Guillem Frontera (Ariany, 1945–Palma, 2024) va ser un modern que sempre va estimar el passat, un home lúcid a qui sempre li va agradar imaginar el futur i treballar per crear-lo i donar-li forma (per això va fundar editorials, va concebre festivals de música i es va posar al capdavant de projectes com la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears), però que també sempre va tenir claríssim que cap futur ni cap present poden ser sòlids si no arrosseguen amb ells una rica càrrega de memòria, de sabers acumulats i sedimentats, de costums i de tradició. Ell mateix ho va resumir en una de les frases més brillants que va escriure, i això que Frontera va ser pròdig en frases brillants, escrites en paper o dites en converses: “La tradició sobretot és important per als que no són tradicionalistes”. És una frase arquetípicament fronteriana, per la seva mescla d’erudició i ironia, de malícia i saviesa, de pur sentit comú i de gest a contracorrent.
Aquesta capacitat per combinar memòria i imaginació, modernitat i tradició, travessa tot el que va fer. Marca tota la seva obra literària, novel·les i contes i articles i guions, una obra que és d’arrel clàssica i de tons realistes, però que sempre llueix una mirada i unes maneres plenes de contemporaneïtat. També defineix la seva relació amb la literatura com a editor i lector. Frontera va ser un lector empedreït de tot tipus de literatura, en especial d’aquells clàssics moderns de les lletres catalanes, italianes, franceses i nord-americanes, posem Villalonga i Pavese i Bassani, posem Camus i Fitzgerald, i posem-ne unes quantes desenes més... El fet de treballar des del present i cap al futur, però tenint en compte el passat, es nota també molt particularment en la feinada que va fer Frontera com a crític d’art i comissari d’exposicions, a través de la qual va recuperar artistes de generacions anteriors llargament negligits o no prou tenguts en compte (Juli Ramis, Joan Vives Llull, Alceu Ribeiro) o artistes coetanis a qui va donar un impuls importantíssim, per exemple el menorquí Pepe Vives Campomar, els eivissencs Rafel Tur Costa, Toni Cardona i Vicent Calbet, i els mallorquins Andreu Maimó i Ramon Canet.
L’habilitat per ser modern i alhora per incorporar passat i tradició a tot el que feia s’explica per qüestions personals –Frontera va ser un home, un escriptor i un intel·lectual que va anar sempre a lloure–, però també històriques i generacionals. Frontera va néixer a Ariany, un petit poble del Pla de Mallorca que als anys 40 i 50 del segle XX era gairebé com havia estat durant els anteriors cinc, sis o set segles. Això vol dir que, de petit, va amarar-se de les tradicions, la realitat i les maneres pròpies del món rural secular. Després, però, durant els 60, tot aquell món va quedar fet miques i va ser transformat per la irrupció del turisme de masses, traumàtic i modernitzador, un canvi civilitzatori en tota regla. Quan hi hagué el boom turístic, Frontera ja era adolescent: això vol dir que ja era prou gran per haver incorporat la Mallorca antiga que es perdia i que era prou jove per assumir la Mallorca nova que estava emergint. Frontera, en aquest sentit, va ser fill de les dues Mallorques que ens fan ser com són, i totes dues va saber explicar-les amb gràcia i força i lúcidament.
