Entre els dies 10 i 12 d’aquest mes de febrer, el Centre Municipal de Cultura la Mercè de Borriana (Plana Baixa) acull la huitena edició de l’emac.fest, un festival musical enfocat cap a les propostes d’avantguarda amb un esperit eclèctic. Parlem amb el director del certamen, Vicent Tormo, per fer balanç i analitzar un cartell que inclou propostes com Maria Rodés & la Estrella de David, Baiuca, Cabiria, Judeline o Gazzi.
Volia per començar que parlares un poc de la història del festival, com va sorgir la idea i com ha anat evolucionant aquests huit anys.
La idea sorgeix del nostre propi background d’anar a molts festivals per tot l’Estat i tenir com a referents el Sónar, el Primavera Sound o l’antic Festival de Benicàssim. Com ara Borriana ja rep un festival massiu com l’Arenal Sound, nosaltres estàvem més fixats en fer un esdeveniment com era el Tanned Tin que es feia en Castelló, un festival que visitàvem molt i que ens ho feia passar molt bé. Es va triar el mes de febrer per diversos motius, entre altres coses perquè, quan decidim tirar-ho endavant, en 2015, no hi havia res. Ara sí que hi ha més coses. L’evolució? Ja vam nàixer prou grans, tractant-se d’un esdeveniment i una organització sense ànim de lucre, com són nosaltres, una associació cultural, perquè plantejàrem tres dies de concerts amb tallers i altres. Un inici atrevit, per dir-ho suaument. A partir d’això, el xiquet —o la xiqueta— se’ns ha fet gran. Estem orgullosos del camí que hem fet i del que anem a fer d'ací a uns dies.
Parlaves en la presentació d’un festival que conjuga avantguarda i joventut.
Correcte. Aquestes són les premisses, però estan supeditades al pressupost. Si tinguérem molts euros, potser el festival seria un altre. O si haguérem de vendre entrades, la línia seria la mateixa, però els artistes serien uns altres. Tot va marcat pel pressupost que tenim, que és curt, però amb això juguem. Ens menegem, tenim molta gent que ens va dient que ens fixem en diverses propostes, però hem d’anar a l’artista en el moment previ al seu esclat, quan podem accedir al seu caixet. És buscar-te les garrofes. Però estem prou contents.
El lliure accés als concerts ajuda a què el públic s’aproxime a les propostes més arriscades?
Ajuda i no ajuda. Si em preguntes quanta gent vindrà et diré que no ho sé. Fem una previsió en funció del que ha passat l’any anterior amb un quinze per cent més, per dir-te alguna cosa. Ajuda? En part sí, perquè el públic ha agafat el costum i es refia del que l’emac.fest proposa. Hi ha gent que et diu que no coneix cap grup del cartell, però també hi ha qui assegura que gràcies a l’emac.fest ha conegut Maria Rodés & L’estrella de David i li han semblat fantàstics. Sols per aquestes coses ja val la pena. També t’he de dir que a la gent el sorprèn molt que siga un festival gratuït.
No és fàcil que el públic de casa nostra tinga accés a propostes com ara Baiuca, que fa folktrònica en gallec.
Crec que Baiuca no ha vingut mai a la província de Castelló, Ruiseñora tampoc, quan va vindre Califato 3/4 no havien vingut mai... La majoria debuten en les nostres comarques. No som de posar-nos medalles, però és veritat que després la gent els veu en festivals molt més grans que el nostre. La primera vegada que preguntem per Baiuca no el coneixia ningú i ara estem parlant d’un artista que ha anat al Sonar, al Primavera, ha omplit sales a Madrid i Barcelona... Ha crescut i és una proposta molt heavy per a nosaltres.
Has parlat del Tanned Tin com a model, que és una referència molt suggeridora, però el cartell de l’emac.fest és més eclèctic: el folk de Lorena Álvarez al synth-pop de Rocío Sáiz passant per les músiques urbanes avançades de Judeline...
El Tanned és el concepte, però no pel tipus de cartell, que estava englobat en l’indie, per posar una etiqueta. L’emac.fest el que fa és carregar-se les etiquetes, per això ens hem tret de la màniga això de «joventut i avantguarda». Perquè, a més, el que escoltem nosaltres és així d’heterogeni, escoltem de tot. Tu veus els festivals a escala mundial i no té res a veure el que programen ara i el que programaven l’any 2008 o 2009. Ha fet eclosió tot i nosaltres, des del nostre xicotet reducte, ho reproduïm. I, humilment, crec que funciona.
L’eclecticisme el signe dels temps.
Totalment d’acord.
La presència femenina, per cert, és molt important. Supose que això no és casual.
En gran part sí, no és una cosa buscada, però el cas és que portem molts grups de dones i molts grups amb dones, sorgeix així. Com ara el tema de les llengües tampoc no està buscat, hi ha anys amb més grups que canten en la nostra llengua i altres que menys. No treballem amb quotes de cap mena. I comunicativament no hem dit que tenim un cartell amb moltes dones. Hi ha esdeveniments que això ho treballen i ho fan molt bé, però nosaltres som de fets consumats: presentem el cartell i la gent diu: «quantes dones...». Què hi farem.
Hi ha propostes minoritàries, però cap festival no renuncia a certes apostes amb ganxo. Maria Rodés & La Estrella de David tancaran el festival. I també hi haurà actuació del dj i productor Gazzi, un dels artistes del moment.
El tema dels caps de cartell en un esdeveniment musical és irrenunciable. Des del primer any, que va vindre La Bien Querida, sempre hi ha caps de cartell. Tractem de buscar un reclam perquè la gent tinga algun tipus de referència capaç de portar-los a Borriana un cap de setmana de febrer.
També parleu de què és un festival que fomenta la proximitat al públic. Té a veure amb les característiques de l’Amfiteatre del Centre la Mercè?
Té a veure amb les característiques de l’espai, evidentment. El Centre és com és, no està fet expressament per això. El cap de setmana estem tots molt en contacte, ací l’artista no entra per darrere, ix a l’escenari, actua i se’n va a l’hotel. Entra per la porta, com tu. I clar, aquest contacte és molt bonic per a nosaltres i també per al públic i els artistes.
Què en destacaries d’aquests huit anys?
La trajectòria ha estat sempre ascendent, d’arriscar cada any una mica més, és la nostra manera d’entendre la vida. Les principals fites són poder engegar el projecte i mantindre’l. I poder tenir a Borriana La Bien Querida, Christina Rosenvinge, que era un mite per nosaltres... O veure com han crescut Califato 3/4 després d’estar amb nosaltres. Estem molt contents d’això, la veritat.