La gran victòria de Donald Trump ha convertit els Estats Units en Trumpilàndia. Perquè al contrari que el 2016, ara té molta més legitimitat que aleshores —quan va perdre en vot popular—, té més poder polític legislatiu i institucional, el Tribunal Suprem favorable... Té la capacitat de capgirar molts d’aspectes de la política interna i externa.
Política interior
Durant les últimes setmanes abans dels comicis, les enquestes havien augurat una igualtat màxima entre les dues candidatures més importants, la del republicà Donald Trump i la de la demòcrata Kamala Harris. A l’hora de la veritat, però, la distància entre ambdues va ser molt superior a l’esperada. «Increïble, fabulós», va resumir Trump, en el seu discurs de victòria. Ni ell pareixia esperar-se un resultat tan contundent.
Per al politòleg Eli Gallardo les enquestes no fallaren, «perquè dins de les desviacions lògiques que podia haver-hi en la intenció de vot a cada estat s’hi encabia la possible victòria» de Trump. El que el va sorprendre fou «la contundència del resultat en vots populars», amb més de cinc milions de sufragis per sobre de Harris.
I és que no només guanyà, és que agrana. La demòcrata va quedar molt per sota de les expectatives. Què va passar? Les anàlisis de la premsa nord-americana coincideixen a afirmar que l’operació interna en el Partit Demòcrata que descavalcà Joe Biden es va fer massa tard i que Harris no ha tingut prou temps per forjar una opció realment guanyadora. Recollí molts de diners, però no sempre més diners significa més suports. El republicà, pel seu compte, ha anat teixint els últims vuit anys, d’ençà de la seva primera victòria el 2016, tota una estructura de suport personal a gairebé tots els estats que ha estat fonamental per poder llançar-lo a l’èxit.
Gallardo analitza que Harris va ser una sortida desesperada per al Partit Demòcrata i creu que, en el fons, els seus estrategs devien imaginar el molt difícil que era guanyar: «segurament tenien l’esperança, però la lògica els havia d’indicar que resultava una missió extremadament difícil d’assolir. Has de tenir en compte que el votant nord-americà tipus —i de cada vegada més per tot arreu també— se sent atret pel gran líder, el fort, l’indiscutible número 1. Com és el cas de Trump o, en el camp demòcrata, fou Obama». No era el cas de Harris, diu el politòleg, perquè «era la número dos de qui ja havia estat número dos (Joe Biden, de Barack Obama) i que havia guanyat fa quatre anys pels pèls i que en aquest temps no s’ha convertit en un gran líder sinó en tot el contrari». A més, va aconseguir la nominació d’una manera extraordinària: «va ser imposada mitjançant una operació interna i no va sorgir (la nominació) de l’elecció de les bases». Si bé ningú creu que l’encara president hagués pogut guanyar o, tan sols, fer un millor paper que el que ha fet la seva vicepresidenta, està clar que l’operació no ha collit els fruits que s’esperava sobretot perquè «Harris va sortir llastrada des de bon començament, s’incorporà a la cursa molt tocada».
Als efectes de la política interna dels Estats Units, que Trump torni al famós Despatx Oval suposa que la lluita perquè les dones tinguin dret a avortar es complicarà encara molt més del que ja ho està. Cal recordar que el republicà, durant el seu primer mandat presidencial, col·locà tres nous magistrats en el Tribunal Suprem —per descomptat, molt conservadors— que ajudaren a forjar la majoria que imposà l’anul·lació de la protecció del dret a l’avortament per sobre de les voluntats polítiques de cada estat, que estava vigent d’ençà del 1973. Tot i que el candidat no s’ha volgut banyar clarament, és un fet al qual han donat suport absolut les xarxes d’organitzacions evangèliques i catòliques que lluiten contra l’avortament. El temor, ara, és que la nova administració —en especial si els republicans tenen també el control del Senat i de la Cambra de Representants— impulsi noves restriccions legislatives.
Per altra banda, el president electe no és un polític de discurs amb concrecions. Ni durant la campanya ni en la intervenció de la nit electoral victoriosa va parlar molt clar sobre què vol fer exactament. Sempre diu coses molt generals, com és típic en el seu discurs de consignes —«Farem Amèrica una altra vegada gran», per exemple—, fa acudits de mal gust, insults... Marca de la casa. Tanmateix, en el que sí que ha insistit moltes vegades i de manera prou concreta ha estat en el fet que quan arribi a la Casa Blanca una altra vegada imposarà totes les traves possibles a l’entrada de mercaderies estrangeres al país, per així afavorir les empreses pròpies i la seva mà d’obra. Ha parlat d’un 10% d’aranzel per a tot bé o servei importat des d’Europa.
No és difícil imaginar què suposaria per a la indústria europea quelcom així. Les xifres oficials indiquen que la Unió Europea exportà el 2023 cap als Estats Units béns per valor de 502.300 milions d’euros. Segons Euronews, en cas de concretar-se la imposició de l’anunciat 10% «podria perjudicar força l’automoció i la maquinària» industrial. Els països «més perjudicats serien Alemanya i Itàlia».
També ha estat concret en la promesa d’abaixar impostos, en especial el de societats i el de la renda, en una aclucada d’ulls cap a les capes de la població que disposa de més recursos. És probable que sigui una de les mesures —si té finalment també tota la majoria legislativa— que més ràpidament pugui implementar.
Més enllà del que pugui fer sectorialment, la pregunta essencial és: la democràcia estatunidenca està en perill, amb Trump? Per al politòleg consultat podria ser ben bé que sí: «N’hi ha prou que miris qui és: multiimputat, condemnat, instigador de l’assalt al Capitoli... Així i tot, es presenta apel·lant a una mena d’heroïcitat individualista cinematogràfica —l’heroi solitari contra tot i tothom— i guanya. És quelcom més que cesarisme, és el triomf de la individualitat absoluta» que el pot fer «pensar» que pot fer el que vol.
Ucraïna i Gaza
El 26 de juliol passat Trump rebé el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a la seva residència quarter general de campanya de Mar-a-Lago, a Palm Beach, Florida. Era una mena d’escenificació de reconciliació després d’haver tingut discrepàncies en els últims mesos, d’ençà de l’inici de la guerra. Ara bé, el republicà sempre ha donat suport de fons a l’ofensiva de l’exèrcit hebreu a Gaza. De fet, criticà Biden per posar traves a Netanyahu i es mostrà favorable que el primer ministre «acabi la feina». Es vanta d’haver estat el «millor president per a Israel» i és ben possible que sigui així: el desembre de 2017 reconegué Jerusalem com a capital de l’estat jueu i forçà l’acostament diplomàtic d’Aràbia Saudita i d’altres països àrabs a Israel —a través dels anomenats Acords d’Abraham—, sense consultar amb els palestins cap d’aquests moviments i, encara pitjor, eliminà l’ajuda a l’Autoritat Palestina. Netanyahu celebrà la victòria republicana amb una gran alegria. No debades pensa —i tot fa pensar que té raó— que el segon mandat presidencial de Trump serà igual o més intens en el favor cap a Israel.
Qui no degué estar gens content per la victòria republicana als Estats Units fou el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski. Si l’ajuda militar occidental en general i la nord-americana en particular ja no ha estat darrerament la que ell voldria, amb Trump a la Casa Blanca tot fa pensar que es reduirà prou més. Els congressistes i senadors republicans que amb major contundència han criticat les ajudes militars de Washington a Ucraïna són acèrrims trumpistes. El president electe assegurà que vol que s’acabi immediatament aquesta guerra. No debades l’incomoda força: és amic de Vladímir Putin i la seva xarxa societària ha fet negocis a Moscou. «Acabaré amb la guerra en vint-i-quatre hores», va dir, suggerint així que l’estreta relació que manté amb l’autòcrata rus serà un factor decisiu. Al respecte, és rellevant que segons escriu en un nou llibre el conegut periodista Bob Woodward, Trump i Putin han parlat almenys en set ocasions en els últims quatre anys. Durant la campanya electoral, l’aspirant a vicepresident, J. D. Vance, s’ha manifestat diverses vegades a favor d’acabar la guerra amb arguments que són sospitosament propers als que defensa Moscou, en el sentit de consolidar la presència russa a les zones controlades pel seu exèrcit, a l’orient d’Ucraïna, cosa que Zelenski ha dit molts cops que no acceptarà de cap manera.
A banda d’Ucraïna, però dins l’àmbit de la seguretat europea, la victòria de Trump augura important canvis. Com és prou conegut, detesta que el seu país aporti la gran major part de l’esforç econòmic i bèl·lic per mantenir l’OTAN preparada per fer front a qualsevol agressió a Europa. Si complís les seves amenaces de reduir força l’aportació que ara fan els Estats Units a l’organització, Europa quedaria en una situació molt debilitada davant de Rússia, atès que a la UE només França i Alemanya tenen un poder militar significatiu, si bé el recent acord de defensa entre Berlín i Londres atorga a l’eix continental un important aliat extern.
Per al politòleg Eli Gallardo el que marcarà la política exterior nord-americana amb Trump «serà el que ell ha dit reiteradament i que és el seu gran eslògan: primer de tot, Amèrica. O sigui, el que ell considera els interessos dels Estats Units. Tant a Ucraïna, Gaza, Europa, Orient Llunyà... per tot serà el mateix, en els conflictes armats i en els diplomàtics-econòmics».