El gir polític que es va produir a Catalunya a l’agost, amb la investidura del president Salvador Illa, ha anat seguit d’una estabilitat totalment paradoxal que potser té els dies comptats. Illa s’ha beneficiat dels processos congressuals celebrats per Junts i per Esquerra Republicana. En el primer cas, el lideratge de Carles Puigdemont, indiscutible des del 2016, s’ha renovat i multiplicat amb el nomenament del president català durant el procés com a president del partit. En el segon cas, la militància d’Esquerra Republicana ha tornat a situar Oriol Junqueras com a màxim dirigent d’ERC després d’un procés convuls i fratricida, amb conseqüències encara imprevisibles.
Si el segon i el tercer partits més votats a Catalunya han acabat l’any mirant de reinventar-se, en aquest nou any desplegaran sengles estratègies. La de Junts és molt evident: consolidar-se com el partit de l’oposició a Catalunya i actuar amb independència a Madrid amb una actitud exigent davant Pedro Sánchez. Aquesta línia de treball es diferencia de la mantinguda per ERC i Sumar els últims anys, dues formacions que han pagat electoralment les seues posicions conciliadores. “Aquesta dinàmica ha empetitit aquest dos partits”, diu el politòleg Toni Aira, que també considera que no hi ha cap aliança entre Junts i PP i aposta perquè el partit de Puigdemont es definisca “en positiu i no només representar un model contrari a Illa”.
La gran contradicció de Junts, en canvi, és que quasi tota oposició a Pedro Sánchez passarà per situar el seu vot en el mateix sentit que PP i Vox. Amb el PP, cal dir-ho, l’hostilitat s’ha vist reduïda només un any després de les manifestacions contra l’amnistia que clamaven per l’empresonament de Carles Puigdemont. Gestionar amb encert aquesta conjuntura enfortirà el paper de Junts, com també l’enfortirà l’amnistia de l’expresident Carles Puigdemont, que s’hauria de desencallar aquest 2025 si no hi ha grans sorpreses. El paper del PP davant aquesta eventualitat també és una incògnita, ara que els populars han constatat com de contraproduent pot ser l’agressivitat amb els independentistes catalans com a eix central de la seua activitat política.
Pel que fa a ERC, Junqueras torna a prendre el timó en una nova etapa totalment diferent de les anteriors. El missatge que li va fer guanyar el congrés del partit va ser la necessitat d’apropar els òrgans de la formació a la militància. Les bases del partit continuaran prenent les decisions importants, i ERC té la clau dels pressupostos catalans i dels espanyols. El paper del partit és molt més determinant en el primer cas, ja que Salvador Illa va ser investit gràcies al suport dels republicans i la seua estabilitat parlamentària depèn de l’actitud d’aquest partit –també de la dels comuns, però el seu col·laboracionisme amb els socialistes es fàctic.
Caldrà veure quina és l’estratègia junquerista en clau catalana i no només al Parlament, sinó també a nivell municipal davant la possibilitat que ERC s’incorpore al govern de Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, tal com fins fa ben poc desitjava la direcció del partit. En clau estatal els pressupostos es contemplen ben difícils d’aprovar davant les postures de Junts i de Podem.
La influència de la política estatal
En la situació actual la conjuntura política a Catalunya i a Espanya és indissociable. Després d’anys de confrontació ha arribat un moment en què els governs català i espanyol formen part d’un conjunt en un escenari ben difícil per a Pedro Sánchez, que té en Salvador Illa un aliat imprescindible.
Prova de la dificultat és la resolució del sistema de finançament, caducat des del 2014 i que el Govern espanyol ha apostat per resoldre de manera bilateral amb cadascuna de les autonomies partint d’una proposta catalana, la del finançament singular, pactada entre PSC i ERC per a desencallar la investidura de Salvador Illa i que encara no s’ha definit. De la concreció d’aquest aspecte dependrà en bona part la legislatura catalana, i per tant també l’espanyola.
Però a l’Estat espanyol aquesta solució és rebutjada automàticament per les autonomies governades pel PP –un total d’11– i també per Castella la Manxa, on Emiliano García-Page condueix la seua federació per la senda de la discòrdia amb Sánchez. Les raons de la negativa generalitzada no van molt més enllà de la lògica opositora, ja que l’Estat espanyol necessita un canvi urgent en el sistema i el finançament singular, teòricament exportable més enllà de Catalunya, és una fórmula que ni tan sols ha volgut ser explorada. L’habilitat del Govern espanyol a l’hora de trobar una solució a Catalunya –i a la resta de l’Estat– en matèria de finançament serà determinant en la seua estabilitat. Aquesta batalla és irrenunciable per a Sánchez i per a Illa, que n’eixiran beneficiats en tant que troben una solució o en tant que siguen capaços de fer visible que aquesta no ha arribat per l’obcecació de la dreta espanyola.
Altres incògnites
Més enllà del bloc de la investidura de Salvador Illa i del paper opositor de Junts en aquesta etapa, la política catalana deixa altres interrogants de cara al 2025. Un és l’evolució que seguirà el PP a Catalunya. Cal recordar que a les eleccions del 12 de maig el PP català es va mostrar molt més conciliador que a nivell estatal. Després de mesos agitant el carrer contra l’amnistia i encoratjant els jutges a la desobediència –el mateix José María Aznar així ho va suggerir–, el PP català va desenvolupar una campanya catalana sense voler remoure el fang i va aconseguir multiplicar per cinc el seu nombre de representants.
Vox continuarà exercint el paper antagonista que sempre l’ha definit i Aliança Catalana s’espera que siga el partit que més projecció adquirisca durant aquest nou any. De fet l’últim CEO, publicat a finals de novembre, atorga al partit independentista d’extrema dreta entre sis i set escons en unes hipotètiques noves eleccions, triplicant la representació actual. AC seria, d’aquesta manera, l’únic partit que creixeria en comparació amb els comicis anteriors, ja que la resta de partits es quedarien amb xifres de diputats molt similars a les actuals.
L’altre partit amb representació parlamentària, la CUP, és qui està experimentant el moment de més dificultats. “No sabem qui lidera la CUP i no sabem qui li acompanya”, diu el politòleg Toni Aira, que considera que els anticapitalistes estan pagant “les grans expectatives generades per l’independentisme durant anys, sobretot després que la CUP fos percebuda com un element que generava més soroll o problemes que no pas solucions. Ara estan vivint la contrapart”.
Enmig d’aquesta situació la política catalana es continua desenvolupant amb una calma tensa a l’espera de nous elements que la pertorben i que previsiblement no tardaran a arribar.