El roquet a ‘L’hort de les ànimes’ de Margarida Aritzeta
L’última novel·la negra de Margarida Aritzeta, publicada per l’Editorial Clandestina a la col·lecció «Crims.cat», incrimina una peça de roba religiosa.
No descobrim molt de la trama de L’Hort de les Ànimes de Margarida Aritzeta (Clandestina, 2024) si diem que la sergent dels Mossos d’Esquadra Mirella Blasco s’enfronta a la mort d’un capellà (apareix mort a la pàgina 16 i ho diu la sinopsi de la contracoberta).
El que sorprèn l’atea Blasco és l’estranya peça de roba que porta el cadàver. La forense, la doctora Clara Brull, d’una cinquantena d’anys, li ho aclarirà:
“—I aquesta camisa que té al damunt, és alguna mena de vestit de capellà? —pregunta la sergent.
—Vostè no és gaire de missa, oi? —pregunta la forense amb un somriure.
—Per què? És roba de missa, això?
La forense s’aparta un moment perquè el tècnic hi faci unes fotografies. La sergent se la mira.
—Tant se’m nota que no soc una d’ells?
—Oh, no volia dir això, vostè és jove i li toca ser de la generació que no sap un borrall de rituals cristians ni de cap religió. Jo encara vaig anar al col·legi amb monges i me’n vaig fer un tip. Aquesta camisa, que diu vostè, és un roquet.
—Un roquet —repeteix Mirella Blasco.
—I per la mida no pot ser d’un adult. És el roquet d’un escolà.
La sergent se la mira esperant que l’altra concreti.
—Sí, dona, és una mena de camisa que porten els escolanets per les solemnitats al damunt de la saia, el vestit negre llarg.
—Un roquet d’escolà! —repeteix la sergent, perplexa.
Es tornen a acostar al cadàver. L’home de les fotos ja ha acabat.
—Vol dir un escolanet? Un nen? —insisteix la sergent.
—Sí, un nen.
La sergent diu un renec.
—I ahir va desaparèixer un nen.”
La paraula roquet apareix escrita, per primera vegada, en un text del 1475, segons el Diccionari Alcover-Moll, i la literatura la comença a utilitzar sovint a partir de finals del segle XIX, segons el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana: ix al costumisme castellonenc de De la meua garbera (1935), de Josep Pascual Tirado, i a Les festes de Benassal (1952), de Carles Salvador, però també a la prosa poètica innovadora del KRTU (1932), de Josep Vicenç Foix:
“Vaig deixar el ganfaró amb l’efígie de Sant Bartomeu, que passejo tot el dia des del cap de la Vila a la Parròquia, arrambat a un mur inútil, vaig refer-me la llaçada del roquet i em vaig acostar a l’infant inconegut”.
L’obra i l’autor, segons Mercè Rodoreda
Comanegra edita, amb el criteri savi de Mercè Ibarz, els textos més periodístics de Mercè Rodoreda. A l’entrevista amb Sebastià Juan Arbó deixa clara l’admiració per l’obra més que per l’autor.
A Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters (Comanegra, 2024) es recullen els textos de Mercè Rodoreda de Periodisme, humor i sàtira (1932-1934), segons diu el subtítol. Entrevistes, cròniques, reportatges, crítiques (de cine, de llibres i de teatre) i textos satírics. Especialment interessant és l’entrevista amb Sebastià Juan Arbó, autor de Terres de l’Ebre (reeditada per Proa el 2023), una obra que Rodoreda defensa explícitament com a mereixedora del premi Crexells per damunt de la guanyadora d’aquell 1933, Valentina, de Carles Soldevila.
“—Però les Terres de l’Ebre”, diu Rodoreda a l’autor, “el mereixen més que no la premiada i no ho dic jo, això. N’hi ha prou amb rellegir les crítiques; i jo crec que l’autor quan té la consciència del que escriu, ja ho sap si val o no, oi?
—Defuig la resposta, que no equivaldria sinó a fer més concreta l’explicació anterior...”
Rodoreda també acaba per defensar l’obra per damunt del mateix autor. “Jo, jurat, ja l’hi hauria concedit [el premi Crexells]: no a S. Juan Arbó, sinó a Terres de l’Ebre, d’aquest xicot que es diu S. Juan Arbó”.
I és que “aquest xicot” ha respost coses que no degueren agradar a Rodoreda:
“—Què en penseu dels escriptors catalans?
—Que no m’agraden. Com no m’agraden els anglesos, ni els francesos, ni els castellans: no s’adiuen amb el meu temperament. En canvi, els russos, amb Dostoievski al davant, i els alemanys, per la seva força i puixança, no em cansaria de llegir-los.
—I què en penseu de les dones que escriuen?
—Que no m’agrada. Tot i que l’escriure és força femení; però jo, per la meva manera de pensar, no crec que la dona hagi de fer-ho. La dona em plau molt femenina: res de política, res que pugui desviar-la del que naturalment ha d’ésser. M’és desagradable aquesta igualtat que fica la dona a les universitats i tota aquesta llibertat...”.
Aquest xicot...
Guerra, matemàtiques i una carta des de Sóller a ‘Desertar’
Desertar (Empúries, 2024) és l’última novel·la de Mathias Enard, guanyador del Goncourt de 2015 amb Brúixola (Empúries, 2016).
Mathias Enard (Niort, França, 1972) és novel·lista, traductor de l’àrab i professor d’aquesta llengua a l’Autònoma de Barcelona. A Desertar barreja dues històries, la d’un desertor d’una guerra indeterminada i la del matemàtic Paul Heudeber —autor de Les conjectures de Buchenwald, una barreja de poesia i matemàtiques escrita en un camp de concentració—, i la seva esposa Maja Scharnhorst, que va marxar al Berlín occidental per fer política a l’SPD, mentre el marit es quedava a l’oriental a defensar el comunisme i les matemàtiques. Qui narra la història és Irina, la filla de tots dos. En aquest fragment troba una carta de Maja a Paul: “Un punt de pàgina tot ple de la lletra de Maja, datat amb llapis de Mallorca el 1978 (potser un regal pels seixanta anys d’en Paul):
Paul Paul Paul
Aquest objecte que
Posaràs als teus llibres
A les teves fórmules
I als teus misteris
Jo t’entenc
Cadascun en el nostre món:
Tu el transformes
Jo el transformo
Tots dos somiem cadascun
Per la nostra banda somnis
Idèntics cadascun
Des de la nostra banda del món
Com dos
Dormidors cadascun
Presoner de
Les seves parpelles tancades
Port de Sóller
1978”