El consens que hi havia al voltant del català entre l’antifranquisme va ser fonamental en l’ensenyament de la llengua a l’escola. La Llei de normalització lingüística va ser aprovada a Catalunya el 1983 amb cap vot en contra al Parlament i només amb una abstenció en una cambra que comptava amb 18 diputats de la UCD. El líder d’aquest partit, d’Adolfo Suárez, havia fet el 1976 les declaracions a següents la revista Paris Match: “Encuéntreme unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en vascuence o en catalán. Seamos serios…”.
Entre aquest posicionament i l’aprovació parlamentària posterior van passar moltes coses. La Transició es va materialitzar amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya, que apostava fermament per constituir un model propi d’escola catalana a través de l’Estatut de 1979, que ja deixava clar en l’article número 15 que la Generalitat assumia la “competència plena” de la regulació i l’Administració de l’ensenyament “en tota la seva extensió, nivells i graus, modalitats i especialitats”.
L’esmentada Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, declarava el català com la “llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells educatius”, prohibia que els alumnes foren separats per raó de la seua llengua habitual, garantia el coneixement de les dues llengües oficials, n’exigia el coneixement als professors i establia que “els centres educatius docents de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d’expressió normal en les seves activitats docents i administratives, tant les internes com les externes”.
Aquell mateix 1983 era l’any en què s’iniciava el Programa d’immersió lingüística. Tot allò va ser possible gràcies a una demanda social de les famílies que va ser impossible d’obviar.
Català a l’escola
El moviment familiar va aconseguir que l’Escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet fora la primera a aplicar el model d’immersió lingüística el 1983. Va ser una fita si es té en compte que aquesta ciutat adjacent a Barcelona és una de les que més famílies migrants havia acollit durant les dècades anteriors, especialment procedents d’Andalusia.
La mateixa composició política del consistori exhibia aquesta demografia. Mentre el pujolisme s’havia imposat al Parlament, a Santa Coloma l’alcalde era el comunista Lluís Hernández, nascut a Barcelona el 1936 sent fill de pares murcians. Si l’antiga CiU tenia 43 dels 135 diputats que hi havia al Parlament en aquella legislatura, a l’Ajuntament d’aquesta ciutat només tenien dos regidors de 27. En canvi, PSUC i PSC sumaven 24 dels 27 edils en aquest consistori, una majoria absolutíssima que al Parlament de Catalunya es van quedar molt lluny d’aconseguir.
Les diferències polítiques no eren presents en el model d’escola catalana. Les famílies van guanyar la partida.
Els historiadors Arnau López i Joan Roger Goncé explicaven en un article que l’existència d’una xarxa única escolar amb el català com a llengua vehicular “fou un triomf assolit després d’anys de lluita de milers de famílies amb el castellà com a llengua materna que cercaven que els seus infants tinguessin les mateixes oportunitats que la resta”. Es tractava de famílies amb orígens fora de Catalunya que “no estaven disposades a permetre que els seus infants fossin ciutadans de segona per la llengua que parlaven a casa”.
Conscients de l’oportunitat que es presentava per a estendre el català arreu de la població del Principat a través de la demanda educativa, protagonistes de l’època com Josep Benet van contribuir a ampliar aquesta lluita duta a terme per associacions veïnals, sindicals i polítiques especialment presents als barris de situació més precària. Va ser així com Òmnium s’implicaria en aquest afer amb la creació de la Delegació d’Ensenyament Català a finals dels anys seixanta. La tasca d’ensenyar el català als nouvinguts, per tant, tenia precedents, si bé no va culminar fins a l’arribada de la immersió el 1983.
Abans, tal com expliquen Arnau López i Joan Roger Goncé a l’article citat, activistes com Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas van impulsar, precisament a Santa Coloma de Gramenet, un pla experimental d’ensenyament de català al qual es van incorporar 4.500 alumnes. La demanda era evident.
Fa set anys, amb l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, l’educació es trobava sota el punt de mira del Govern espanyol de Mariano Rajoy. Davant aquesta amenaça no van ser poques les famílies que van advertir que mirarien d’impedir qualsevol mena d’intervenció. El context ha canviat, la immersió no funciona com ho feia fa ara quaranta anys i entitats i institucions miren de trobar noves fórmules perquè el català continue sent la llengua de referència de les generacions més joves.
Però la immersió va ser un èxit indiscutible. I ho va ser gràcies a la mobilització de les famílies. El filòleg Pere Mayans, autor del llibre Cròniques negres del català a l’escola (Edicions del 1979), explica que aquella implicació es devia a una raó tan simple com que “moltes famílies van veure que els seus fills guanyaven una llengua sense perdre’n cap”. Una conclusió molt actual que també es pot aplicar al País Valencià i a la resta del domini lingüístic, on l’ensenyament del català està amenaçat i les famílies tornen a organitzar-se per a garantir que els seus fills i filles puguen estudiar en la llengua del país.