Els més de 2,8 milions d'espectadors de l'any passat, venuts amb gran fanfàrria pels empresaris teatrals, són una dada excel·lent i un xut d'optimisme per al sector teatral. Però la realitat és sovint molt tossuda.
2.845.015 espectadors. Aquesta és la xifra màgica. Uns 30.000 més que l'últim rècord, el 2011. I dotze anys de diferència. Enmig, dues crisis terribles que han deixat Barcelona tremolant i amb pèrdues importants, com la terrible escassetat de sales de mitjà format. No som on érem, ni de bon tros, però tampoc on podríem ser. Perquè si es miren les xifres de prop, es veu aviat que els anhelats 3 milions són gairebé a tocar.
Per començar, s'ha de tenir en compte que la temporada actual, la 2023-2024, va posar-se en marxa amb només un musical de gran format, The producers (Tivoli), que ha punxat i ja anuncia que se'n va a Madrid. Qui ha aguantat el tipus és el nostre Harry Potter, el Mago Pop, que ha fregat els 200.000 espectadors. No hi ha cap altre espectacle que hagi arribat als 100.000. Molt lluny, tenim l'indomable Improshow(Teatreneu), el musical d'Àngel Llàcer,L'alegria que passa (Poliorama) i Fitzroy(Borràs).
Si anem a la temporada 2011-2012, la del rècord, tres muntatges van superar els 100.000 tiquets venuts:Los miserables (Barcelona Teatre Musical, 173.218),Campanades de boda (Tívoli, 147.101) i Cop de rock (Victòria, 110.864).
Què ha passat perquè s'assoleixi un rècord? Doncs, una de les conseqüències del 2011: l'obertura massiva de sales petites. Les dades de l'Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) mostren que, amb 305.000 espectadors, els teatres de menys de 200 butaques pugen l'ocupació un 35% respecte a 2011. I són els que fan que se superi la dada de fa dotze anys, Mago Pop a banda.
Podem ser optimistes, sí. Sobretot perquè hi ha molts teatres que estan plens. En un dia tan tonto per anar-hi com un dimecres, vaig poder veure-ho amb els meus ulls al Condal, on l'Escape Room 2 de Joel Joan i Hèctor Claramunt omplia de gom a gom la platea. I dissabte a la tarda, a El petit príncep, al Paral·lel 62, també ple com un ou.
Aquest Nadal no són pocs els que han penjat cartells d'entrades exhaurides, des del retorn de Fitzroy a Napalm al cor, d'Amèrica a Filumena Marturano. I tot plegat ofereix una sensació total de bon rotllo entre els teatrers, com si la gent s'hagués tornat boja per anar al teatre, com si els barcelonins haguessin descobert que tenim una cartellera atractiva i diversa. Que no hi ha grans musicals a dojo com a Madrid? A Brussel·les o a Berlín tampoc. Tenen una cartellera pròpia prou interessant. Això és al que hauríem d'aspirar.
I avui dia, un dels trets característics del teatre barceloní és que compta amb un planter bestial de dramaturgs i un públic àvid de veure les seves obres. El teatre comercial de text és molt bo i la prova és que gairebé cada setmana s'estrena una peça parida aquí a fora, començant per Madrid i seguint per Buenos Aires. No sé si cap d'aquests autors guanyarà el Nobel, ni si arribarà a Broadway o al West End, però el cert és que s'exporta molt.
A més, les obres d'esperit menys comercial, més de caràcter experimental, també disposen d'un públic i d'unes sales que estan disposades a estrenar-les. Fa una dècada, els dramaturgs, quan escrivien peces d'aquesta índole, un Al contrari!, una Amèrica, aspiraven que veiessin la llum en un teatre públic. Avui, no. També hi ha sales comercials on s'estrenen amb èxit i espais petits on tenen recorregut.
Que falten musicals? No ho sé. La indústria em dirà que sí, que l'espectre de públic al qual s'adreça un musical sempre serà més gran que qualsevol altre producte, que Billy Elliot i Cantando bajo la lluvia van facturar 8 milions d'euros cadascuna, etc. Però Barcelona no gaudeix de turisme teatral, com Madrid o Londres, ni tampoc disposa de tantes sales per encabir-ho tot. Caldria un altre Tivoli almenys.
Però tenim el Mago Pop. Antonio Díaz ha aconseguit que els guiris passin per Barcelona i s'emportin la seva dosi d'espectacle superlatiu, cosa que no podran veure enlloc més. Gaudí i Mago Pop, el lot. Fa quinze anys, fora bromes, hi havia gent que venia a la ciutat per asseure's davant d'un Calixto Bieito nou de trinca… En el món del teatre europeu, tothom sabia que dirigia un teatre a Barcelona. Servidor aniria cada mes a veure el Mago Pop si em prometen que no ens serviran més musicals anglosaxons del segle XX.
Amb tot, el Mago Pop només té 199.000 dels 2,8 milions d'espectadors. La resta va molt repartida. Si ' hagués fet les xifres que esperava, estaríem en els 3 milions. Si l'Apolo funcionés, molt per sobre. És a dir, que falta que s'acabin d'alinear del tot els astres. Perquè n'hi ha que ho estan fent bé. Per començar, el TNC, que aquesta temporada està registrant uns números magnífics. El Lliure tampoc ho ha fet malament. Ni la Beckett.
En el terreny privat, el Texas es pot consolidar com a sala de creixement, perquè obres com Austràlia o Fairfly puguin saltar del petit al mitjà format. Als teatres de Focus totes els hi ponen. El Poliorama tira bé, així com Akadèmia, Atrium, Tantarantana… Els petits mantenen el tipus i ofereixen la diversitat que la cartellera necessita. Perquè no tothom pot pagar 35 € per una entrada, ni tothom vol empassar-se una comèdia.
De fet, el problema el tenim aquí. I en la poca visió de negoci de part del sector. És difícil d'entendre que una obra programada quatre o sis setmanes en un teatre acabi per morir allà mateix quan ha esgotat les entrades abans d'aixecar la persiana. Això passa perquè tots els teatres estan ocupats amb peces que tenen explotacions molt curtes que s'empenyen entre elles. De vegades passa que un muntatge petit o un de mitjà té més recorregut, hi ha més gent que el vol veure, i no hi ha manera de col·locar-lo fins d'aquí a un any. Aleshores, és com tornar a començar.
A Buenos Aires, per exemple, els teatres de l'Off programen d'una manera totalment diferent de la nostra, amb cinc o sis obres per setmana, amb la qual cosa et pots trobar que una peça estigui uns quants anys a la cartellera. A Barcelona, potser no caldria canviar tot el sistema si hi hagués un parell més de sales que reprogramin, com ja fan el Borràs i el Texas. Cal una mica més d'agilitat.
El rècord ha de servir per a l'optimisme i per posar els peus a terra. Sembla un oxímoron, però no l'és. Hi ha les condicions generals per a l'enlairament. La inversió dels últims anys en el jovent, artistes i públic, hauria d'eixamplar-se encara més. S'ha de continuar regant la base perquè el camp acabi de florir. S'ha de resoldre d'una vegada per totes el tema de l'Antic Teatre, per exemple. I començar a perfilar quin tipus de ciutat teatral volem ser. Aquesta és la pregunta que haurien de respondre els que manen.