"La costa dels mosquits" és la primera retrospectiva dedicada a Santi Moix (Barcelona, 1960), artista que viu a cavall entre el seu estudi de Brooklyn (Nova York) i el de Barcelona. Tothora emplaçat en la recerca del viatge i de la inestabilitat com a forma estètica, no deixa passar cap oportunitat d’experimentar amb diferents materials. Comissariada per Enrique Juncosa, els Espais Volart reuneix obres realitzades entre el 1998 i el 2022 i inclou una vuitantena de peces, entre pintures, aquarel·les, ceràmiques, escultures, dibuixos, gravats i intervencions efímeres i és, sens dubte, l’exposició més extensa i significativa de la seva trajectòria. Moix és el típic i pur investigador que aprofundeix en els temes, les fórmules i les pròpies troballes. Partint de composicions formals complexes a base d’elements que es van juxtaposant i interrelacionant en un equilibri precari, articula una escriptura pictòrica de formes orgàniques i biomòrfiques que se situen entre representació i abstracció; entre real i fictici: un seguit de polaritats com una de les característiques de la seva obra.
Santi Moix. La costa dels mosquits. Una antològica (1998-2022)
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Fins al 16 de juliol de 2023
Santi Moix (Barcelona, 1960) és un d’aquells artistes catalans a qui se’l coneix més a nivell internacional -sobretot als Estats Units i al Japó- que no pas a Catalunya on, en etapes puntuals, s’han pogut veure monogràfiques a galeries privades. És la primera vegada, però, que es pot fer un ampli recorregut pel seu univers multidisciplinari i celebrar la plàstica com una manera de viure.
El viatge esdevé per a l’artista el detonant de la seva creació. El seu caràcter inquiet l’ha conduit pel món en un periple d’aprenentatge i d’experiències vitals. Viatger incansable i precoç, el seu esperit nòmada l’ha portat a França, Itàlia, Japó -on hi va fer llargues estades entre el 1984 i el 2000-, Marroc, Índia, Equador o Nova York –on té instal·lada la seva residència des del 1986 i on ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria artística-; llocs que han estat catalitzadors del seu procés creatiu. No ha deixat mai d’anar i venir, establint sinèrgies amb els pòsits de les diferents cultures per nodrir-se de renovades energies. Treballa diferents disciplines amb una veu pròpia, feta d’una superposició de vivències i coneixements que donen com a resultat un llenguatge imaginari entre mític i poètic. Instintiu i compulsiu, tant sigui a través de la pintura, l’escultura, la ceràmica o el dibuix manté un codi propi que es caracteritza per la recerca de l’ordre ocult de les coses.
Amb el títol La costa dels mosquits, la retrospectiva als Espais Volart palesa l’afany d’explorar nous formats i noves expressions. Les seves pintures impregnades de l’empremta mediterrània, estan imbuïdes de tota la força gestual de l’expressionisme abstracte de l’escola americana, sense deixar de banda el llegat de l’automatisme surrealista. Escenaris de composicions complexes amb formes abstractes fluctuants, confins de fragmentació, territoris de transició, elements que s’interrelacionen en un ordre inestable, dialoguen amb imatges reconeixibles com ara insectes, flors, fruites, animals, ulls, ponts o d’altres, sempre en metamorfosi constant.
El títol provéde la novel·la d’aventures The Mosquito Coastde Paul Theroux, publicada el 1981 i adaptada al cinema el 1986, i que narra com un excèntric inventor decideix embarcar la seva família en una aventura per una costa hondurenya, lluny de la civilització per escapar de l’agitació americana. Per contra, el seu paradís llunyà és ple d’insectes i de dificultats que l'enfrontaran als seus d'una manera lenta i ferotge. Segons Enrique Juncosa: “De manera semblant, Moix ha creat un món paral·lel amb la seva imaginació, on les imatges que pinta estan en incessant transformació i obeeixen a un ordre tant caòtic com imprevisible i tant pertorbador com seductor”. Igualment, els mosquits estan molts presents en la seva creació, representats amb una gran trompa i ulls gegantins.
S’inicia el recorregut amb Desequilibri harmònic (1998) -pertanyent a la col·lecció de la Fundació Vila Casas- en la que queda ben palès que els seus paisatges són espais vertiginosos i escenaris torbadors de composicions formals complexes. Aquesta dansa d’imatges, trets, masses, i colors configuren indrets imaginaris, atemporals i ageogràfics, recreats en un cosmos que es troba entre la ficció i la tradició pictòrica, entre la visió lúdica i la irònica. Cohesionar i fusionar elements dispars, partícules flotants, fluids gelatinosos, núvols eteris que van lliscant i relliscant en escenografies d’acumulació i de moviment, és el que atrau Santi Moix. El seu imaginari ha acabat estant ple de records i contes de la infància, de racons secrets amb objectes i coses. “A la meva obra, barrejo totes aquestes coses intentant descobrir l'ordre ocult que existeix a la natura, a la vida. I és per això que la meva pintura és força onírica i també zoomòrfica, perquè els animals formen part de la meva educació”, diu Moix.
A finals dels anys 90 Moix va realitzar una sèrie d’obres en blanc i negre en un diàleg d’oposats; contraposicions que són la gènesi del seu treball. Són dibuixos que evolucionen en territoris canviants a través de configuracions ambigües fins a crear paratges que semblen evocar motius biològics percebuts a nivell microscòpic. Empren la immediatesa del dibuix com una crònica de les seves vivències, com a gènesi de l’acte creatiu, tot valorant-lo com una afirmació íntima i cognitiva.
L’artista ha tingut i continua tenint, en l’esfera de la literatura una altra important font d’inspiració. La temàtica de les aventures està molt viva en els darrers anys com a il·lustrador de llibres d’importants autors literaris, com ara Miguel de Cervantes, Mark Twain, Umberto Eco o François Rabelais. És així que ha il·lustrat Don Quijote de la Mancha, Les aventures de Huckleberry Finn o El nom de la rosa. Per al seu treball amb El Quixot, va fer un conjunt de gravats, que s’exhibeix en la seva totalitat, a més de nombrosos dibuixos preparatoris.
L’obra de Moix conté una forta presència de la naturalesa i d'elements orgànics en equilibri entre dues realitats: l'abstracte i la figurativa, la ingènua i la tenebrosa. Durant els darrers set anys, les flors ha estat un tema dominant en l’artista, qui explica que el seu interès pels insectes i la botànica va sorgir durant un llarg viatge pel riu Napo a la selva de l’Equador, on va poder observar de prop la fragilitat dels ecosistemes. No ha parat de pintar flors, que s'han anat distorsionant, tot suggerint i mutant-se en altres formes com cebes, cactus, molsa o gira-sols com en l’obra White Flowers (2016). Per altra banda, Hana Bi -Flors de foc- és el nom dels focs d’artifici japonesos que Moix va conèixer en els seus darrers viatges al Japó, entre el 2019 i 2020; una sèrie d’obres de gran format que es despleguen en onades expansives pels murs en instal·lacions efímeres. Estan executades amb una tècnica especial: Flashe sobre Tyvek: es tracta d’una pintura mat, feta amb una emulsió extrafina de vinil que se superposa damunt d’un material sintètic utilitzat com a aïllant en la construcció i que permet adherir la pintura a una paret i desenganxar-la amb facilitat. Fireworks on Shinamo River (2019) ens apropa als rituals d’aquestes celebracions de grans explosions de llum i color.
Tanmateix, Santi Moix reinterpreta la pràctica popular a través d’una sèrie de peces de ceràmica negra que va fer en col·laboració amb el terrissaire Didi (Lluís Heras) de l’Empordà, gran coneixedor de la ceràmica fumada de La Bisbal; una herència que es remunta al segle XVII. Uns atuells, com una mena de càntirs no utilitaris, amb incisions, retalls i afegitons i dels quals en podem veure alguns exemples. A l’última sala es mostra L'ase d'or, un mural de porcellana de potents cromatismes de gairebé set metres de llargada fet amb la col·laboració del ceramista gironí Joan Raventós. Els ecos pop ens recorden herències de Philip Guston o Roy Lichtenstein. Està inspirat en el llibre i els personatges de la novel.la Les Metamorfosis o l’ase d’or d’Apuleu (segle II de la nostra era); una narració d’aventures d’un noi que per error és convertit en ase en un encanteri mal conjurat.
Igualment, l’interès per la transmissió ancestral que el connecta amb els orígens, la materialitza en les escultures realitzades amb cautxú reciclat que va iniciar cap al 2010 a partir d’un viatge al sud del Marroc. Va detectar uns recipients negres per transportar aigua fabricats amb goma de pneumàtic de diferents textures que porten els nòmades sobre els camells. Una mena d’àmfores que, a més de la seva funció, contenen les petjades del temps i del territori i mantenen l’esperit atàvic. Amb l’ajut d’uns artesans de Marràqueix ha desenvolupat unes formes polimòrfiques que reneixen de la tradició per adquirir nous significats. Aquestes escultures tenen per a Moix unes connotacions molt determinades relacionades amb la diàspora, la vida nòmada i la supervivència. Són unes peces que porten atresorades moltes histories i que segueixen insistint en la recerca dels hàbits i, molt especialment, en materialitzar la memòria i les empremtes del temps. Marràqueix (2010) n’és un excel·lent exemple de l’essència artesanal i primitiva.
A partir del concepte “Efecte ondulant” o Rippling descrit pel psiquiatre Irvin Yalom, Moix ha pintat una sèrie de quadres de fons blanc amb aquest títol. Damunt d’aquest fons, hi veiem fileres de cercles de colors que s’estenen en totes direccions. Són autoretrats, o retrats simbòlics, que cartografien aquests cercles d’influència de què parla el professor Yalom en el seu llibre Staring at the Sun. Overcoming the Terror of Death (2008). Diu: “Cadascú de nosaltres crea cercles concèntrics d'influència que poden afectar els altres durant anys, fins i tot generacions”. Les persones continuen existint a través de l’impacte que han tingut en les altres. Un seguit d’obres ens apropen a aquesta teoria.
Finalment, l’audiovisual Les set vides de Santi Moix, produït per a l’exposició –i amb contribucions de Xavier Puig i Jordi Muñoz–, aplega diversos materials d’èpoques diferents, on trobem imatges de l’artista treballant als tallers de pintura i ceràmica, i també portant a terme distintes instal·lacions, com ara una per les botigues Prada a Nova York. D’entre les filmacions, en destaca la que documenta la realització dels frescos per a l’església romànica de Sant Víctor de Saurí (s. XIII), al Pallars Sobirà; un dels seus projectes més ambiciosos i l'obra més monumental de Moix fins ara. El projecte uneix el romànic català amb una estètica contemporània i innovadora. El plantejament artístic busca unir espiritualitat i natura i reinterpretar escenes del costumari cristià des del prisma de la bellesa de l’entorn en base a la seva pròpia observació; un projecte que va ser tot un repte tècnic i que ha acabat definint el seu accentposterior. Moix havia passat moltes temporades a la zona quan era petit i, tot i que va rebutjar el projecte al principi, durant uns quants anys no va poder deixar-hi de pensar. A la fi, es va plantejar la idea de decorar l'església com un jardí de les meravelles, amb un to panteista i que parlés de l'entorn natural. El procés va durar uns quants anys -des del 2015, en una primera fase, fins que va concloure el 2020- durant els quals Moix creu que es va convertir en millor pintor. El treball amb la tècnica del fresc va potenciar una de les qualitats de la seva manera de pintar, que és el diàleg gairebé d’igual a igual entre artista i pintura.
