La vulnerabilitat, la imperfecció o l’emotivitat de les màquines són temes cada cop més freqüents en el treball de moltes artistes que porten la tecnologia a escena.
Un androide de gènere femení ens observa a través d’un vidre, mentre ens presenta una sèrie de substàncies alteradores de la consciència. Mentre ens en detalla els efectes, la seva mirada es perd a l’infinit, els dits li tremolen i les pestanyes se li acluquen, com si ella mateixa es veiés afectada per les substàncies que descriu. O com si assistíssim a la seva fragilitat elèctrica, a petits indicis d’un mal funcionament. Es tracta de la instal·lació Happiness de Dries Verhoeven, que es va poder visitar el passat gener a la plaça Margarida Xirgu dins del cicle Katharsis del Teatre Lliure, i que va encendre controvèrsies entre qui confonia la instal·lació amb una sala de consum supervisat i qui opinava que un robot no podia protagonitzar una peça escènica.
Tanmateix, l’ús de tecnologia a escena no és nou, ni de bon tros. La tragèdia grega ja utilitzava maquinàries que feien aparèixer o desaparèixer personatges, emulaven el so d’una tronada o disparaven efectes pirotècnics. En l’àmbit de les tecnologies digitals, i sense sortir de Catalunya, ja fa trenta anys que Marcel·lí Antúnez es va connectar a un exoesquelet que transferia els moviments de ratolí dels espectadors al seu cos, mentre que Kònic thtr creava peces de dansa a distància deu anysabans de la pandèmia. Companyies com Agrupación Señor Serano, Cabosanroque o Roger Bernat fa una bona colla d’anys que fan servir les tecnologies digitals com a part fonamental dels seus espectacles. La preocupació per com col·laborar amb aquests agents a escena s’estén fins a l’àmbit de la formació artística, on l’Institut del Teatre ja fa tres anys que va iniciar el Postgrau en Escena i Tecnologia Digital, amb l’accent en la creació escènica contemporània, i que acaba d’obrir inscripcions per a la seva nova edició.
Però sí que hi ha una novetat que afecta la nostra manera actual de pensar la tecnologia des de l’escena. No es tracta de la intel·ligència artificial ni del metavers, sinó del fet que, actualment, aquestes tecnologies siguin a tot arreu. Com escriu Jorge Carrión a Los campos electromagnéticos, “Nosaltres, a més d’amb les nostres mascotes i plantes i tants virus o insectes, convivim sobretot amb els microprocessadors, els sensors, els instruments, les aplicacions, els aparells, els teclats, les pantalles i les càmeres”. En l’àmbit artístic, aquesta intimitat ha despertat una nova bateria de preguntes, que ja no tenen tant a veure amb aspectes tècnics com amb components afectius i corporis.
Els sectors econòmics que lideren la cursa tecnològica parlen de màquines que computen cada cop millor i més ràpid, o de xarxes neuronals capaces de produir resultats espectaculars a partir d’un nombre cada cop més gran de dades. Tots aquests discursos posen l’accent en la perfecció tècnica. Com a contrapunt, em sembla interessant observar com cada cop més artistes s’allunyen de la pretensió de control o domini que fins fa uns anys trobàvem en moltes peces de caràcter tecnològic, i exploren els espais d’ambigüitat, vulnerabilitat, imperfecció o error que la nostra relació amb les màquines genera. Moltes artistes han entès que la seva feina no és construir aparadors perquè les noves tecnologies s’hi exhibeixin, sinó obrir espais de convivència per comunicar-nos amb elles.
La comunicació és una de les preocupacions principals del col·lectiu Estampa, que s’autodefineix com “un grup d’investigadors, artistes i enginyers que des de fa uns anys es dedica a la pedagogia crítica per a intel·ligències artificials”. Com diu en Marc Padró, un dels seus integrants: “La intel·ligència artificial fa que ens qüestionem què és mirar. És una tecnologia que diem que ‘mira’, però hem d’entendre la diferència entre com mirem nosaltres i com mira ella. Preguntar-nos què és aquest ‘mirar’ fa que intentem mirar d’una altra manera.” En el cas d’Estampa, ensenyar les màquines a “mirar” no persegueix la perfecció sinó que exposa les incongruències i biaixos de la mirada algorítmica, i acaba il·lustrant la nostra pròpia manera de construir la realitat a partir de ficcions. “Treballem tant amb les tècniques com amb les ideologies de la intel·ligència artificial”, afirma en Marc. “Com parlem de les coses també forma part de les coses”.
L’artista Mónica Rikić fa un pas més enllà i es pregunta quina vida emocional acabaran desenvolupant les màquines, si realment s’acaben convertint en organismes intel·ligents i autoconscients. Una de les seves peces més reconegudes és un grup de robots de colors llampants que fan safareig, com unes veïnes que es troben al balcó. Els seus últims projectes es pregunten si les màquines acabaran sentint la necessitat de creure en déu. Rere la primera impressió lúdica, hi ha una clara voluntat d’imaginar un futur no distòpic, on les màquines també tenen crisis existencials. Els robots de Rikić no són útils ni eficients, la qual cosa ens convida a reflexionar sobre com hem codificat l’explotació laboral, i fins i tot l’abús, en les noves tecnologies, a qui demanem que estiguin actives i receptives, i que siguin productives, les vint-i-quatre hores del dia. En aquest sentit, aquests robots ociosos ens parlen de la necessitat d’aturar el treball i generar espais d’intercanvi afectiu, per més màquina que siguis.
La vulnerabilitat, la imperfecció, la intimitat i la resistència a la productivitat no són només reivindicacions sobre l’ús de les noves tecnologies, sinó preocupacions àmpliament compartides per la societat, de què l’art actualment s’està fent ressò. En aquest context, podem veure les tecnologies digitals a la vegada com a forma sensible i formadora de sensibilitat. Per això cal deixar d’entendre-les com una eina al nostre servei, i fixar-nos en elles com un altre cos, tan imperfecte i erràtic com el nostre, dotat d’una altra sensibilitat però profundament lligat a les nostres pròpies sensibilitats i vulnerabilitats.