«Si vols saber com és Mallorca, llegeix Lampedusa». És un consell que un dels personatges de Sicília sense morts (Club Editor, 2015), li fa al director d’un diari mallorquí. L’escriptor i crític Pere Antoni Pons ha escrit que, en realitat, la frase hauria de ser «si vols saber com és Mallorca, llegeix Frontera», l’autor de Sicília sense morts i, per tant, pare d’aquella frase inicial. La versió de Pons s’ajusta més a la realitat, però no és més veritat que la de Frontera. Pons vol reivindicar Frontera; Frontera volia reivindicar la literatura: el poder de descobrir coses sobre Mallorca, i sobre el món, escrivint sobre Sicília, com feia Lampedusa. I reivindicar-se a ell mateix com a literat: ell estava escrivint sobre Mallorca, però no era un escrit per a mallorquins ni per a cosmopolites internacionals interessats en Mallorca; era literatura per a qualsevol. D’Ariany a NY.
La mort de Guillem Frontera, el 9 de desembre passat, ha colpit la literatura catalana, però l’escriptor nascut a Ariany (Mallorca) el 1945 va poder veure fa dos anys com veus destacadíssimes de la literatura catalana de Mallorca (Melcior Comes, Sebastià Alzamora, Pere Antoni Pons) i de la crítica pancatalana (Alex Broch, Julià Guillamon, Xavier Pla, Vicent Simbor, Jordi Coca, etc.) li dedicaven textos a la seua novel·lística, a la seua poesia, a la seua llengua i a la seua obra periodística (va col·laborar amb EL TEMPS molts anys), audiovisual i dramàtica (perquè els guions també són matèria artística). A Guillem Frontera: Un escriptor, un món (EnSiola, 2022) hi escrivien articles analítics o interpretatius 33 autors de disciplines diverses. D’aquelles pàgines es poden extreure lliçons importants sobre Guillem Frontera. La sola presència de Comes, Alzamora i Pons revela que les generacions que l’han succeït l’han estudiat i admirat (una altra cosa és si hi ha res d’ell a les seues obres). El contingut dels articles confirma que Guillem Frontera era hereu d’una tradició de literatura catalana a Mallorca que coneixia perfectament, des de Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel passant per Blai Bonet (una altra cosa és que hi hagi res d’ell a les seues obres).
La primera novel·la de Frontera va ser Els carnissers, escrita el 1968, guanyadora del Premi Gabriel Maura (Ciutat de Palma) i inscrita temàticament en una línia de denúncia de l’expansió sobtada del turisme i les conseqüències que aquest nou sector tenia sobre la societat, l’economia i el territori de Mallorca, una temàtica que també tocaven tres obres coincidents en el temps d’Antònia Vicens (39º a l’ombra), Maria Antònia Oliver (Cròniques d’un mig estiu) i Gabriel Tomàs Alemany (Corbs afamegats).
Sorprenentment —perquè la novel·la estava impregnada de denúncia social i encaixava, segons explica Vicent Simbor, en el «realisme compromès»—, l’escriptor Llorenç Villalonga (la patum mallorquina per excel·lència) va fer el pròleg a aquella primera edició d’Els carnissers situant-la en la «novel·la psicològica» i allunyant-la precisament d’aquells «neorealistes» i «behavioristes» compromesos que l’autor de Mort de dama odiava.
Com recorda Jordi Coca, Villalonga «escriu al pròleg que “tot ha variat, però tot és igual que sempre”, “amb la ironia de referir-se tant a la seva pròpia obra com al rerefons indiscutible d’Il Gattopardo”». Una altra vegada torna el nom de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
Guillem Frontera ja demostrava a Els carnissers alguns dels seus trets estilístics: l’allunyament dels tòpics, la construcció de personatges gens arquetípics i una literatura que incomoda sense esverar-se. En paraules de l’esmolat Melcior Comes sobre la seua obra en global: «Els personatges de Frontera són molt més complexos que la majoria de les persones que ens envolten»; «Frontera s’endinsa en els terrenys de la narrativa pels camins més o menys coneguts, però sempre pels marges, fins i tot per les bardisses»; «No és un autor que tingui traces òbvies de ningú —els millors escriptors són com els grans criminals: esborren les petges».
Sebastià Alzamora, que a Guillem Frontera: Un escriptor, un món se centrava en l’última obra publicada per Frontera, La vida dels cossos (Proa, 2019), explicava l’argument i el tractament dels personatges amb termes que lliguen amb la visió de Melcior Comes: «Una novel·la forta, ben formada, ben articulada, musculada i fibrada, precisament com els cossos de na Paula Moncada o d’en Bernat Rave, exempta de greixos sentimentaloides i de beneitures cursis. És una novel·la d’amor i d’amistat, que són dues coses molt serioses, i no de bajanades. És una novel·la sobre valents i per a valents, i no una història d’ànimes en pena».
De la primera a l’última novel·la, un estil coherent: uns personatges treballats, una història marginal amb temes de profunditat.
Una segona fita de Frontera —després d’Els carnissers, Cada dia que calles i Rere els turons— va ser escriure Tyrannosaurus abans de complir trenta anys: una novel·la sobre la vida en un internat catòlic durant la dictadura, i amb la pederàstia d’amenaça de fons. Una novel·la que podria ser autobiogràfica, però segons ell no ho és. Frontera va estar al seminari de la Porciúncula dels franciscans més de cinc anys (dels nou als quinze), però l’autor negava que fos molt autobiogràfic.
En canvi, Llorenç Capellà opina que els relats de La mort i la pluja (2007) han de ser considerats una novel·la i, encara més, «una autobiografia passada pel tamís de l’alta literatura». La considera la clau de volta de l’obra de Frontera: «La mort i la pluja és el punt de partida de tota la producció novel·lística de Frontera, tant de l’anterior a la seva publicació com de les novel·les publicades posteriorment. Que sembla un contrasentit...? No ho és. Els anys de seminari feren de tallafocs entre el món que enyorava i idealitzava, el de la infantesa a Ariany, i el que l’estirarà, el que representa la Palma turística, la del canvi cultural».
La producció literària de Frontera va culminar, si més no pel que fa al gran públic, amb Sicília sense morts (Club Editor, 2015), una fosca denúncia de la corrupció a Mallorca que va aconseguir una fita única: tirar endavant una coproducció televisiva catalano-valenciano-balear per tirar endavant una sèrie entre Televisió de Catalunya, Àpunt i IB3. Sicília sense morts era una mostra madura del que Frontera havia volgut fer des del començament. Història en directe: fer de cronista literari (amb imaginació i tots els recursos de la literatura) dels fets que afectaven la societat en aquell mateix moment. Contemporàniament.
El compromís de Frontera
A banda del valor literari, Guillem Frontera també ha deixat una important petjada a la cultura illenca a través del seu compromís amb el català, l’art i el món de la comunicació.
Sempre fou un enamorat de l’art contemporani i un gran entès en la matèria. De jove obrí un bar amb el seu amic Climent Picornell —geògraf, actualment professor jubilat i exvicerector de la Universitat de les Illes Balears, autor d’obres de geografia, didàctica i cartografia, columnista...— a la barriada de Gènova, a Palma. El batejaren com Es Pou Bo i es convertí a les acaballes de la dictadura franquista i l’inici de la Transició en un dels llocs de reunió de jovençans intel·lectuals i artistes, on es feien exposicions de pintura. Entre els que sovintejaven el cafè nocturn hi havia Miquel Barceló. L’avui geni mundial de la pintura era en aquells moments un jovenet —va néixer el 1957— que no tenia ni un duro i a qui Climent —nascut el 1949— i Guillem —1945— li fiaven begudes a canvi que pintés alguna cosa —i les signés— als torcaboques de paper.
L’interès per la creació artística no abandonà mai Frontera. Col·laborà estretament amb l’editor de premsa i gran col·leccionista d’obres d’art Pere Serra, fou comissari de nombroses exposicions i, així mateix, acceptà dirigir el Casal Solleric, el museu d’art contemporani de l’Ajuntament de Palma, entre 1991 i 1995. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià.
La permanent col·laboració amb l’editor Serra el va dur a ser també impulsor d’altres importants iniciatives culturals en català que el Grup Serra —fundat pel citat editor— va portar a terme. Per exemple, la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura de les Balears —publicada pel Grup Serra—, de la qual Frontera fou el director. Tingué una activitat destacada com a membre del consell de direcció de la Gran Enciclopèdia de Mallorca —igualment editada pel Grup Serra—, una obra de 19 volums i unes 28.000 veus, publicada en fascicles setmanals entre 1988 i 2005.
Frontera igualment fou un element important en l’inici de l’aventura de fer el primer diari en català de la història balear. La idea feia temps que circulava per la ment de l’editor Pere Serra i l’empenta que al respecte rebé de Frontera, entre d’altres, fou el que el va fer decidir i, així, el 1997 el diari en castellà del grup Baleares es convertí en el Diari de Balears: va sortir al carrer cada dia fins al 2012. Després adquirí la capçalera un altre grup —liderat per Tomeu Martí— per editar-lo només en la versió digital.
El compromís de Frontera amb la creació en català, tant literària com mediàtica i cultural, el va fer mereixedor del Premi Gabriel Alomar —un dels Premis 31 de Desembre—, que li concedí el 2007 l’Obra Cultural Balear.