En un racó de la comarca dels Ports, a tocar de l’Aragó, sobre una gorja del riu Bergantes, dins del municipi de Sorita, s’alça, camuflat en la roca, el santuari de la Balma. Com el seu nom indica, els antics constructors d’aquesta església no van haver de foradar la roca, sinó que van aprofitar un abric natural prou profund per transitar-lo tranquil·lament sense por a caure al buit. Allà s’havia trobat una imatge i allà es va aixecar la quarta paret que havia de convertir l’espluga en una senyora ermita.
Molt probablement, les peculiars condicions cavernoses de la Balma van convertir aquest lloc de culte en un dels més venerats pel seu potencial màgic. La gent pot anar a missa a l’església més propera, però té més esperança que els miracles s’esdevinguen en paratges únics com Montserrat o la Balma. La peculiaritat de la Balma és que cada any, el 8 de setembre (dia de les verges trobades) s’hi representava (o s’hi practicava realment?) un exorcisme. L’escriptor costumista Àngel Sánchez Gozalbo (Castelló de la Plana, 1894-1987) ho descrivia, en un to sinistre, al conte «El casament del dimoni de Sorita», recollit a Bolangera de dimonis, publicat el 1930 i reeditat per Edicions Alfons el Magnànim el 1996:
«Sembla que s’ha enfosquit l’església i que no s’hi troba per totes bandes més que ulls que miren, que travessen, que apleguen a l’ànima; els ciris pareix que afuen la flama; no s’ou el tic metàl·lic de les monedes en caure; la Verge sembla flotar en l’aire, per damunt l’altar, i que es somriu emparadora; el silenci és gran i les mirades s’afuen a un sol punt. Avança lentament una jove d’uns vint anys; avança encarcarada, erta, com un autòmata; la seguixen una dona i un home fornit que van espentejant-la. Dos passes prop de la reixa ha començat a moure el braç dret, ha girat la boca a un costat, ha posat els ulls en blanc i s’ha clavat a terra sense guanyar un pas. Ha caigut a terra. L’home fornit intenta fer-la avançar, vol que redole. Unes dones semes, endurides, de grogor de cera li nuguen uns llacets blaus als dits. Són les velles sacerdotesses d’aquell rite mil·lenari. En un no-res mans i cames es contorsionen, com aspes de vent; les flexions s’acceleren rítmicament; es desnuguen les llaçades dels apretats dits d’una manera sincrònica amb el ritme convulsionari; les violentes contorsions llancen a l’aire tenebrós de la cova la blavor de les vetes; la cabellera s’embrolla i onduladament s’estira com si fóra una medusa; els ulls brillants, injectats, surten de les conques; la bromera s’espixorra de la boca i esguita als dels voltants; les rítmiques, accelerades convulsions paren, les succeix una tivantor en arc. La jove barboteja crits inarticulats. De sobte un pit turgent, nacarat, es vessa per damunt del gipó roig tot desbotonat. L’home fort l’abraona quan unes convulsions de ritme accelerat tornen a tremolar aquell organisme; salten les espardenyes dels peus. El ritme augmenta; són més violentes les contorsionades convulsions i queda desabillat aquell cos blanc com la neu i ple de joventut davant de la Verge miraculosa i d’aquella multitud devota, enardida, que a l’ensems que xilla esgarrifada: —Pels ulls no, que es tornarà cega! Pels peus, per les mans, pels peus! Per la punta dels dits! Que ixquen els dimonis pels peus!—, canta els Goigs a la Verge i contempla tota ulls a aquell cadàver que més bé sembla una estàtua plena de ponderada bellesa.»
Curiosament, el detall dels exorcistes exigint que el dimoni isca pels peus no és exclusiu de les representacions (o exorcismes reals?) de la Balma. L’escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) incorpora un exorcisme a la trama de la seua última novel·la, Els crims de la mel (Proa, 2024), i el mecanisme és coincident en aquest detall:
«L’arribada de la posseïda, custodiada pel pare i pel germà, que l’arrossegaven pel braç un a cada costat, havia fet emmudir la xerrameca dels espectadors. Caminava amb sandàlies, els cabells deslligats, i no duia al damunt altra peça de roba que una túnica blanca que li anava baldera. Com una bata d’hospital. Així el diable no trobarà cap nosa per sortir, els havia explicat l’exorcista. Va indicar als homes que se’n separessin i la dona es quedà sola estrenyent-se les mans a l’altura del ventre tremolant de fred i de neguit. El vent que s’havia girat a migdia esquerdava els núvols compactes i li feia volar els cabells i el vestit. I també s’emportava les oracions en llatí que el mossèn salmodiava i les creus invisibles que dibuixava a l’aire papallonejant a l’entorn de la posseïda. A l’últim, va encarar-se a la dona i cridà:
—Fill de Satan! Sé que ets dintre del cos d’aquesta desgraciada. Jo et conjuro en nom de Déu que em diguis per on vols sortir. —Va repetir la pregunta cada cop amb veu més forta i contundent. Ella va respondre amb una veu prima que amb prou feines se sentia:
—Vull sortir per la boca, com qui escup un mos de coca.
—Per la boca no, que l’escanyaries —replicà el mossèn—. Digues per on vols sortir.
—Doncs, per la xona, peluda com una mona!
—Pel baix ventre tampoc, que la rebentaries. Per on vols sortir?
La dona va bramar:
—Calla, corbàs gandul! Surto pel forat del cul!
—Pel darrere tampoc, que l’asclaries. —Agafà aire i exclamà—: Jo t’ho ordeno, fill de Satan, surt ara mateix pel dit gros del peu!
La posseïda pel dimoni va doblegar lleugerament la cama esquerra tot movent la punta del peu com si esgarrapés la terra, feu un xiscle espantós i arrencà a córrer ben dreta cap al precipici fins que va desaparèixer per l’estimball...»
Pep Coll explica a EL TEMPS que el detall del dit gros del peu el va aconseguir de testimonis directes sobre un exorcisme que expliquen que es va fer, dècades enrere, a l’ermita de Carrànima —escenari de l’inici de la novel·la.
Als exorcismes reals —als realment oficiats per religiosos amb els ritus oficials de l’Església catòlica per aquestes intervencions—, dels dits dels peus no se’n parla.
Entre maig del 1890 i abril del 1893 Jacint Verdaguer és testimoni —i participant actiu en molts casos— d’exorcismes a la Casa de l’Oració del carrer dels Mirallers de Barcelona i fins i tot al Palau Moja. Això li valgué posteriorment les acusacions de demència per part del bisbe de Vic, que intentà apartar-lo de l’Església. L’Editorial Barcino va publicar el 2002 els «Quaderns d’exorcismes» al segon volum de Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. El text respecta la grafia de Verdaguer i aclareix, entre claudàtors, els termes que Verdaguer no vol escriure més del compte, com la paraula maligne.
L’entrada del 21 de juliol de 1891 d’aquests «Quaderns...» descriu un endimoniat i les seues cabòries:
«A les 8 arribà M., qui, aturada sens dupte pel maligne, havia dit que no vindria. Després de la oració, se resistí a parlar, ajudat pel m[aligne] de l’altra M. Aquest calla, y l’altre digué que la Verge havia fet callar a son company, que destorbava·l cumpliment de les ord[r]es divines.
Diu que tots los goberns estan en ses mans, lo d’Espanya i tot. Que·l prin. Actual desitjava que no quedàs un capellà sencer, y que altre aspirant al poder —no entenguí si l’optindria— estava posseït per Beelcebú.
Parla de la ceguera de tot lo clero y de tots sos superiors, grans y xichs, exceptuant lo sant Pare. Diu que són gossos muts que han deixat apoderar pel dimoni la vinya del Senyor, y que ja són impotents per netejar-la. Y no podent-ho fer los mossos, ho haurà de fer l’Amo ab la terrible bugada.
(...) Repeteix que l’infern està sobre la terra, ahont los crídan pertot arreu. Diu que se’ls hi gira tanta feyna no hi dónan abast. Sort, diu ell, que·ls condemnats mateixos, y·ls que hi arríban, a mils, cada dia, los dónan forsa. No diu clarament si·ls ajúdan, en sos espantosos trevalls, en aquest món; més jo he entès que sí».
Els exorcismes de Verdaguer també apareixen esmentats a l’última novel·la catalana amb exorcistes, On hi hagi por (Columna, 2023), de Xevi Sala i Puig. I també hi són els esments al Maligne. Un dels personatges, el pare Amòs, exorcista de la vella escola, explica a la sotscomissària Corbera l’últim exorcisme fet (per ell mateix) a Catalunya amb el «Vell ritual» (el que va fer servir Verdaguer a finals del XIX):
«—El pacient feia dies que no sortia de l’habitació. Un escolà que m’havien confiat els seus pares. El noi es negava a menjar i beure, havia començat a autolesionar-se. Es complien les quatre regles i jo sabia què fer.
—Les quatre regles?», demana la sotscomissària.
«Sí, els quatre indicadors que permeten pensar que es pot tractar d’alguna cosa més que d’un desordre mental. En primer lloc, el domini d’idiomes que no s’han estudiat. Ell emetia sons que podien interpretar-se ben bé com si parlés llatí. En segon lloc, el coneixement de detalls secrets, en aquest cas sobre mi mateix. Va ser capaç d’explicar-me que en el passat jo m’havia fet càrrec d’una acusació contra un diaca violador, i no podia saber-ho perquè aquestes investigacions internes sempre són confidencials. En tercer lloc, la força sobrehumana. Podia alliberar-se del pes que fèiem tres homes per immobilitzar-lo. I en quart lloc, l’aversió a les coses sagrades, com ara les oracions o els crucifixos. Sí, jo sabia què fer, el podia haver salvat, i tant que el podia haver salvat.
—Però no va aconseguir-ho.
—No van dir-me que prenia medicació per una malaltia cardíaca. No sempre t’ho expliquen tot. A vegades els dimonis aconsegueixen que t’amaguin coses. Va entrar en coma»...
Només cal tornar a llegir aquest fragment mentre s’escolta un fragment inquietant del Tubular Bells de Mike Oldfield per crear immediatament al cap una escena terrorífica. Ja va funcionar perfectament fa cinquanta-un anys amb L’exorcista de William Friedkin.
