns dels seus himnes més celebrats, com «Taxista» o «Montseny». Treballs publicats en l’inquiet segell Bankrobber, que va creure ben aviat en les possibilitats del grup.
El contingut és tot just el que anuncia el títol, Material Sirles: no hi ha testimonis a posteriori, no hi ha balanços, sinó gravacions d’arxiu amb concerts o en diversos moments de la vida de la banda, alguns íntims, altres delirants. Vídeos personals, de seguidors, making off de videoclips, entrevistes audiovisuals i radiofòniques. Materials que van encaixant-se com en un collage d’aparença caòtica, sense fil argumental aparent, però que acaba dibuixant un perfil bastant precís del que va ser el grup, la seua idiosincràsia irrepetible.
Surfistes a càmera ràpida
El film comença (imatges en blanc i negre) amb un experiment iniciàtic d’Uri Caballero, encara un alumne d’institut, deixant xerricar la guitarra al costat del bafle i trencant uns palets amb una destral. En off, el guitarrista conta l’experiència. A continuació, una de les moltes imatges de concerts de la pel·lícula, amb el públic (i el grup) donant-ho tot. I un postconcert amb Uri, Martí i Xavier entrevistats per uns guiris i explicant la filosofia que, segons ells, movia els Sirles: «Conèixer gent i beure gratis». Més endavant, el frontmanexplicarà el nom del grup, format d’una denominació romaní de les navalles més l’afegit surfista. Tot i no ser un grup surf. Ah: I una versió en directe de «Ritmo de la noche», per a solaç del respectable present en el concert. També eren capaços de perpetrar el «Sufre mamón» en clau punk i transformant la lletra en un deliri divertidíssim.
Hi ha imatges molt deficients al costat d'enregistraments molt més potables, però totes aporten coses. Material reunit també amb ajuda dels seguidors, suficient per poder veure alguns concerts a doble pantalla, sincronitzant la imatge duplicada amb el so, com ara una actuació esvalotant la parròquia amb un dels seus primers hits, «Han atropellat el gat», del disc de debut. LP (2010). D’això saltem a la gravació del videoclip de «Taxista» i les presses falses del mític moment en què Uri sosté que hi ha balenes a la Barceloneta, una conversa en què també passen de gairó Thor, Spiderman o Andrei Tarkovski.
L'enregistrament del videoclip «Montseny» també dona joc, amb els quatre membres del grup encaputxats cantant en l'epíleg del vídeo «Sol, solet», cançó tendra i infantil que els Sirles interpreten amb un to tèrbol i inquietant. "Montseny" és una cançó important, un dels seus himnes, que veurem reproduït en diferents concerts. Una de les cançons més corejades pel públic i, tal vegada, una de les seues lletres més reeixides: «Som del Montseny, xamanistes sense seny. / He trobat donzelles negres refregant-se pels estanys, / he fet ritus estrambòtics: romaní, semen i sang. / He vist bruixes i dimonis en rotllana tots dansant, / he vist a la vall secreta un gegant damunt d’un nan. / Som del Montseny, xandalistes sense frens. / Som del Montseny, anarquistes i senseis".
Els moments íntims, més familiars, amb nens tocant i cantant, també de convivència amb la natura, fan de contrapunt a l’esperit urbanita i canalla. Converses de bar farcides d’acudits i complicitats, moments bojos, entrevistes ocurrents. El «Let it be» fet miques. Fotos boniques. Més concerts. L’última frase, enmig d’una actuació, amb una redundància etílica: «Ramon, un Hendrik’s amb ginebra, si us plau». Podria haver estat el títol d’una futura cançó, perfectament.
Veurem així mateix a Uri cantant una cançó de Camela a cor què vols, a Guille en una festa major fent un entremès amb els acords de «Tractor amarillo». Referents sorneguers que fan compatibles amb una discussió sobre William Blake i les lletres de Martí. O sobre la conjunció en els concerts, quan s’havia de pujar o baixar, quan fer els canvis. Perquè Els Surfing Sirles, com tots els grups, discutien. Des de l’horitzontalitat. No anaven de músics amb voluntat de petar-ho, gaudien de la música amb un esperit hedonista infecciós, que transmetien a la gent. I això queda reflectit en les cançons i els directes. En la pel·lícula, aquest és un element central, un relat molt ben articulat.
Sols hi ha una referència luctuosa en el film, en la dedicatòria a Uri Caballero. I també a Carmen Roa, la mare d’Uri i Guille, a qui també es veu fugaçment en la pel·lícula contant un acudit. Un homenatge bonic, molt escaient, molt Sirles
L’estrena del documental amb les entrades esgotades en el festival In-Edit va demostrar que l’interès i l’estima pel grup continua vigent, una dècada després de plegar. La banda sols ha tornat per fer alguns concerts, l’últim al desembre amb Joan Colomo i Dalmau Boada com a músics de suport. Però la pel·lícula, ara disponible en una bona plataforma, mereixeria no quedar-se només en material de consum per a fans. Perquè els nostres anarquistes-senseis deixen un repertori absolutament reivindicable, que mereix ser conegut. I reconegut.