Les estratègies dels oficis artesans per sobreviure han estat sovint anar a buscar els clients allà on es pogueren trobar, tant els d’aquí com els vinguts de fora. Julián Sañudo, propietari del taller Sañudo Artesania en Cuir, ha fet les dues coses: ha anat a buscar els compradors locals per tot el territori del Principat, voltant-lo cada cap de setmana de fira en fira, i ha esperat els compradors estrangers (sobretot) des d’un dels indrets més enfocats al turisme de Barcelona, el Poble Espanyol (una de les atraccions principals de la Fira Internacional celebrada a Barcelona el 1929). De fires —d’artesans, medievals i de tota mena—, en va voltar moltes en la seua joventut i al Poble Espanyol, on son pare s’havia instal·lat el 1997, s’hi va incorporar definitivament el 2004, ara fa vint anys. Ens rep davant d’un tauler de tall i amb un impressionant tauler d’eines penjat darrere seu. Hi ha coltells, compassos, mitjallunes, brunyidors, punxons...
El pare de Sañudo, un argentí que havia començat a treballar artesanalment el cuir el 1971 a la seva Buenos Aires natal, va arribar a Catalunya el 1978 i es va instal·lar inicialment a Mataró. El petit Julián tenia dos anys. A la capital del Maresme, Sañudo hi va muntar un taller on, durant uns anys, va treballar força fent complements per a la indústria tèxtil de la ciutat. Però aquest sector va patir una forta recessió, “pràcticament va desaparèixer” diu Sañudo, i el 1997 va aprofitar l’oportunitat d’instal·lar-se en un local del Poble Espanyol, on farien cap molts artesans de diversos oficis.
En aquell moment, Julián Sañudo va preferir quedar-se al Maresme i continuar amb la botiga que hi tenien. “Però en aquella època, amb 20 o 21 anys”, reconeix ara, “no estava molt preparat a dedicar-me sol a un taller propi. Llavors vam tancar el local de Mataró i venia aquí al Poble Espanyol o anava de fires els caps de setmana”. Fires d’oficis, fires medievals, una setmana aquí, una allà. “He estat molts anys anant a fires cada cap de setmana. Potser el 70% o 75% dels artesans de Catalunya comercialitzen en fires i la majoria dels seus ingressos venen per venda directa”.
El 2004, Julián es va incorporar definitivament al taller del Poble Espanyol, que, entre tota la família, van poder ampliar successivament: “Primer teníem un local més petit i després vam agafar aquest i hem anat creixent en diverses fases”.
Julián Sañudo treballa principalment els cinturons d’home, que personalitza al mateix taller i davant del client per afegir un plus d’ofici al producte, però també fa bosses i barrets, i treballa el gravat sobre el cuir amb tanta traça que també ven les seves obres emmarcades i sense altra funció que la purament estètica.
Des de ben petit —se’n va adonar després— “la mare m’havia començat a ensenyar a dibuixar i alhora a gravar sobre el cuir. Amb dotze anys ja en feia. Jo no acabava les bosses. Feia gravats al cuir i després la meva mare o el meu pare ho muntaven i ho venien”.
Primer va “començar a fer aquells dibuixos precolombins (asteques i maies...) amb motius del mateix origen, com la serp emplomallada, per exemple, i de mica en mica vaig anar introduint els meus motius fantàstics dins dels gravats, com dracs, llops i molts motius simètrics —tessel·les, nusos celtes... Tot allò ho aplico des de l’adolescència”. Però quan, molt després, va començar a treballar seriosament, va veure que aquests treballs tenien un efecte curiós en els compradors: “Posteriorment, he vist que hi ha bosses que agraden especialment per aquests dibuixos, aquests gravats, més que per la bossa en si, i per això he acabat fent també quadres amb motius decorats de cuir. I això és la meva forma d’expressió artística”. Això ocupa una part de la botiga, la més moderna, amb quadres fins i tot polítics amb reivindicacions globals com Black Lives Matter o Palestina.
El procés de l'artesà del cuir
Però el taller, insisteix Sañudo, es dedica sobretot i principalment a fer cinturons. Un procés que comença amb la selecció de la matèria primera. “El començament és buscar el material. Anem a l’adoberia, aquí al barri del Rec d’Igualada, que és on n’hi ha més —i en una hora estic allà—, i hi selecciono directament les peces que compro. De vegades anem amb presses i truquem i encarreguem les peces, però és millor mirar les peces i triar-les a consciència. Els artesans com nosaltres —una empresa molt petita amb una capacitat d’inversió limitada— hem de vigilar molt que aquella inversió que fem en material doni el màxim rendiment possible”.
Per això, afegeix, “prefereixo perdre un matí i seleccionar les 18 o 20 peces que compraré. És cert que tenim confiança amb la gent de les adoberies perquè ens coneixem, però sempre hi ha algun factor que no controles i et pot perjudicar”.
En un racó del taller té tot de pells enormes, tan grans com una vaca, que Sañudo no té problema a estendre sobre el seu taulell de treball: “Aquest és un tall de cropó, se’n diu així. Té bon gruix i va molt bé per fer cinturons. És un gènere de molta qualitat”. Aquesta peça és la que compra al Rec. “Això són les pells tal com venen d’Igualada, d’adoberies que treballen amb adob vegetal”, un procés que, segons explica, és “més lent de produir, més artesà, però menys agressiu amb el medi ambient”. Molt més sostenible. Per què? “Primer, perquè són volums de producció més petits. I perquè no utilitza els metalls pesants com l’adob en crom, que és l’altre mètode principal, el que fan servir les grans indústries i és més ràpid però més contaminant”.
L’adob vegetal, afegeix, “fa servir els tanins de diverses escorces d’arbres (per això es diu vegetal), un procés químic pel qual la pell de l’animal passa a convertir-se en aquest cuir que ja és matèria primera. Aquí no veus vaca; aquí ja veus cuir”.
Sañudo apunta que Igualada és el principal mercat on compra, però no l’únic. “El 70% del cuir que comprem és d’Igualada. L’altre trenta ve d’Elx —on la indústria sabatera també manté una indústria de la pell— d’Itàlia o de França. A Itàlia hi ha més productors i més varietat. Els adobers de Catalunya que fan adob vegetal poden oferir una gamma de colors molt bàsica —marró, negre, conyac, vermell i blau— perquè són indústries petites”.
Un cop la pell escollida descansa sobre el taulell, pot començar el procés: tallar. “Ha de ser un tall més o menys centrat, ben recte, sobre la taula de tall. Després el puc passar a una màquina de tallar tires que el pot tallar i calibrar-ne el gruix: unes de 4 centímetres, unes de 4,5 o de 3,5. Faig el color i pinto els cantos. Després de tot aquest procés, que és molt farragós, potser em queden cent tires semipreparades”.
El cinturó s’acabarà al moment, davant del client. Sañudo ho prefereix.
“Hem tallat la tira, hem pintat els laterals de la pell i tallem les dues puntes. Rebaixem un costat, fem un forat per posar la sivella, tornem a acabar i enllustrar, aplanar les vores, les arrodonim, de manera que al tacte quede més suau. I els poso en exposició a la venda, però no estan entallats. Cada client, quan escull el cinturó, l’hi faig a mida. Els fabricants fan moltes talles, però a mi no em surt a compte. És millor fer-ho al moment i al gust del client. Tan llarg com em dona la pell i el personalitzo al moment. Són cinc minuts”.
Sañudo opina que el client acaba valorant més el producte fet d’aquesta manera. “Al meu client ideal li agrada tindre contacte amb nosaltres i pensa que li estan dedicant un temps només a ell”.
Això, conclou Sañudo amb saviesa d’ofici, “passa més amb l’artesania que en altres tipus de comerç. És la identificació de l’usuari amb l’objecte artesà que ha comprat. Es fa seu aquell objecte. I això és el que volem i el que ens agrada. És el goig d’aquest ofici”.
Els exemples no són pocs.
“Aquest estiu em va escriure un home de Finlàndia que hi havia estat fa tretze anys i va dir que s’hi tornaria a passar. I va vindre amb el mateix cinturó posat. I en va comprar un de nou”.
“I el dia abans”, intervé Francesca —una col·laboradora italiana de Sañudo que fins ara havia treballat en silenci a pocs metres—, “n’havia vingut un altre que s’havia comprat el seu feia deu anys i li anava bé. I nosaltres: ‘En vol un altre?’. ‘No, no, si aquest encara em va bé’, deia. No el va comprar”.
La lliçó és clara: L’artesania és el contrari de l’obsolescència programada.
“Fa un any va vindre una noia amb una bossa”, continua Sañudo, “que li va regalar el seu oncle quan ella en va complir catorze. Ara en té 34 i s’hi va passar a explicar-me la història: ‘Tota la meva adolescència —deia— va ser anar a concerts i a festes amb aquesta bossa’. És clar que ha tingut més bosses, però aquella li agradava especialment per anar a llocs especials. Però clar: els vint anys es notaven; es veia que la bossa havia tingut vida. Em va sobtar perquè tenia un dibuix d’una lluna que jo feia llavors, quan era més jove també, i que després vaig deixar de fer. Li vaig dir que me’l deixés; li vaig conservar la peça de la lluna gravada i li vaig fer la resta tot nou. I l’hi vaig regalar. Ella no ho volia, però l’hi vaig regalar. A la setmana següent va vindre amb tota la família i van comprar de tot”.
Les eines del baster
Només entres al taller de Sañudo, et rep una magnífica mostra de la col·lecció d’eines que pot necessitar un artesà del cuir. I alguna més. A la paret de la dreta d’aquesta meravella que s’emporta la meitat de les fotos dels turistes que hi entren hi ha una fotografia en blanc i negre d’un home gran treballant la pell amb unes mans envellides.
“És ton pare?”, li demano a Sañudo. “No. Ell és en Josep Andreu i Gomis..., que era baster. Feia bastiments per als cavalls”. Selles i altres guarniments per a cavalleries. “Treballava a Mataró —continua Sañudo— i, quan el meu pare va arribar de l’Argentina, es va instal·lar al mateix carrer que ell tenia el taller, i es van fer molt amics per la professió. Quan l’Andreu va morir, la seva família ens va fer la donació d’aquell tauler d’eines, que era seu. L’Andreu havia començat amb 18 anys en un taller de Granollers, i en aquell taller ja tenien moltes d’aquestes eines i, fins i tot, el marc. L’Andreu va morir amb 101 anys i, des de llavors, el tenim nosaltres”.
El tauler d’eines sembla encara més gran, impressionant i fotogènic. “Són eines molt bones. No les fem servir cada dia, però sí de tant en tant. Jo les mantinc esmolades i ja són un símbol del taller. Tothom vol la foto. Sempre dic que això no ho trobaràs a cap museu. Al Museu de la Pell d’Igualada hi ha eines, però no tantes d’exposades així com en el seu tauler. Ara venen els besnets de l’Andreu a veure les seves eines”.
Després Sañudo em treu una fotografia del seu pare. També està treballant.
“L’artesania és cultura, és territori, és tradició, però també innovació i futur”, diu per canviar de tema. “Tenim molts projectes de col·laboració amb escoles de disseny de Barcelona. N’hi ha que tenen projectes per posar en contacte dissenyadors de producte amb artesans i així barrejar els nostres coneixements, les seves idees i nova maquinària, com la fresadora CNC o la impressora 3D. Hi col·laboro des de fa tres anys i és molt interessant”.
Dels punxons, les agulles, el brunyidor i la mitjalluna—diuen que l’eina fonamental del baster— a la impressora 3D en cent vint anys. Història i art a flor de pell.
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.