Les tropes francoespanyoles van guanyar la batalla d’Almansa per la seua superioritat numèrica, la qualitat de la cavalleria, la millor organització jeràrquica i l’oportuna utilització de les reserves. I també van guanyar per una raó que les resumia totes: el general en cap de les tropes aliades —els austriacistes— era un vell militar portugués que ocupava el càrrec per ser el més antic, no per ser el més intel·ligent, capaç i competent.
El general Das Minas era un home que no podia competir amb les modernes estratègies de Berwick, digne alumne del militar que revolucionà els camps de batalla a finals del segle XVII: Tourene. Imagineu si estava torrat el general Das Minas que la nit anterior a l’enfrontament va voler fer l’amor amb la seua prostituta preferida. Però va ser derrotat en un altre camp de batalla important: el llit. No començà el dia de massa bon humor. L'endemà, en llostrejar, va ordenar que posaren les seues meuques en un pujol perquè veieren perfectament les evolucions dels exèrcits.
En primera fila: en llotja per assistir a un dels espectacles més sorprenents del segle XVIII: el moviment de 50.000 homes desplegant-se coreogràficament. Una bala de canó acabà amb totes les prostitutes. Més escenogràfic i ridícul impossible. Podríem dir que la impotència d’un home decidí el curs d’un poble. La batalla havia acabat. Molts camps van ser cremats per eliminar l’únic que deixa una batalla: la visió dels cossos mutilats i l’olor de la sang i de la por. Aquell dia hi hagué més de 9.000 baixes i 11.000 presoners.
De cada 7 morts austriacistes, n’hi hagué 2 de borbònics. El Regne de València quedava a mercè de les tropes francoespanyoles. La porta d’entrada a la Corona d’Aragó s’havia obert definitivament de bat a bat. Una nova època començava per als nostres territoris. La progressiva i dissimulada desaparició de la Corona d’Aragó com a nació moderna es va fer definitiva amb una invasió de tropes perfectament dissenyada.
El general d’Asfeld va passar a sang i foc Xàtiva. Tot el poble resistí 22 dies el setge del general… El rei Felip V ordenà personalment l’incendi de la ciutat i que el seu nom fora esborrat dels mapes. Les autoritats vencedores van deixar ben clares les seues intencions: “a fin de imprimir el terror y como ejemplo severo para evitar obstinaciones parecidas he hecho arrasar la ciudad y mandar todos sus habitantes a Castilla, con prohibición de nunca más volver a su país natal”.
Parlaven de Xàtiva. A Dénia, per haver estat la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va jurar obediència als Àustries, la van arrasar. Van devastar fins i tot l’església gòtica perquè allí mateix l’arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat rei. I continuaren cap al nord. El Duc de Berwick entrava a València el 8 de maig. La repressió, tot just començava. La nova dinastia governant introduïa una administració militaritzada, castellanitzant i centralitzada. Després d’Almansa, la guerra continuà. Però per al Regne de València tot va acabar el 29 de juny de 1707 quan Felip V abolia els Furs d’Aragó i València. Per ordre de la nova dinastia, la Corona d’Aragó desapareixia definitivament. Escac i mat.
Alacant va caure en 1709. Al general Basset ens el trobem de màxim responsable de les tropes que defensen Barcelona en 1714. I va ser un dels últims a rendir-se a les tropes borbòniques. Aquell home, un dels millors militars i científics de l’època va morir anys després en una presó castellana, menystingut pels Borbons que l’havien vençut i pels Àustries que l’havien oblidat. Juntament amb Casanova i uns quants notables barcelonins, va ser un dels últims resistents que van patir el setge. El batalló de valencians de Sant Vicent i el de la Mare de Déu dels Desemparats van resistir els exèrcits francoespanyols fins al final. Era l’11 de setembre. Mallorca va caure un any després. En una reunió mesos abans, els anglesos abandonaren definitivament els seus aliats catalans. La guerra per a ells ja no tenia interés.
Nosaltres per a ells, no teníem cap interés. Els anglesos i portuguesos obtenien grans projectes i beneficis ultramarins, els Borbons es quedaven aquesta part d’Europa, els Àustries la part central del Vell Continent... Així ho van decidir al Tractat d’Utrech. Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe —l’autor de la que és considerada la primera novel·la en anglès— i assessor en aquelles sessions, no s’explicava com encara Basset, Casanova i uns quants més, resistien el poder d’un exèrcit quan ja estava tot perdut. El Daniel, que era escriptor, periodista, diplomàtic i espia si calia, escrigué The military memoirs of captain George Carleton, un llibre publicat el 1728 i on proposava les memòries imaginàries del capità, on relatava els conflictes europeus del 1672 al 1715. La gràcia del text —en català publicat amb el títol El capità Carleton, d’editorial la Mansarda— és que una bona part de les aventures de Carleton transcorren en territori català: per Montserrat, que la descriu com “una mena de bosc petrificat” o “una perfecta muntanya d’agulles barrejades amb arbres colossals, i tan bella que no et cansaries mai d’admirar-la ni deixaria d’intrigar-te. Viatja a Barcelona, a València.
Possiblement, una estada de joventut pels estats de la Corona el fera coneixedor i animador d’aquestes gents i aquesta terra. Havia estat representant de calceteria i segurament conegué de primera mà tots els indrets que hi relata. I segurament li vam caure bé. Fins i tot, escrigué més tard un llibret que es deia “El cas dels catalans” on es feia creus de la resistència que vam presentar durant set o vuit anys als exèrcits més poderosos del món occidental. Intentava explicar-se a ell mateix l’abast d’aquella conflagració i la importància que tingué per a nosaltres aquell conflicte. Per què no ens rendíem d’una punyetera vegada? Per què resistíem?... Un conflicte que ens barrà entrar al món modern mirant als ulls dels altres, d’igual a igual.
Fins a 1715 van fugir de la Corona d’Aragó més de 10.000 persones que volien evitar la repressió dels vencedors. Molts d’ells, nobles. Buscaren refugi a Viena, Nàpols, Sicília, Londres, Budapest, Timisoara... Pocs en tornaren: una d’elles és la comtessa de Casal: ara descansa a l’Església de Sant Tomàs de València. S’imposaren sancions econòmiques, es prohibí el color groc que era el símbol dels austriacistes. El caragol marí era un instrument de comunicació entre molts camperols: fou prohibit per les noves autoritats. Als xiquets no se’ls deixà mai més jugar a maulets i a botiflers. Moltes comunitats de monjos que vivien i treballaven als monestirs dels antics territoris de la Corona d’Aragó, van ser substituïts en bloc per altres religiosos vinguts de Castella. La llengua castellana se sentia per primera vegada dins dels murs de molts cenobis de la Corona.
Segons alguns historiadors, haurem d’endinsar-nos en el segle XX per a trobar brutalitats similars en el transcurs d’un conflicte bèl·lic. A les trinxeres de Verdun en la Primera Guerra Mundial concretament. Ja us en podeu fer una idea. O com digué D’Asfeld: “no hay árboles suficientes en todo el Reyno para colgar a todos los traidores”. La conseqüència més immediata de la guerra de Successió al tron dels Regnes d’Espanya va ser el Decret de Nova Planta: el derecho de conquista anul·lava furs, drets, lleis, llengua i privilegis dels vençuts: llegiu -sense cap obligació, of course— el principi del Decret:
"Considerando que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de leyes, he juzgado por conveniente abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los reynos de Aragón y Valencia y que estos se reduzcan a las leyes de Castilla."
L’extermini d’una cultura i d’un territori era un fet dissenyat, pensat, reflexionat i executat amb una precisió mil·limètrica, sistemàtica. Disseccionats com un entomòleg podia burxar en les entranyes d’un escarabat. Almansa va ser un punt i a part en la història del poble valencià. Però també va ser el punt final d’una trajectòria nacional. El segle XVIII va ser vital per a Europa. I el Regne de València l’encetava de la mà del poder absolutista borbònic.
Aquests tres articles d'El Temps de les Arts han estat construïts —en part— amb el text d’un guió audiovisual que va servir de suport per a l’exposició institucional “Almansa 1707” inaugurada l’abril del 2007. Quan les màximes autoritats van acabar de veure el documental de 25 minuts, es van mirar sorpresos i potser preocupats. Un dels màxims responsables de la Generalitat va manar que la producció no es distribuïra a cap escola, institut o institució cívica. El que passà a Almansa es queda a Almansa.