El colp d’Estat de Miguel Primo de Rivera i la dictadura instaurada de manera immediata va despertar el catalanisme insurreccional, inspirat per la independència irlandesa —i de molts altres països en el context posterior a la Primera Guerra Mundial— i que estudiava la possibilitat de proclamar la independència per la via armada. El cap pensant d’aquestes operacions era Francesc Macià, militar de professió i dirigent d’Estat Català, que va adquirir popularitat i prestigi en aquella època convulsa per pocs anys més tard convertir-se en el president de la Generalitat republicana.
Bona part d’aquesta popularitat procedia de la seua persistència als anys vint per fer de Catalunya un país independent. I va ser amb aquesta intenció que el 8 de gener de 1925, tot just ara fa 100 anys, Macià va liderar una reunió en nom d’Estat Català en una oficina del carrer Choron de París, costejada per un grup financer que volia traure rèdit econòmic de la independència de Catalunya a través del coneixement previ de la data en què l’economia espanyola es desplomaria i signant el compromís que, en cas de victòria, el futur govern català els retornaria el capital invertit. Va ser així com aquest grup va oferir a Macià la tria de l’armament necessari per dur a terme l’estratègia subversiva.
Amb Macià hi van seure Marian Grau, membre del grup de catalans residents a Amèrica —per raons econòmiques o d’exili—; Francisco Gaztañaga, capellà i membre del grup independentista basc conegut com a Aberri —en referència al nom de la seua publicació propagandística— i dos membres del sindicat anarquista CNT (Confederació Nacional del Treball): Francesc Lleonart i Diego Paris. Tots ells van constituir l’anomenat Comitè d’Acció de la Lliure Aliança.
No va ser l’única reunió celebrada amb aquest propòsit. En d’altres també hi va participar Manuel Carrasco i Formiguera, que ja havia participat en la fundació d’Acció Catalana —escissió de la Lliga Regionalista— i que poc més tard fundaria UnióDemocràtica de Catalunya. Ventura Gassol, futur conseller de Cultura i aleshores membre d’Estat Català; Miquel Baltà, fundador de la Societat d’Estudis Militars; i els anarquistes Joan Garcia Oliver —ministre de Justícia durant la Guerra Civil—, Rafael Vidiella —futur líder de la federació catalana del PSOE— i Ramon Jové —que acabaria fundant la Unió Socialista de Catalunya— també van participar en aquelles reunions clandestines.
El pla
El pla dissenyat tenia com a objectiu aconseguir la independència de Catalunya i del País Basc i convertir aquests països en repúbliques. En el cas de Catalunya, tal com explica l’historiador Marc Santasusana, la idea era que un grup d’homes creuara la frontera i que una vegada arribaren a l’Empordà un vaixell desembarcara amb vehicles i armament pesant.
Al País Basc el plantejament era similar, amb un grup de persones simulant un pelegrinatge a Lorda —a Occitània— dirigint-se cap a l’Estat francès i tornant-hi armats a l’espera d’un vaixell que desembarcaria amb armament al port de Bilbao. Les reunions havien servit per a establir xarxes d’evasió per poder creuar la frontera de manera continuada i per enfortir el contacte amb l’exili, peça clau en una possible revolta.
El compromís de la CNT
El sindicat anarquista CNT es va sumar a aquell projecte insurreccional. Ho va fer per considerar que la independència d’aquests dos països podia ser favorable als seus interessos socials.
L’historiador Marc Santasusana explica que, “històricament, l’anarquisme a Catalunya havia tingut una postura accidentalista sobre el fet nacional” i que els anarquistes mai no s’havien posicionat a favor de la independència. Al seu torn, recorda que les relacions entre catalanisme i anarquisme no havien sigut fluides, però això va canviar durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930).
En aquell moment es donava la circumstància que els aliats naturals de la CNT eren els socialistes i els comunistes per fer front a la dictadura. Però, tal com apunta Marc Santasusana, els socialistes van col·laborar amb la dictadura. Cal recordar, en aquest sentit, que Francisco Largo Caballero va formar part del Consell d’Estat i que Julián Besteiro també es va sumar a aquesta dinàmica. Ambdós polítics dirigien el sindicat UGT i representaven l’ala pragmàtica del PSOE, molt criticada per les esquerres en aquell context dictatorial. Santasusana recorda que en aquell moment PSOE i UGT col·laboraven de manera estructural amb la dictadura “amb un regidor a cada Ajuntament on tenien gent, i participaven dels jurats mixtos de cada sector laboral”.
Pel que fa als comunistes, la seua implantació encara era escassa a Catalunya. Aquestes circumstàncies van tindre com a resultat l’apropament entre la CNT i Estat Català. Era aleshores quan la CNT deixava veure la seua postura accidentalista amb la qüestió nacional. “Si des de la Lliga Regionalista acostumaven a dir ‘ni monarquia ni república: Catalunya’, la CNT va fer una cosa així: apostaven per la independència si això contribuïa a garantir l’alliberament de la classe treballadora”, argumenta Santasusana.
El Comitè d’Acció de la Lliure Aliança
Va ser així que el 8 de gener de 1925 es va signar un pacte entre membres de CNT, Estat Català, Aberri i un representant dels catalans d’Amèrica en què els anarquistes es comprometien a col·laborar amb la independència de Catalunya si els independentistes acceptaven un seguit de mesures una vegada Catalunya fora independent.
Al document de constitució del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que encara es conserva, es pot llegir que existeix “la voluntat de lliberar [sic] Catalunya i Euzkadi d’Espanya i per l’establiment d’un règim democràtic just”, i que “s’acorda anar al·liats [sic] a la revolta contra el règim d’Espanya opressor de pobles i conculcador [sic] de tots els drets i llibertats de l’home”.
A més, quedava clar que l’esperit d’alliberament dels pobles català i basc “s’inspira en el més ample i elevat esperit democràtic”, i que “mai per mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat si aquesta no dugués aparellada la lliberació [sic] de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix règim d’opressió d’Espanya. Per això que, en presentar batalla contra aquest règim, hi han volgut invitar als elements avui més representatius d’aquelles classes proletàries a Catalunya, Euzkadi i Espanya, tota vegada que com a nosaltres els interessa volcar-lo [sic] i substituir-lo per un altre règim de justícia més d’acord amb els ideals d’uns i altres”.
Termes del pacte
Al document es llegeix també que “els obrers es comprometen a ajudar els separatistes d’Euzkadi i de Catalunya en l’establiment de les repúbliques independents d’ambdós països i els separatistes a donar-los una situació legal en llurs països ja lliures, el restablir-hi la constitució, concedir una amnistia a tots els encausats per qüestions socials, el sobreseïment de llurs processos i dictar una legislació social que’ls [sic] dignifiqui moral i materialment i ajudar les altres regions d’Espanya en l’implantació [sic] de règim de llibertat que elles lliurement prenguessin”.
Un pla que no es va arribar a dur a terme
Tot i els preparatius i les negociacions entre les parts, finalment els finançadors van retirar el seu oferiment després de mig any gestant aquest pla. La CNT va donar per esgotades les possibilitats del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança i va passar a exigir un aixecament d’àmbit estatal amb la suma de nous aliats. Amb aquesta intenció formaria, amb el PCE (Partit Comunista d’Espanya), el Comitè Revolucionari de París, a través del qual esperaven rebre finançament internacional. Francesc Macià i Ventura Gassol, d’Estat Català, també s’hi van implicar i van arribar a viatjar a Moscou per reunir-se amb Nikolai Bukharin, economista i filòsof del règim soviètic; amb Andreu Nin, enrolat també en els aparells de l’aleshores recentment nascuda URSS; i amb José Bullejos, que era secretari general del PCE.
Com calia esperar, independentistes i comunistes no coincidien a l’hora de fer possible un aixecament independentista a Catalunya i el projecte es va desfer. Poc més tard, al novembre del 1926, Francesc Macià protagonitzaria l’aixecament de Prats de Molló, al Vallespir. Però aquesta ja és una altra història.
L’historiador Marc Santasusana va divulgar aquests fets al llibre titulat Quan la CNT cridà independència, publicat el 2016 per l’editorial Base. El 17 de gener es commemorarà la signatura del pacte del Comitè de la Lliure Aliança al centre comunitari de la Lleialtat Santsenca, al barri barceloní de Sants. En aquest acte també participarà com a organitzadora la Fundació Reeixida, que contribueix a rescatar aquest episodi històric en què l’independentisme català es va ajudar d’altres actors per aconseguir els seus propòsits.