L’any passat la Revista de Catalunya va celebrar el centenari de l’eixida del primer número anunciant una voluntat de renovació per ampliar la seua influència. El mitjà ha complert amb aquest propòsit i Frederic J. Porta (Barcelona, 1996) serà el nou director d’una redacció que incorpora, també, nous noms i que estarà més integrada en el patronat de la fundació.
Segons explica el nou director de la publicació, que traurà el primer número de la nova etapa a l’abril, la Revista de Catalunya “se centrarà en història i en política per intentar portar a debat els temes que no es tracten des de la cultura autonòmica i des dels circuits i els mitjans autonòmics”. Es tracta, segons diu, de parlar de política “però en sentit més ampli i amb perspectiva històrica”, incorporant temes d’actualitat tals com l’habitatge, la llengua o la demografia.
Una publicació interrompuda
El primer número d’aquesta nova etapa serà de tipus temàtic i analitzarà la història de la publicació, a propòsit del centenari. Així, es reflectiran els canvis que la Revista de Catalunya ha anat experimentat des dels primers números precedents, publicats el 1912, fins l’etapa amb Max Cahner al capdavant de la publicació, l’any 1986.
Porta comenta que la Revista de Catalunya s’ha vist històricament afectada “per les convulsions històriques del país”, fet que ha impedit la seua regularitat. L’any 1924 va eixir la revista com a tal per primera vegada, impulsada per Antoni Rovira i Virgili, però va desaparèixer el 1929 i als anys trenta es va anar publicant de manera molt interrompuda. Durant la dictadura franquista es van traure números també de manera irregular fins que el 1986 l’esmentat Max Cahner, que havia fundat Edicions 62 i que venia de ser el primer conseller de Cultura de la Generalitat restaurada, va dirigir un mitjà que per fi assolia l’estabilitat.
La nova etapa
Aquest 2025, amb un canvi de paradigma que obliga els mitjans de comunicació a repensar-se contínuament i amb un context en què les publicacions de vocació intel·lectual no són les més reclamades pel públic, la Revista de Catalunya vol trobar el seu espai. I ho vol fer publicant la revista, tal com ha fet sempre; apostant per temes històrics i d’actualitat que alimenten els debats contemporanis; i també explorant altres formats.
Per això, Porta afirma que “volem fer més èmfasi en tot el tema audiovisual i en les xarxes socials per fer un producte que sigui atractiu per a totes les generacions”. També volen, segons diu el director de la publicació, incentivar la participació del seu públic i apropar-s’hi a través d’actes i esdeveniments oberts.
Com que la Revista de Catalunya ha viscut moltes noves etapes al llarg de la seua història, preguntem a Porta amb quina de les noves etapes anteriors s’identifica més tenint el compte el paper que li tocarà exercir a partir d’ara. Ell mateix respon que s’identifica més amb el període que va encetar Antoni Rovira i Virgili als anys vint, ja que aquell context, com l’actual, és “de circumstàncies difícils i noves per a Catalunya”.
Sense voler comparar la situació dictatorial d’aquell moment amb l’actual, Porta analitza que a hores d’ara “sembla que els canals de la política institucional es van tancant i el país necessita un relleu de lideratges i d’idees”. Per això, pensa que aquest és “un moment de canvi, d’esgotament polític, que és el que es va trobar Rovira i Virgili després del fracàs de la Lliga Regionalista” en una etapa en què va apostar per defensar la Restauració borbònica.
“Rovira i Virgili es va trobar amb la necessitat que una nova generació amb nous projectes i noves idees sortís a la palestra. En el cas actual, al 2017 la política es vas esgotar i hi ha una generació amb idees caduques que ha de deixar pas a les noves generacions que garanteixin un canvi en la cultura política d’aquest país. Per això aquest repte m’inspira tant”, diu el nou director de la Revista de Catalunya.
Preguntat, també, per com el seu mitjà pot contribuir al repte esmentat, Porta proposa tractar temes “des d’una perspectiva rigorosa i potent que ajudi a canviar la cultura del poder i de l’Estat a Catalunya, que és el que més ens va mancar en els anys del procés”. En aquell moment, segons considera, “no es va fer res des d’una perspectiva de cultura d’Estat”, sinó que “es va estirar del xiclet de la cultura del seixantisme, apostant per la resistència, quan un Estat no s’ha de dedicar a resistir”.
Amb aquests reptes ambiciosos, la històrica Revista de Catalunya enceta una nova etapa per a intentar ser tan útil com ho ha sigut sempre, o fins i tot encara més.