Judici 1-O

"Si donem coses per perdudes, els posaríem molt fàcil fer trampes amb les seves lleis"

De dilatada trajectòria i havent estat portaveu del Govern d’Artur Mas, la inhabilitació per haver organitzat la consulta del 9N de 2014 va condemnar Francesc Homs a mirar-se la política des de la barrera. Diu haver-s’ho pres amb esportivitat i que ha optat per centrar-se en la seva carrera professional com a advocat. Tanmateix, es permet una darrera llicència de punt mort: coordinar les defenses dels presos polítics del PDeCAT a la vista de l’imminent judici per l’1 d’octubre.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—El darrer cop que vam parlar em va comentar que havia posat fi a la seva trajectòria política i que es volia centrar en el món professional. El fet de coordinar les defenses dels presos polítics del PDeCAT és una darrera concessió a la política?
—No. És el que és. És evident que és un judici polític. Per tant, és com si estigués fet expressament per anar fent el trànsit cap a recuperar la feina d’advocat. Però la meva funció, en aquest cas, és
 de perspectiva més jurídica. Aportant la meva pròpia experiència d’aquest temps, amb l’afegit que jo pel Tribunal Suprem ja hi he passat. Evidentment, en unes circumstàncies diferents. Però aquell tastet també ens dona antecedents per abordar aquest judici de gran transcendència.

—Qui el va venir a buscar?
—Aquestes coses apareixen. Coincideix que reprenc la meva carrera d’advocat amb el fet que els presos polítics no només són companys de partit, sinó que també són amics meus. També l’experiència d’haver estat processat pel Suprem...

—Quina és la seva tasca?
—La decisió del PDeCAT, quan va començar la judicialització, va ser que cada persona afectada podia triar l’advocat que el defensés. En la mesura que això era així, era bo que hi hagués algú que fes feina de vincular una certa estra- tègia compartida. M’ho han posat tots molt fàcil.

—Pot semblar, però, que l’estratègia que plantegen Joaquim Forn i Meritxell Borràs [defensats per Xavier Melero] és diferent de la que plantegen Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull [defensats per Jordi Pina]. Com a mínim en la manera com es presenten els escrits de defensa.
—En el que és essencial és el mateix. Crec que és interessant que hi hagi, mantenint allò essencial, una certa polifonia. Ens fa més competitius que no si per part de tothom hi hagués la mateixa presentació. Ens dona més força. És una alineació més interessant. Malgrat estar en una dinàmica d’equip i tenint clar qui és l’adversari, no tothom té la mateixa funció. A més, en dret penal hauria de primar la individualització de la pena. En el moment en què entrem a la vista oral, li veurem tot el sentit que té.

—Què aporta l’estratègia de Pina i la de Melero?
—Complementen. Permet posar accents en relats acusatoris que són un punt diferents. A Joaquim Forn se li atribueix tota la càrrega acusatòria del paper dels Mossos d’Esquadra. Això requereix una defensa que sàpiga fer un contrarelat molt ben fonamentat. No només en el sentit que els Mossos van fer bé la seva feina, sinó que, si aquí algú no va fer bé la seva feina, va ser la Guàrdia Civil. En el cas de Sànchez, que és un líder de la societat civil, requereix posar l’accent en aspectes com la defensa de què entenem pel dret fonamental a manifestació. En el cas de Rull i Turull, hem de defensar que, si d’acord amb les lleis espanyoles convocar un referèndum està despenalitzat, aquells que l’han promogut no poden estar processats buscant camins col·laterals per arribar al mateix: castigar-te per fer un referèndum.

—Coordina també la defensa de Santi Vila?
—No. Santi Vila, no.

/CARLES PALACIO

—Quin contacte té amb els altres grups d’advocats?
—Continuat. És el xat més actiu que 
en aquests moments tinc al meu mòbil. Comporta també reunions. Els enfocaments els hem comentat. Prèviament havíem comentat les peces més importants dels escrits. Jo, que he viscut la voluntat de coordinar-se políticament i la realitat de la coordinació d’una defensa jurídica, la segona és més senzilla. És que, clar, llei espanyola en mà, això només té lloc a l’absolució. Això facilita la comunió de les defenses.

—Creu en aquesta absolució?
—No soc ingenu. Jo mateix he estat condemnat. El meu cas il·lustra com van ser capaços de canviar la seva doctrina. A partir de la meva condemna s’incorpora un supòsit on, si ets independentista, els requisits del tipus penal de la desobediència canvien. Tinc també l’experiència d’haver vist una instrucció al llarg d’aquest any 2018, que és una instrucció clarament viciada. Des de la voluntat d’intervenir políticament. Moltes vegades té més aires de defensar una visió ideològica de l’Estat espanyol que no d’aplicar dret.

Són innocents i el dret penal espanyol no reprimeix convocar un referèndum. De fet, com diu un exmagistrat del Suprem, Adolfo Prego, no reprimeix una declaració d’independència per si sola. Per això, només puc reclamar l’absolució. Tècnicament només hi ha una possibilitat. Si políticament fan una altra cosa, ja ens seguirem defensant. Soc conscient que hi ha un partit de tornada al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però, al partit d’anada, hi hem d’anar disposats a puntuar. Puntuarem o en termes penals o en termes de demostrar què està disposat a fer el Tribunal Suprem al marge de la llei. Si donem coses per perdudes, els posaríem molt fàcil poder fer trampes amb les seves lleis.


—Ha citat el seu pas pel Suprem arran del cas del 9N. Què pot aportar amb aquesta experiència?
—Des del pas per la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena a l’experiència de tenir un dels fiscals que tindrem en aquest procediment. Les tècniques de l’interrogatori. Que quan t’estan interrompent, és senyal que t’estàs explicant bé. En el sentit contrari, quan et deixen parlar estona, has de pensar si ho estàs encertant. Són petits recursos d’un context molt singular perquè el Suprem fa molt pocs judicis. Són elements que els pots transmetre quan els has viscut en primera persona. Els he preparat fragments del meu judici perquè visualitzin. Perquè vegin què s’acosta a un judici polític.

—Com és Marchena a la sala?
—És un senyor que té unes formes de vocació exquisida. Però que, i a mi em va passar en algun moment, s’autoimposa aquestes formes. Té un punt d’impostura. Hi va haver algun moment que va estar a no res de perdre algun paper. Per tant, això està allà i és interessant saber-ho per poder-ho després administrar. Els presos polítics jugaran a camp contrari, però els jutges i els fiscals també estaran en un marc que no és habitual. Per la pressió mediàtica i perquè saben que la sentència anirà a Europa, on ja han fet un ridícul sense precedents. Si tens l’olfacte per anticipar-t’hi, aquestes situacions et poden donar certes oportunitats.

—Quines creu que seran les claus del judici?
—Aquest és un judici on nosaltres anem talment com si fóssim la part feble. Però qui està en una posició més delicada és el Suprem. Ells s’hi juguen molt. Els nostres presos polítics s’hi juguen penes de presó, que no és poca cosa, però tenen situacions de dignitat. Alhora, el Suprem s’ha ficat on no s’hauria d’haver ficat mai. Ho pots fer durar una temporada, però se t’acaba girant en contra. Si per garantir la seva Constitució i la unitat d’Espanya han de recórrer al Codi penal, el problema el tenen ells. Si has de recórrer a la força per mantenir alguna cosa, és que tens els dies comptats. El Suprem és presoner de la seva narrativa.

—Europa, però, no sembla posar-s’hi massa...
—En la perspectiva política, és veritat que va quedar i ha quedat en stand by. Però, en el debat juridicopenal, ha marcat un terreny que és molt humiliant per a l’Estat espanyol. Això és l’inici de la seva fi.

—Ha dit que es tracta d’un judici polític, la defensa tindrà també un caràcter polític?
—La història de si és polític o tècnic em mareja a vegades. Aquí és evident que la defensa tindrà un component polític. De fet, els escrits acusatoris tenen un component polític. L’escrit de Fiscalia comença parlant de les eleccions del 2012, d’uns documents polítics com el Llibre Blanc de la Transició Nacional... La matèria del judici és eminentment política. La valoració jurídica d’uns fets polítics. Fins i tot agafen el discurs del rei com a corol·lari. La simbiosi entre tècnic i polític es fa indestriable, la mateixa matèria del que està en joc és política.

—Creu que el dret de defensa dels acusats està garantit?
—Tinc una opinió personal al respecte, però he d’exigir que el judici pugui tenir totes les garanties. Per exemple, que puguem practicar tota la prova que demanem, totes les pericials, tots els testimonis. Que el judici no estigui subjecte a un calendari electoral. I, si és així, que tinguin la decència de dir-ho. Si no exhaurim totes les possibilitats de posar en evidència les seves contradiccions, després serà molt més difícil posar-les de manifest.

—Com afecta a la defensa que l’Audiència de Barcelona hagi justificat la intervenció policial de la Guàrdia Civil en alguns indrets del Bages?
—En tenim de tots colors. Haig d’estar alerta que això ho pugui fer servir la Fiscalia per verificar el seu relat acusatori. Però, al costat d’això, hi puc posar exemples més rics i poderosos que acrediten just el contrari. No vull criminalitzar cap col·lectiu, però és evident que si l’independentisme hagués tallat la Gran Via cinc o sis dies consecutius al centre de Barcelona, s’haurien aixecat fiscals, s’hauria aixecat la premsa madrilenya i el relat hauria estat molt diferent. S’ha de ser molt ingenu o molt malintencionat per negar que aquí no hi ha persecució d’una ideologia. La projecció del relat acusatori de la Fiscalia amb el tema de la violència és el subterfugi per anar contra una ideologia. Això va en contra de les seves pròpies normes. Ells s’estan saltant les lleis.

/CARLES PALACIO

—Com veu el recurs de Carles Puigdemont contra la Mesa del Parlament?
—Em remeto al que ha explicat Jaume Alonso-Cuevillas. Em sembla jurídicament pertinent. Hi ha una part política en la qual no vull entrar. Cuevillas té molt clara la línia de defensa que està fent i fins ara ha donant bons resultats. Ha fet una cosa que és extraordinària i que no hauria passat si Puigdemont no hagués anat a l’exili. El pes que estarà en l’ambient —i condicionarà el fet que un tribunal alemany o la justícia belga s’hagin posicionat com ho han fet— no el tindríem sense algú que hagués anat a l’exili. Té un valor extraordinari.

—Com creu que pot afectar que Joaquim Forn sigui candidat a les municipals per un partit independentista i que Jordi Sànchez —amb tota probabilitat— sigui escollit president d’un partit que diu voler la independència?
—És un test més per verificar si hi ha persecució d’una ideologia o no. La mateixa pregunta ja és il·lustrativa. És pertinent, però simptomàtica del fet que, com a mínim, hi ha una sospita que hi ha una persecució ideològica. A més, la presumpció d’innocència ha quedat feta miques. Fins al punt pornogràfic que el Parlament espanyol hagi debatut si hi havia d’haver un indult. Fins que no es demostri el contrari, d’acord amb la jurisdicció espanyola, el senyor Forn és innocent. Ja s’assumeix que és una persona condemnada. Quan sento algú com el senyor Manuel Valls que s’escandalitza que Forn sigui candidat, és per arrencar a córrer. Per a aquest senyor, la presumpció d’innocència no existeix. Menysprea un dels pilars de l’Estat de dret. Té una actitud pròpia d’un feixista.

—La Crida Nacional per la República és una formació que beu de molta gent que havia militat amb vostè. El senyor Mas, de moment, s’ho mira des de la barrera. I vostè?
—Jo estic a la barrera, m’hi han posat. M’he reconvertit i faig d’advocat. Només m’ho puc mirar així. Avui el context polític català és molt complex, perquè l’agressivitat de l’Estat espanyol és d’una desproporció que no entrava en cap pronòstic. Per tant, soc solidari amb tots els que ara fan política. Jo me’ls estimo a tots i pateixo per tots. La seva sort és la meva.

—Entén les reticències de certs sectors del PDeCAT?
—Entenc tot i no entenc res. No sé si hi són o no. Em situo en aquesta barrera on em van ubicar i que he entomat esportivament. Jo me’ls estimo a tots i el que em sabria greu és que un dia no sabessin trobar la manera d’anar plegats. Penso que la sabran anar trobant. Hi ha hagut un terratrèmol i uns cops de porra físics i metafòrics tan bèsties que els hem de fer un marge de confiança. Si algun dia s’equivoquessin els meus, tinc tendència a ser solidari amb ells.

—Un cop acabada la inhabilitació, pensa tornar a la política?
—No. De fet, des d’un punt de vis-
ta tècnic he complert. Des d’un punt de vista fàctic, a mi em van elegir per a una legislatura al Congrés que no ha acabat
i no hi he tornat. A més, jo entenc la política com una cursa de relleus. Ajudar amb el que pugui cada cop que m’ho demanin. Penso que puc fer més aportacions en el marc del judici o contextualitzar les coses amb gent que em pugui demanar opinió. Tothom té part de raó amb aquestes coses. Els que hem tingut responsabilitats i podem mantenir una certa distància hem d’ajudar a fer entendre que de garrotades n’hi ha hagut.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.