Cada ofici artesanal és un univers i cada taller, un món. En els tallers de joieria, el melic del món, el centre sobre el qual giren la resta d’elements que intervindran en el disseny d’una joia s’anomena estellera. És a cada taula de joier i és un element privat de cada treballador: és cosa seua com la fa servir, com la manté i si la venera o la menysté. Segons el Diccionari d’Enciclopèdia Catalana l’estellera és una ‘peça de fusta sortint, a tall de permòdol, del cantell frontal del taulell de l’argenter’. Roc Majoral, dissenyador i fill dels fundadors de la joieria Majoral diu que l’estellera és «la peça icònica d’aquesta professió».
Avui, Majoral no pot fer una demostració a l’estellera perquè porta un braç enguixat per culpa d’una fractura. Però la passió del joier no pot aturar el seu discurs d’admiració: «És el símbol de la joieria, perquè aquí damunt és on treballes: on llimes, on rasques, on fas la feina. Cadascú la va desgastant a la seva manera. És el centre vital de la joieria».
Entre els oficis artesans, els preus dels materials i la limitada utilitat dels seus productes —en comparació a l’ebenisteria, la marroquineria, la cistelleria, etc.— podria arraconar la joieria com l’artesania menys artesana, però Majoral reivindica les arrels tradicionals, històriques i seculars d’aquest gremi: «En joieria estem fent servir tècniques que són d’Egipte, gairebé. La fusió dels metalls, la preparació... ja la feien servir els egipcis. És veritat que també s’hi han sumat altres tècniques d’alta tecnologia —algunes que fan vertigen gairebé, com la impressió 3D— però, malgrat això, necessitem una base tècnica important, i la base és artesana i molt antiga. Conserva tècniques ancestrals, junt amb noves tecnologies que, si et faciliten la vida, les utilitzes».
El taller
El taller dels Majoral a Barcelona té una part més convencional —amb ordinadors i taules— i una altra ocupada longitudinalment per les taules de joier enfrontades una a una perquè puguin treballar alhora vuit o deu treballadors. Però a un extrem d’aquestes taules i al costat de la paret hi ha dotzenes d’aparells mecànics o electrònics, forns i cuines que serveixen per dominar els metalls a còpia de pressió, calor, forces centrífugues o força bruta.
En un extrem hi ha la part on els dissenyadors, Roc Majoral i el seu pare —ara en procés de retirada progressiva—, treballen les primeres idees de cada joia. «Aquí és on mon pare fa més disseny i desenvolupament de prototips. Aquí és on comença el procés de les col·leccions. Aquí comences a prototipar, amb un dibuix de tota la vida o amb un disseny en 2D per ordinador, o amb altres materials, com paper o fang. Aquí tenim proves fetes en fang per a uns anells. De vegades, començo a prototipar en llautó. Quan ja tens una idea generada, ja passes cap al paper per començar a manipular-la», conclou el joier.
La tipologia dels dissenys és molt diversa. «De vegades, en fa un per necessitat. M’invento un exemple: necessites una col·lecció d’or amb brillanteria tirant a clàssica perquè s’acosta Nadal i saps que part dels teus clients et demanaran això. Doncs fas això. Però, d’una altra banda, pots fer dissenys nous, perquè, per exemple, has descobert un material: fa quatre o cinc anys vaig descobrir les possibilitats que m’oferia el titani i així van sorgir dues col·leccions fetes amb or i titani. Potser un altre dia descobreixo un altre material, o una pedra que m’inspira, i faig una col·lecció basada en aquelles pedres. En aquest sentit, som bastant lliures, quant al disseny, i tan aviat podem respondre a una necessitat o una previsió com a una descoberta».
El disseny, de vegades, va més enllà de la joieria i acaba expandint-se al mobiliari de les botigues o més enllà. «El meu pare —diu Roc Majoral—, ara que està més retirat i ha pogut deixar el pes de les col·leccions i de la feina diària, també fa objectes de bronze de grans dimensions i làmpades, per exemple». Una d’elles penja del sostre, com algues lluents de plata. «S’inspira en la posidònia», diu Majoral.
Si deixem enrere l’espai del taller destinat als dissenyadors, hi ha el taller més clàssic, on ara treballen tres joiers. Allà trobem, primer de tot, una filadora laminadora. Per a què serveix? «Nosaltres treballem l’or en lingots. El comprem en granalla, l’hem de fondre i fer un lingot gruixut. Llavors, amb aquestes màquines, el passes per aquí per fer una planxa cada cop més fina. D’aquesta manera, aconsegueixes el gruix que necessites. De vegades, treballem amb gruixos de dues dècimes o, fins i tot, d’una dècima i mitja».
A la resta del taller es van acumulant màquines i estris: cisalles de tallar, estranys cons per eixamplar els anells, el làser de soldar, els martells de ferro, goma i niló, els llasts, les màquines de microfusió, la màquina de fil i planxa o el làser de tall i gravat. Fins i tot un pot de talc. El talc és per la microfusió, que és la injecció amb cera, aquyella tècnica que els egipcis ja feien servir. "El procés de microfusió, dit també a la cera perduda -explica Majoral-, es una tècnica mil·lenària, ja usada pels egipcis, en la que agafes un original de metall i, amb silicona fas un motllo, després amb una maquina injectora de ceres, fas uns arbres que reprodueixen la peça original en cera i les vegades que es desitgi. Aquests arbres de cera el poses dins uns cilindres de metall, que revesteixes de guix, posteriorment i un cop el guix està secc, ho poses al forn per a fondre la cera i injectes el metall líquid dins el buit". D’ aquesta manera aconsegueixes repeticions exactes, en metall, de la peça original. Per exemple, una sèrie d’ anells.
El làser de tall i gravat, per exemple, permet una petita producció en sèrie: «Poses les planxes aquí —detalla Majoral—, marques el patró que vols tallar i ell te les talla totes. Això permet guanyar molt de temps en algunes parts del procés i fer mòduls perfectes. És un avantatge competitiu en producció perquè estalvia molt de temps».
Els Majoral, fins i tot, conserven alguna màquina que ja ha quedat teòricament obsoleta —per una de més nova, que també tenen—, perquè la primera, més rudimentària, dona al metall algunes imperfeccions que no desagraden als joiers artesanals: perquè imprimeixen a les joies caràcter, personalitat, valor afegit, alguna cosa que les grans indústries no poden oferir.
El caràcter de Formentera
Aquest interès per continuar sent una empresa artesanal s’ha de buscar en els orígens de l’empresa Majoral que, lluny de pretendre ser una gran firma de joieria, va començar a contracorrent i molta fe a la petita illa de Formentera. L’empresa va començar als anys setanta a la Pitiüsa petita. «Tant el temps com el lloc on va néixer l’empresa són definitius, perquè ja us podeu imaginar que aquella Formentera era un ambient especial», diu Roc Majoral, fill dels fundadors: «Els meus pares eren de Sabadell, buscaven un lloc més rural i van arribar a Formentera, que en aquell moment semblava que estigués cent anys enrere. Van anar a viure a una casa sense llum i sense bany a la recerca dels valors bàsics, el retorn a la natura, etc.».
Allà naixerien posteriorment Roc i la seva germana, però, al començament, el pare d’en Roc va haver de buscar-se feina. «Això era el 1972 o 1973. El meu pare era delineant i tenia feina amb la construcció dels primers hotels. Però com que no estava d’acord amb aquesta urbanització de l’illa, va buscar una via d’expressió artística que li permetés ser autosuficient. Així va començar a fer coses amb les mans i vendre-les en paradetes».
L’empresa va obrir una botiga de joieria a Formentera —ara en té dos—, on tenia també el taller inicial, i posteriorment ha anat creixent fins a obrir una altra botiga a Formentera, dues a Barcelona i una a Eivissa. A Barcelona s’ubica ara el taller que concentra tot el procés de producció i disseny, i l’empresa té l’avantatge de controlar també la comercialització dels seus productes a través de les cinc botigues.
«L’empresa —explica Roc Majoral— va anar creixent orgànicament amb tota la família involucrada (que som el meu pare, la meva mare, la meva germana i jo). Jo vaig començar sent un aprenent a la manera clàssica. Mentre estudiava a l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona, amb disset o divuit anys, anava fent hores al taller per veure si m’agradava. Vaig veure que sí i vaig aprofitar que ja tenia una estructura muntada i una plataforma de llançament.».
Ara Roc Majoral és dissenyador de joies i la seva germana gestiona amb ell l’empresa i coordina les botigues de Formentera i Eivissa. L’empresa s’ha redimensionat després d’una etapa de creixement per enfrontar-se a un mercat que ha viscut diversos sotracs en els últims anys: «Quan jo vaig començar a treballar —explica Roc Majoral—, l’empresa ja tenia una certa envergadura, ja tenia unes vint o trenta persones treballant entre taller, oficines i les botigues de Barcelona i Formentera. A Barcelona sempre hem tingut dues botigues i a Formentera dues més. Això ho tenim igual i també tenim una altra botiga a Eivissa. Som menys gent, perquè hem intentat optimitzar la companyia després de tantes crisis com hem sobreviscut. I ara estem sobre les vint persones». Això inclou dos dissenyadors i entre quatre i sis oficials de primera en joieria.
El sector de la joieria ha patit una crisi per la pandèmia, però ja en va sortir afeblida de la crisi econòmica de 2008. Aquell primer sotrac ja va afectar tota una sèrie d’artesans que també treballen en l’àmbit de la joieria, però en feines encara més específiques: per exemple, els encastadors, que estan especialitzats a clavar la pedra preciosa en l’espai dissenyat pel joier. Una feina que, fins i tot joieries artesanals com Majoral, encarreguen a aquests experts.
Majoral explica que «hi havia un teixit artesanal riquíssim entorn de la joieria de Barcelona, de petits tallers unipersonals i, des de 2008, hi ha hagut una escabetxina important. Des de llavors ha estat un no parar per la pandèmia i per l’arribada de grans marques que venen de fora i ocupen molt d’espai, es mengen una part important del mercat i tenen molta visibilitat (fan molta feina a les xarxes socials). Barcelona era rica en aquests tallers perquè hi havia molta tradició en joieria, però tot això ha estat un daltabaix per a aquell teixit, que ara és molt més feble».
Mineria responsable
En joieria, més que en qualsevol altra artesania, la matèria primera és cabdal i pot arribar a ser molt cara. «Representa una part importantíssima del valor de la peça —reconeix Majoral— i sovint depenem del mercat de l’or, que ara mateix fluctua molt i està arribant a màxims històrics, per la qual cosa t’hi has d’adaptar». Aquest factor implica que «la part empresarial l’has de vigilar molt perquè el teu treball sigui rendible». Però hi ha una segona derivada ètica de la compra d’aquestes matèries primeres, perquè poden tindre procedències tan sinistres com la dels diamants de sang o, simplement, una mineria que no vetlla per les condicions dels seus treballadors.
Roc Majoral afirma que «des de fa anys vam optar pels materials de procedència responsable, per practicar una joieria responsable, i per això comprem els metalls certificats pel segell Fairmined, que és un metall sobre el qual t’asseguren la traçabilitat i la procedència sense intermediaris. Això vol dir que ha estat extret en condicions òptimes, sense malmetre el medi ambient, sense utilitzar mercuri, i que prové d’unes mines on es dona un tracte just als treballadors i hi ha un retorn just a la comunitat. Aquell metall és el que tu has comprat en aquella mina de Colòmbia, i això està auditat per una tercera empresa que també ens audita a nosaltres perquè la traçabilitat sigui real». Això permet a l’empresa estampar als seus productes un segell de Fairmined. «És un poc més car, però els nostres clients han respost bé, ho entenen i ja fem el 80% amb aquest tipus de metall».
De fet, per poder abastir-se d’aquests productes —cosa que té la seua complexitat—, Majoral també ha esdevingut distribuïdora de Fairmined a Catalunya i Espanya: «No ho fem per negoci. Ens abastim per a nosaltres i, si algun petit joier hi està interessat, li ho passem tan aviat com podem». A Majoral van ser pioners en aquest sentit. «Quan ningú hi donava importància, nosaltres vam pensar que era l’únic camí que tenia la joieria. I ara grans marques com Chopard s’hi dediquen, i fins i tot l’Ajuntament de Barcelona exigeix que les medalles siguin d’aquest metall. Això ens ocupa part del temps de gestió de l’empresa, però ho fem molt contents».
A l’estellera es treballa un nou disseny amb un material furtat del fons de la terra en condicions responsables, tant per a la terra com per als treballadors. Artesania responsable.
GALERIA D'IMATGES, ací.