Periodista, polític, intel·lectual i home que vivia amb passió el seu país, la seua llengua i història, Alfons Llorenç (Alcoi, 1971) va deixar-nos el mes de juliol passat de manera sobtada, a l'edat de 73 anys. Persona curiosa i encuriosida, entre les moltes aportacions hi ha la reeixida sèrie que va publicar, a quatre mans amb Vicent Artur Moreno, dedicada a la història, l'art i el patrimoni dels territoris de parla catalana. Com a homenatge, aquest mes d'agost publicarem quatre peces encara inèdites de la sèrie. Començant per una dedicada a una institució fonamental, la Societat Coral El Micalet. Que la terra li siga lleu.
Giner, Palau, Clavé... són noms que sonen. De fet, van ser músics. Dels centenars de milers de músics que hi ha en aquest país. Tots i totes cantem, toquem i ballem. Però alguns ho fan millor que altres. A principis de segle XX la gent necessitava cantar, ballar, tocar i riure. I relacionar-se, i trencar classes socials, navegar entre elles. Bàsicament, per construir societats més democràtiques, lliures i participatives. I per espantar els mals de les societats industrials i urbanes. Això es podia fer a València en una de les institucions més antigues de la ciutat: la Societat Coral El Micalet. De fet, aquesta institució emblemàtica en la història de la ciutat és fins i tot reconeguda com “d’utilitat pública”, com l’aigua.
Amb columnes de paraules
travessant la llarga nit
hem fet de cels, mars i muntanyes
vells escenaris d'un nou crit.
Lletra de La Flama, Obrint Pas.
La Societat Coral El Micalet era l’hereva de l’Orfeó Valencià, que va ser fundat el 1893 pel mestre Salvador Giner. El naixement havia estat producte de la fusió de diversos orfeons que es reunien al costat del convent de Sant Francesc de València, al carrer de la Llonganissa. La Societat nasqué a partir de la voluntat de molts socis de l’Orfeó Valencià, que no volien que s’extingís la flama i l’esperit del projecte.
Amb els estatuts, una representació d’aquestes persones demanaren al mestre Giner el seu mestratge, ajuda i direcció. I ell els compongué uns temes perquè començaren amb un repertori propi i digne. Immediatament, la Junta General acordà inscriure’s en l’Associació de Cors Clavé de Catalunya. Anselm Clavé, l’iniciador del cant coral popular al Principat, era molt amic de Salvador Giner i tots dos impulsaren la música cantada i amb instruments al nostre país. De fet, molt a prop d’on hi havia els locals del primer Orfeó Valencià, hi ha el carrer Anselm Clavé. La placa que porta el seu nom està feta de ceràmica policroma coetània a tots aquests fets que demostra la presència de Clavé en el moviment artístic i intel·lectual valencià. La inscripció representa, a banda i banda, la senyera, el símbol de València i de Barcelona, i al mig la imatge del mestre. És una mostra del Modernisme en les arts aplicades.
Però alguns ciutadans pròxims a l’ajuntament d’aquell moment no estaven disposats que l’Orfeó arrelés a una zona de la ciutat que estava prenent valor. Així, van desallotjar del local els cantants per posar-hi els cavalls de la guàrdia urbana. Alguns burros canviaren cavalls per persones. Van ser moments durs, perquè mentre feien concerts al costat dels cors Clavé a Bilbao i Sant Sebastià, assajaven en locals sense llum ni aigua. Finalment, el 1897, s’ubicaren al palau del comte de Parcent, una zona emergent situada al costat del centre medieval de la ciutat. Mentrestant, les actuacions demostraven la qualitat del projecte: els contractaven a Alacant, a Tarragona, participaven en concursos d’orfeons, al costat dels de Vila-Seca, Catalunya Nova i Reus.
Mica en mica, el projecte es fa gran: el 1898 es funda l’Institut Musical –com un conservatori– on s’hi fan classes de piano, solfeig, cant...Avui, continua sent un dels millors conservatoris del país. I des d’aquell moment, El Micalet té tanta fama, que cada setmana el demanen actuar en un lloc. L’excés de notorietat possiblement serà la causa d’una crisi que abocarà El Micalet a una fallida en el futur: quatre òperes dirigides pel deixeble preferit de Giner –Vicent Sánchez Torralba- portaran l’economia de la institució al límit. Però de moment, l’èxit de les estrenes fa que 30.000 persones acompanyen el mestre Giner del teatre Principal a casa seua, al barri del Carme, on l’esperen les autoritats civils. I és nomenat fill predilecte de València el 1901. Una placa ho recorda, just al costat d’on tenia ell la seua casa. L’eufòria del moment no vaticina el que passarà un temps després: els préstecs demanats per a la producció de les òperes passaran factura a l’entitat. Que haurà de desaparèixer per a ser refundada el 1905 amb el nom de Societat Coral El Micalet.
Cap a 1906, Blasco Ibañez visitava normalment la Societat, fonamentalment per guanyar adeptes a la seua causa. En un món de passió per la música, aquella podia mutar en passió per la figura d’aquell homenot superlatiu i sobreinterpretat, protagonista d’una òpera on la tragèdia sempre és la protagonista. El mestre Giner –admirat per Blasco- li digué un dia: “Ai, Vicentico, estàs fet un dimoni...”. “Cal que hi haja dimonis com jo, perquè apareguen àngels com tu” respongué el polític. L’associació continua funcionant durant vint anys, en els què mor Giner, se li fa un monument per subscripció popular i s’afegeix el sobrenom d’Institut musical Giner, en honor del seu creador. A finals dels anys 20 actuen a Barcelona amb els cors Clavé. Fins i tot, davant de la màxima autoritat de Catalunya, el president de la Generalitat Lluís Companys.
En la II República es compra el solar de Guillem de Castro, l’actual Seu de la institució, i el 1954 s’inaugura oficialment amb la visita dels Cors Clavé, que mantenen “discretament” una contínua relació amb l’entitat, que amb un teatre nou, no deixa de cantar, fer drama, comèdia i sarsuela. Decididament, la Societat és una institució d’utilitat pública, un necessari desinfectant per a uns moments foscos i terribles per a la cultura pròpia.
A començaments dels 60 l’oferta es fa variada i necessària: és un santuari on la cultura interpretada –parlada, tocada o cantada– pren un protagonisme especial: concerts simfònics, teatre, músiques d’avantguarda, folk, Nova Cançó, jazz...Comencen a convocar-se premis, passen per ací activistes culturals, primeres figures de l’escena europea i pròpia: Ovidi Montllor, Isabel Clara Simó, Maria del Mar Bonet... El Micalet esdevé una estructura bàsica, un casal on l’associacionisme cultural es fa realitat, un lloc on els infants tenen els primers contactes amb un dels universos més fascinants que l’ésser humà ha creat: la música i la paraula. El Micalet esdevé una estructura d’estat emocional d’un nou Estat que ja anem fent. Ara mateix la seua oferta teatral és estable, i els seus cursos convoquen gent que els uneix un denominador comú: l’estima per la música , per la interpretació i pel país a què pertanyen.
En aquests més de 100 anys, l’Entitat ha esdevingut la referència cultural musical i artística d’un poble que no vol renunciar als seus orígens ni a la seua identitat. Ací, en aquesta Societat conservem els valencians la flama del Canigó, l’espurna de la llengua que crema sempre a l’entrada del Casal d’Euterpe...La flama il·lumina els espais d’El Micalet...Però un, especialment, s’inunda d’aquella espurna càlida i alimentosa...
A mitjan vesprada, quan tothom fa la migdiada, una part de la tertúlia de Joan Fuster dels anys 60 del segle passat, comença a funcionar en una sala pròxima al teatre. Mentrestant, a les aules de l’entitat se senten veus que entonen, que vocalitzen, instruments que afinen, actors que escalfen goles... L’Entitat esdevé la banda sonora afinada, coral i harmònica d’una ciutat i d’un país que no vol restar mut. És la Societat Coral El Micalet, un cor que batega fort, ferm i harmònic: cordial, coral i polifònic.