Tot va començar amb un assassinat, a prop de Bóixols, un petit poble del Pallars Jussà envoltat de plegaments rocosos de verticalitat sorprenent. Va ser als anys cinquanta del segle XX. Un dels pagesos d’una masia del terme decideix vigilar un grup de gitanos que ha acampat a la caseta dels caminers, i quan, a la nit, els veu robar una arna de l’abeller, en mata un i en fereix un altre.
Encara avui, la masia està dreta i ben dreta. Ara hi viu un matrimoni alemany que va arribar fa trenta anys després de recórrer mig Europa a cavall. En novel·lar Els crims de la mel, Pep Coll l’ha rebatejat com a mas Rebollé per no implicar els vius i deixar descansar els morts.
La caseta dels peons caminers no és ni el record d’una paret, al costat de la carretera entre Bóixols i Isona.
Amb aquest assassinat com a punt de partida, Pep Coll ha construït una novel·la sòlida, amb dos personatges inoblidables: el pagès que es fa passar per culpable —per alliberar de la presó el seu germà petit, la ment administradora de la masia— i la gitana que es queda vídua per culpa del seu assassinat. La novel·la, de tota manera, és una ficció aixecada sobre el crim, no pas un intent de reconstrucció dels fets reals, com va ser Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), tot i que, de paral·lelismes, n’hi ha molts. Aquell crim de Dos taüts... va ser a la serra de Carreu; aquest d’Els crims de la mel a la serra de Carrànima. Des de l’ermita de Carrànima, i des de Bóixols mateix, la serra de Carreu és el panorama geològic que s’aixeca al nord, ben dret i ben altiu.
“Havia comparat Dos taüts negres i dos de blancs —explica Pep Coll a EL TEMPS— amb la reconstrucció d’un edifici en ruïnes —posem una masia—, aprofitant totes les pedres que tenia, sabent més o menys com era i, sobre aquesta base, acabant-la. En canvi, a Els crims de la mel és com si només tingués —o només hagués respectat— una part de les parets perquè després l’he acabat de construir al meu estil. Arrencant dels fonaments i les parets mestres, a partir del crim, l’evolució dels personatges és tot imaginació meva”.
Pep Coll ho explica a l’escalf d’un cafè i un croissant a la cafeteria Segle de Tremp, entre una banda sonora de crits de clients, respostes de cambreres, manxades de cafè exprés, culleretes que remenen, vapor a pressió i xocs de tasses contra plats.
A dos-cents metres escassos, en l’entramat primitiu de carrers del primer Tremp, hi ha l’edifici que tenia el calabós on tanquen el pagès quan confessa haver disparat al gitano mort: “Li vaig tirar ben dret”, explica encara la gent que va dir aquell pagès a la seua confessió.
És a la plaça del Forn, es tracta de l’Antic Hospital dels Pobres, un edifici del segle XVI que, als anys cinquanta del XX va fer de presó temporal per als sospitosos o acusats d’algun delicte. Ara hi ha dependències municipals, però es tracta d’un dels edificis de Tremp que conserva més clarament la petjada gòtica.
Als personatges reals Pep Coll els ha canviat el nom. El pagès falsament culpable, hereu de mas Rebollé i protagonista masculí d’Els crims de la mel és en Galderic. La dona que ha perdut el marit i, en la nova situació, sentirà créixer la necessitat d’escapar és la Samara, mare de la Yasmín.
“Els personatges es transformen en caure del cavall, com aquell que diu. Tenen un xoc. S’adonen que hi ha una altra alternativa. En el cas de la gitana es veu molt bé. Perquè és un avortament que la fa canviar de sobte. Per això hi ha un capítol sobre ella que comença ‘El tercer dia ressuscità’. L’altre canvia en fer-se passar per assassí i viure aquell calvari a la presó. També l’ajuda a canviar el fet que la presó fos a l’horta de regadiu de Lleida”. Galderic veu des de la cel·la una agricultura profitosa i menys dura que la que ell ha treballat sempre a la muntanya de Bóixols, on encara llaura amb dos bous i es trenca l’espinada per uns beneficis molt minsos.
“Fins aquell moment, ell no ha vist res més. I de sobte veu una pagesia que no podrà tindre mai aquí dalt a la muntanya. Llavors se li obren els ulls. Més que una evolució és que el cop que pateixen fa que es trenque la vida predeterminada que semblava que no poden canviar”. Aquesta era una decisió literària. Pep Coll feia evolucionar els seus personatges cap a on desitjava perquè volia parlar de coses molt concretes. “Vaig prescindir del que havia passat en realitat. Per això els havia de canviar el nom, també. En una novel·la poses diàlegs directes i situacions que potser no van fer mai. És un relat diferent del d’un periodista o un historiador”.
A Tremp mateix hi ha un dels escenaris de la novel·la, el pont dels Gitanos, una construcció amb tres ulls, un dels quals queda molt baix i donava un sostre acollidor als nòmades que buscaven un aixopluc temporal. Sota el tercer ull del pont, aquell per on passa una pista transitable i potser el que ofereix més alçada de gàlib, encara hi ha un matalàs i un palet que semblen preparats per rebre la visita esporàdica d’algun trempolí —o la d’algun foraster avesat a aquests camins.
Sota aquest pont dormen moltes nits els gitanos protagonistes de la novel·la.
De Carreu a Carrànima
La decisió de mantindre els noms geogràfics originals és conscient i volguda. Pep Coll creu que alguns consideren provincià mantenir topònims com Carrànima. Però hi ha pocs noms que, a força de repetir-los mentalment en la lectura, tinguen tanta sonoritat com Carrànima. Més encara tenint en compte que la història de Dos taüts negres i dos de blancs s’esdevenia a Carreu.
Explica Pep Coll que l’etimologia de tots dos topònims, l’arrel Carr- vindria d’una paraula preromànica que voldria dir ‘roca’ i que seria també l’origen de mots com Queralt, entre d’altres.
“Altres autors amaguen els topònims reals o no els diuen. A mi m’agrada posar-los. Em sembla més provincià buscar-li un nom maco, com masia de Valldeoriola, que fer servir el nom real, com l’ermita de Carrànima”.
Per la carretera que va d’Isona a Bóixols, es veu, majestuosa, a l’esquerra, la serra de Carreu, i a la vall, la camuflada Abella de la Conca, vila de la qual depèn Bóixols i que també apareix a la novel·la. Al judici contra Galderic, l’advocat defensor en parlarà: “El municipi a què pertany la masia, Abella de la Conca, rep precisament el nom del laboriós insecte, i no només perquè els antics pobladors vivien en cases construïdes dins d’una espluga semblant a un abeller. Ha sigut en bona part gràcies a l’energia que els proporciona aquest sucre de muntanya que han pogut sobreviure entre roques, rebolls i pedruscall”.
Des de la carretera, quan desapareix la vista de fons de la serra de Carreu i només es fan els revolts de la muntanya de Carrànima, apareix a l’esquerra la masia que Coll ha protegit amb el nom fals de Rebollé. Són dues construccions paral·leles i superposades. La més baixa, construïda seguint la verticalitat de la muntanya, possiblement s’ha ampliat en les últimes dècades. A la masia de dalt, la més antiga, vivien els pagesos implicats en Els crims de la mel. Hi duu una pista en mal estat amb un cartell que alerta de la presència d’un gos poc amistós —més aviat un os— i del caràcter privat de la propietat. Des de fa trenta anys hi viu una parella d’alemanys a qui Pep Coll ha portat un exemplar del llibre. Fa tres dècades, en arribar al mas procedents d’un llarg viatge per Europa a cavall buscant el seu lloc al món, els alemanys van conviure un parell d’anys amb l’assassí confés sense saber-ho. (Conviure és molt dir, perquè aquell home anava a la seva i poques vegades se’l creuaven, recorden.)
La llibertat dels camins contra la propietat de la terra
Allò que va atreure l’atenció de Pep Coll sobre aquest crim era precisament l’engany que, segons tots els rumors, havien ordit els dos germans perquè s’autoincriminés el més gran tot i ser innocent, pensant que la condemna per matar un gitano no podia ser molt dura. “Em va començar a interessar quan vaig saber que corria la veu que hi havia hagut un engany dels dos germans —un hereu, l’altre cabaler— i pels rumors que hi havia hagut conflicte a l’enterrament pels rituals dels gitanos. Aquests dos aspectes em van interessar més que les circumstàncies del crim. Això i el fet que les víctimes fossin nòmades, que fossin ambulants, que no tinguessin propietats i que haguessin xocat precisament amb una masia arrelada a una penya amb unes propietats molt marcades. Això em va cridar l’atenció i vaig pensar que li podia dir alguna cosa nova al lector avui”.
El món dels gitanos crea un contrast evident amb la idea de propietat, tan arrelada en la pagesia. Coll s’adona que el racisme contra els gitanos no era homogeni. “Era diferent el racisme del pagès del de la pagesa, perquè de vegades quan passaven ambulants, també veien aquella canalla descalça i habitualment les dones els compraven cistelles, els donaven l’os del pernil —perquè fessin caldo—, cansalada i més coses...”.
Per contra, “els més racistes, vistos des d’avui, serien el pagès i la Guàrdia Civil. Els segons, perquè els gitanos els hi donaven més feina. Hi havia denúncies, però costava més d’identificar-los i localitzar-los”. Però el racisme dels pagesos homes tenia una altra causa: “Els homes veien més la propietat com una cosa sagrada”.
En aquest escenari, Pep Coll necessitava un personatge ferm en la defensa de la forma de vida dels gitanos i atribueix aquest paper al jutge del cas. Sembla increïble en plena dictadura, però és coherent amb la història real d’aquell procés judicial: “La justícia els respectava més del que podem pensar. En consultar el sumari i els informes judicials, en cap moment apareix la paraula gitano, per exemple. El judici és un judici oral com qualsevol altre”. Això permet a l’escriptor dibuixar “un jutge que per l’època fos una mica estrafolari, precisament per presentar-nos aquesta forma de vida diferent. Un jutge que intentaria ser una mica antropòleg i posés en qüestió la visió dels paios, aquesta dèria per la propietat que és tan actual”.
Pep Coll, que ha recollit llegendes i històries populars per tot el Pirineu i Prepirineu, creu que en l’imaginari popular hi resta, amagat, un paradís remot on no hi havia propietat privada.
“Hi ha llegendes ancestrals dels Pirineus que expliquen que les pastures d’alta muntanya, quan es trobaven entre dues valls, eren comunals. Hi podien anar d’una banda i de l’altra. Però sempre arribava un moment que els pastors s’hi barallaven i s’havia d’acabar posant fites. Això es conserva com un record ancestral”.
Entre les històries sobre com es van dividir aquestes muntanyes comunals, hi ha la de Viella, que Pep Coll coneix bé: “A Viella expliquen que, per posar la fita entre els terrenys entre Viella i Senet, a la banda de la Ribagorça, ho van decidir amb una cursa de muntanya. Dos corredors sortien a les dotze de la plaça de cada poble, en direcció a la muntanya, i allà on es trobaven se situava la fita de separació. La història diu que al de Senet, perquè corregués més, li van donar un formatge, un xolís i una bota de vi. Va començar a córrer i mos de formatge, trago de vi i mos de xolís... Quan va arribar al peu de la muntanya li va semblar que anava sobrat i es va parar a descansar (que el vi i el menjar havien fet efecte). Va parar i es va adormir. Mentrestant, el de la Vall d’Aran no va menjar res, només va beure l’aigua dels barrancs i va travessar tota la muntanya fins a l’altra banda. Per això, ara, quan vas a la Vall d’Aran, a la boca sud del túnel, hi ha una roca —ells en diuen la roca del santet— que és la fita. Fins i tot hi diu ‘Benvinguts a la Vall d’Aran’, perquè comença allà”. La mateixa història, segons Coll, l’expliquen a Espot sobre el Portarró, “ja que el terme d’Espot arriba a l’Estany negre”, més enllà del que serien les barreres naturals amb el municipi veí. Coll troba “curiós” que abans “aquestes propietats fossin comunes”. És, diu, “com si imaginessin un paradís on no hi havia fites”.
La veritat contra la mentida
L’engany inicial del crim de la mel permetia a Pep Coll parlar del que l’interessava realment: “Hi ha la màxima de ‘la veritat us farà lliures’. A mi m’interessava explorar tant el concepte de veritat, sobretot en aquest temps actual. Per això m’interessava aquest crim i la trama ordida pels dos germans. Veritat s’oposa a engany i s’oposa també a simulació, a fer veure una cosa que no és. I això ha sigut sempre una cosa molt humana”.
Tota la novel·la està plena de simulacions. Hi ha una simulació inicial, en el primer capítol, a l’ermita de Carrànima, dalt de tot de la Serra. S’hi pot arribar des d’una pista forestal que surt des de la font de Bóixols, a la mateixa carretera Isona - Coll de Nargó, a l’altra banda de l’església. S’hi pot pujar en un vehicle 4x4 o a peu, en menys de dues hores. Pit amunt, això sí. A Carrànima, el capellà simula un exorcisme. Els dos germans després simularan que ha estat el gran qui ha matat el gitano. “El mateix judici —afegeix Pep Coll— no deixa de ser també simulació”. I en un escenari que té sentit metafòric: “A l’edifici dels jutjats de Lleida havien volgut construir-hi primer un teatre (perquè s’havia cremat l’antic) però finalment va haver-hi un canvi municipal i van decidir fer-hi els jutjats”. Els jutjats són un escenari i els judicis, una comèdia. “Els jutges canvien de roba i actuen. També hi ha les actuacions que fa el capellà a la muntanya. I hi ha totes les actuacions que els humans estem fent contínuament. Intentem mostrar una determinada manera de ser que ens agrada”. Quina és la veritat, doncs?
Tampoc el concepte de llibertat és tan clar com sembla. Els pagesos veuen els gitanos anar on volen i dormir on els plau. “Per la banda dels paios hi havia realment individus que no es podien sentir lliures: el mateix sistema de l’hereu de la casa els obligava. L’hereu és un privilegiat? En part sí, però també té el seu destí marcat per sempre”. Masia o masia. Paradoxalment, l’hereu de mas Rebollé s’adonarà que pot lliurar-se’n quan és a la presó.
I, per la banda dels gitanos, hi ha realment llibertat?: “Poden semblar molt lliures, però si ets dins de la tribu, veuràs quina llibertat tens”. La protagonista també s’adonarà que necessita sortir del camí marcat pel nomadisme. Es tracta, diu Pep Coll, de “la llibertat individual, més que la llibertat social o d’un poble; la llibertat de l’individu que la societat occidental valora tant des del segle XIX”. Aquest és el paisatge d’Els crims de la mel. •