Aquest dilluns dia 20 de gener és el patró de Palma, Sant Sebastià. Una festa que històricament se celebrava de dues maneres paral.leles: per una banda l’oficial -amb actes que organitzava l’ajuntament i el bisbat-, el mateix dia, i, per l’altra, la popular, la revetlla, la nit anterior, que consistia en que els veïnats de la capital muntaven i cremaven foguerons -fets a places i carrers-, torrant-hi el que tenien -embotits de porc de la matança, qui podia- i bevent mentre cantaven, ballaven i es deien gloses.
Quasi no cal ni dir-ho: la formalitat dels actes oficials contrastava amb el caràcter transgressor de la festa popular, on s’escarnia la religió, es recitaven glosses molt verdes... així era la festa de la gent humil.
La festa es va perdre amb la dictadura franquista i el primer ajuntament democràtic, amb el batlle socialista Ramón Aguiló (1979-1983), la va recuperar el 1980. Al llarg d’aquests últims 45 anys la festa s’ha fet de manera prou diferent a la històrica. Ara les autoritats polítiques encenen el 19 a vespre els principals foguerons, fan com si hi torrassin i menjassin un tros de pa amb botifarró o llonganissa, bevent un tassó de vi -com marca la tradició- i després passegen per les actuacions musicals.
El que no ha canviat en relació a la història, és que a banda de l’organització oficial, moltes entites i grups socials -i també partits polítics d’esquerra- fan la seva particular celebració. L’ajuntament els cedeix un espai públic i llavors cadascú celebra la festa com vol.
Enguany Podem decidí celebrar la seva particular revetlla en forma d’homenatge Q+, editant un cartell cridant a la festa de La Santa Punxada, realitzat per l’artista Lluïsa Febrer, molt en línia amb la transgressió que tradicionalment tenia la celebració popular. Representa un Sant Sebastià amb una Sant Sebastiana fermats i a punt de ser regalats amb sexe oral ell -amb els genitals tapats per una sobrassada- i una masturbació ella, a càrrec d’alegres dimonis i dimònies mentre un jesucrist s’encarrega, darrera, de posar música.
Ha estat massa per a la dreta local i espanyola. Ni en el segle XIX els conservadors s’ofenien tan fàcilment com ara. «Un Sant Sebastià nu al qual li van a fer una fel.lació, envoltat de dimonis per publicitar un esdeveniment LGTB», ha clamat l’Asociación de Abogados Cristianos. El PP, per boca del batlle de Palma, Jaime Martínez, el considerà «vomitiu». Vox, en fi, ni cal dir-ho: un intolerable atemptat contra el sentiment catòlic i tot el que és habitual en aquests casos.
Els Abogados fins i tot recuperen una paraula molt estimada pel franquisme: «no prou contents amb els seus esdeveniments del mes de juny (l’Orgull), mes que ja usen al complet per fer propaganda de llibertinatge que els caracteritza, han decidit ara apropiar-se de la imatge dels nostres sants...». Ja ho deien els franquistes: no s’ha de confondre la llibertat amb el llibertinatge.
En línia amb la concepció franquista de la «llibertat» els Abogados i l’ínclit Jorge Campos -ex líder de Vox a les Illes, avui diputat al Congrés per aquesta formació- han denunciat l'artista per suposades «ofenses a la religió catòlica».
L’autora de l’obra, Lluïsa Febrer, per la seva banda, através d’Instagram ha defensat la seva creació assenyalant que el que és «escandalós» és que que algú denunciï i demani retirar el cartell d'una festa «perquè no pot suportar altres maneres de viure, entendre i percebre el món». L’artista reivindica també el caràcter no religiós de la celebració popular. «Sant Sebastià té un origen religiós, però el temps ha transformat el seu contingut (...) És ben hora de treure el caràcter religiós d’aquesta festa perquè fa moltíssima estona que la religió no hi pinta res. La revetlla de Sant Sebastià és l’expressió festiva d’un poble (...) on totes les diversitats hi tenen cabuda».
La polèmica arribà a Madrid, on diferents tertúlies massacraren el cartell, la seva autora i Podem. Entre els programes que tractaren la polèmica s’hi troba -segons recollí el dBalears.cat- el cas del de la cadena Cuatro ‘En boca de todos’, el presentador del qual, Nacho Abad, no acceptà que entràs en directe l’artista perquè volia parlar en català, cosa que al parer d’Abad era una mostra «d’apartheid lingüístic».