Fa quatre anys li detectaren el càncer que finalment l’ha matat. Francesc Antich i Oliver morí a Palma el dia 2 de gener. Tenia 66 anys i intentà viure intensament fins al darrer moment. De fet, el dissabte anterior encara havia publicat el seu darrer article d’opinió a Última Hora, diari amb el qual col·laborava: una defensa dels actes organitzats pel Govern de Pedro Sánchez en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco.
Antich va néixer el 1958 a Veneçuela, però de nin tornà amb la família al poble on es va criar. Des de molt jove s’interessà per la política a la qual s’incorporà inicialment a Algaida, militant en el grup nacionalista del PSM, a finals dels anys setanta.
El PSM s’havia creat el 1977 a partir del que havia estat el Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. El PSI es presentà a les primeres eleccions després de la dictadura, les de juny de 1977, en aliança amb el Partit Socialista Popular, en el qual militava Joan March, una persona que tindria una gran importància en la carrera política d’Antich.
La majoria del PSI fundà el 1977 el PSM, però alguns altres s’estimaren més anar al PSOE. En paral·lel, el PSP de March es fusionà amb el PSOE el 1978. Entre uns i altres aportaren un grup de nous militants fortament imbuïts per la idea que era necessari un socialisme molt més arrelat, molt més defensor de la identitat cultural i lingüística de les Illes, i més proper al nacionalisme, amb el qual creia que calia no competir sinó col·laborar.
Aquell grup no es constituí dins un corrent organitzat a la Federació Socialista Balear - PSOE fins al 1984 i es va batejar com a Socialisme i Autonomia. El document fundacional només el signaren desset militants, encapçalats per March, però tindrien una importància cabdal durant els anys vinents. Al llarg dels anys vuitanta, aconseguiren que cada cop més afiliats els donessin suport, i quan Antich entrà a militar en el PSOE no tingué dubte d’on era el seu lloc: amb els de Socialisme i Autonomia.
Aquell petit grup inicial assolí el poder orgànic en el quart congrés, celebrat el 1988, i Josep Moll fou elegit secretari general. Al cap de dos anys, un nou congrés elegí Joan March com a líder. Fou quan la Federació Socialista Balear - PSOE canvià de nom i passà a ser Partit dels Socialistes de les Illes Balears (PSIB-PSOE). A partir de llavors March inicià una estratègia d’acostament al partit regionalista de dreta Unió Mallorquina, en la creença que podria trencar amb el seu aliat, el PP, i pactar amb l’esquerra. Quelcom que ningú s’acabava de creure.
En aquells moments Antich ja havia destacat en la seva agrupació, la d’Algaida, i quan s’hagué de triar un nou cap de llista per presentar a la batllia a les eleccions locals de 1991, ell fou l’elegit. I guanyà.
A partir d’aleshores, juntament amb altres batlles i regidors del PSOE, Antich —amb el mestratge de March— formà un grup sòlid de poder intern. Quan March fou defenestrat per la direcció espanyola el 1994, essent obligat a dimitir de la Secretaria General, el d’Algaida es convertí per a molts en el referent clar per al futur del PSIB.
En efecte, Antich cada cop adquiria més protagonisme, i va assolir el control del partit a la majoria de la Part Forana de Mallorca. Fruit d’això entrà a la candidatura socialista de 1995 al Consell de Mallorca, resultant-ne elegit, a més de repetir a la batllia del seu poble. I com que el PP no hi va tenir majoria absoluta —al contrari del que passava al Parlament— va ser ell qui liderà les negociacions amb UM i, no sense problemes, finalment assolí un pacte que just abans pareixia impossible: el PSOE pactava amb UM per una banda i per l’altra amb el PSM i Esquerra Unida. Naixia el primer Pacte de progrés.
Quatre anys després Antich guanyà les primàries per ser candidat a president del Govern. Després de les eleccions de 1999 repetí la mateixa operació estratègica però al conjunt balear, al Parlament, que encara resultà ser prou més complicada que l’anterior, si això era possible. Tanmateix, novament aconseguí el pacte, amb els mateixos protagonistes mallorquins i ara també amb el PSM-Menorca, a més de la coalició de tots els partits d’esquerres d’Eivissa, l’anomenat Pacte progressista.
Gràcies a l’acord, Francesc Antich fou investit president. L’acte públic de la seva presa de possessió, celebrada el 27 de juliol de 1999 al pati que uneix els edificis de Sa Llonja i el del Consolat de Mar —aquest últim, la seu del Govern— va desbordar no només el pati, sinó tots els carrers i les dues places més properes. S’hi reuní una gernació mai vista en un acte així. “Senyores i senyors, el president de les Illes Balears, el Molt Honorable Francesc Antich i Oliver...” digué el presentador, adreçant-se als convidats i a tants d’altres milers de ciutadans que s’hi convidaren cadascun pel seu compte. Fou el moment que esclataren les mamballetes i caigueren ja sense control les llàgrimes d’alegria que recorregueren els rostres suats per la tòrrida temperatura de l’estiu palmesà. Per primera vegada, es feia realitat un govern progressista en una terra governada històricament per la dreta. Ell, però, no parava de repetir que “jo som una persona corrent”. Així ho va ser sempre. Per això segurament gairebé tothom el coneixia simplement com a Xisco. Xisco, el president.
Mai s’ha tornat a repetir un acte com aquell. La tasca política posterior d’Antich es pot discutir —president del Govern de 1999-2003 i 2007-2011, secretari general per dues vegades del PSIB, senador que es negà a votar el 155 contra Catalunya...—, com totes, però el que ningú li podrà llevar és que va ser el gran protagonista del procés que culminà en aquell calorós horabaixa que canvià la història política balear.