Entrevista

Teresa Jordà: «El Govern s’ha de creure molt més el Departament d’Agricultura»

Teresa Jordà i Roura (Ripoll, 1972) és consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya des del passat mes de juny, quan va haver de cedir el seu escó del Congrés. Parlem amb ella dels projectes del seu departament, un dels més desapercebuts mediàticament, però dels més determinants en l’estructura econòmica del Principat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què s’ha trobat al departament, amb l’exconsellera a l’exili i després del 155?

—Un rebost ple de feina feta i, a més, molt ben feta. Amb el sector molt més endreçat del que entenc que estava i amb una política molt clara de com concebem el sector primari. I fet molt en concordança amb el mateix sector. Des de la llei d’Espais Agraris, que garanteix el futur del sector, fins al Pla Estratègic d’Agents Rurals, a punt de ser aprovat i també molt treballat, passant per l’estratègia marítima. Tota la feina ha estat molt consensuada i jo me l’he trobada feta. Per tant, estic agraïdíssima a la consellera Meritxell Serret.

­—Com és la seua relació amb ella?

—Molt fluida i molt bona. Ja la teníem. La coneixia com a consellera i com a companya de partit [Esquerra Republicana]. Recordo molt la campanya per l’1 d’octubre amb ella. Hi vam coincidir. Des del moment en què vaig ser nomenada consellera, el primer que vaig fer va ser connectar-me amb ella en aquest mateix despatx i l’endemà vam anar a Brussel·les per despatxar i perquè ella m’expliqués el Departament, com ho veia, com ho veia jo també... Tenim molta interlocució. Hem fet un consell de direcció també a Brussel·les. I, a més, com que ella és delegada del Govern allà, ens fa molta feina.

—I amb els seus interlocutors a Madrid? Li estan posant les coses fàcils?

—No ho posa fàcil la política en general. Amb el ministre Luis Planas la relació és fluida. Ens agradi més o menys, i a mi personalment m’agrada poc, en les polítiques de la nova PAC Madrid incideix de manera abismal. I, per tant, he de tenir-hi bona relació en el sentit educacional, que diríem. En el polític, discutirem o ens abraçarem les vegades que faci falta. Quan hi ha una crisi en el sector cítric o si ens pot entrar una plaga, jo he d’anar a Madrid a negociar i a exigir. Per tant, si la relació és fluida, millor.

—Recentment es va reunir amb la seua homòloga valenciana, Elena Cebrián. Un dels punts de connexió era la necessitat de plantejar a Madrid una visió mediterrània de la política pesquera. Què volien dir amb això?

—La reunió va anar molt bé. Nosaltres al Departament hem fet una cosa inèdita, que és concertar, com fem sempre, amb totes les organitzacions agràries un document conjunt respecte a la Política Agrària Comuna (PAC). Consisteix bàsicament en dos punts que considerem imprescindibles: la regionalització dels fons i que els plans estratègics estiguin territorialitzats, perquè és obvi que, si la ramaderia i agricultura és diferent entre les comarques, imagini’s entre Andalusia, Galícia, Catalunya... És absurd un pla territorial fet des de Madrid. I una tercera qüestió: que sigui l’agricultor professional qui realment s’emporti els ajuts. Hem de defensar qui realment viu del sector, no només qui hi dediqui unes hores. Respecte a aquests punts considerem que cal buscar complicitats en altres territoris, serà difícil lluitar a soles. Ho hem fet al País Valencià i seguirem a les Illes. Són moltes les coses que ens uneixen a aquest eix mediterrani. I estem fent un lobby de Països Catalans, que sempre està bé i una servidora és extremadament defensora de tot plegat. Amb la consellera Elena Cebrián vam coincidir en tot: en la política agrària, en la crisi dels cítrics i en el tema pesquer. La UE està fent uns grans canvis en la pesca d’arrossegament, importantíssima, perquè és la que fa moure l’economia. Va generar 60 milions d’euros el 2017 i Catalunya i el País Valencià representem el 70% al Mediterrani. Els canvis que planteja Europa són per un tema de conservació, perquè no s’acabi el peix. Llavors, es limita el nombre de dies en què es pot pescar. A nosaltres no ens sembla malament, més aviat tot el contrari. Volem tenir la garantia que podrem pescar pels segles dels segles. Però alertem que això no vol dir que hem de disminuir més flota. Madrid ho podria plantejar, i això no ens ho podem permetre. El 4 de febrer tenim prevista una reunió amb el conseller de Balears [Vicenç Vidal] en la mateixa direcció. Tot aquest tema pesquer s’engloba en el decret, aprovat per nosaltres aquesta mateixa legislatura, que és el de cogovernança. Totes les decisions que nosaltres prenguem respecte al nostre marc les farem al costat del sector, de les confraries en el cas de la pesca. Això està funcionant molt bé, i els valencians i els balears ens ho copien d’alguna manera. Europa també ens abraça, perquè van per aquí les polítiques del futur.

—Pel que fa a la crisi dels cítrics, els controls sanitaris dels productes han de ser més durs? O és més eficaç la clàusula de salvaguarda?

—Això costarà. Estem en un món globalitzat, hi ha diferents convenis de comerç i el que hi ha amb l’Àfrica meridional ens toca. Hi ha una crisi de preus important. Les xifres del Ministeri diuen que no ens afecta més del que ens afectava i això no és ben bé cert, perquè des d’Holanda arriba molt cítric que ve de l’Àfrica meridional. Pensem que hem de fer pressió perquè s’aprovi la clàusula de salvaguarda i el Ministeri, d’entrada, no ho veu així. La setmana passada hi va haver una reunió entre la consellera valenciana i el ministre. Ella li plantejava solucions per al tema dels cítrics i pensem que aquesta clàusula està més que justificada. Sembla que el Ministeri ho estudiarà. Nosaltres hem apel·lat perquè l’aprovi i és un moment de fer lobby.

—També, tant al País Valencià com a les Illes, la Xylella fastidiosa s’ha convertit en un problema de primera magnitud. Temen que qualsevol dia n’aparega un brot al Principat? Tenen les mesures de contenció preparades?

—El tema de la sanitat vegetal el tractem no només per la Xylella, també per l’escarabat morrut que afecta les palmeres. S’han retirat productes que no ajuden a pal·liar aquesta plaga que tant afecta el palmerar d’Elx, per exemple. Fa temps que treballem per prevenir-lo. Arribarà? Esperem que no, però n’hi ha possibilitats. Pot entrar per molts llocs. Fem tot el possible perquè no arribi.

—Centrant-nos en Catalunya, només el 15% del que es comercialitza a Mercabarna és produït al Principat. Tenim un problema amb la sobirania alimentària?

—Sí, és clar. Un problema de conscienciació, no tant de com fem les coses en aquest país. Tenim pagesos, elaboradors, comercialitzadors i empreses que fan tota la cadena perfecta. Tenim grans productes. Catalunya no es pot dotar de sobirania alimentària, però hi ha molta feina a fer, una tasca cultural, d’estimar-nos molt més tot allò que fem i d’explicar-ho al consumidor, fer-lo més exigent. Aquesta legislatura ha de ser la del Consell Català de l’Alimentació, que ens ha de conduir en poc més d’un any a un Pacte Nacional per l’Alimentació. No només hem de convèncer la ciutadania, sinó tots els departaments de Govern. El nostre Departament ha de garantir que els aliments són de qualitat, saludables, etc. Aquesta és la nostra vocació; però, per més campanyes que fem, si no hi ha conscienciació clara... Aquest Consell serà obert en un mes o mes i mig i ha de ser l’eina que ens ha de portar a fer el pacte i ajudar a fer revertir els números.

Teresa Jordà / Jordi Play

—Els preus i la competència de les grans superfícies no dificulten això?

—El mercat és el que és i els preus segurament no hi juguen molt a favor. Però desenganyem-nos: no està escrit enlloc que no es pugui dissenyar un menú escolar amb el preu de mercat amb productes de proximitat. Al contrari: és extremadament possible. I és el peix que es mossega la cua: com més es vengui més baixaran els preus. És qüestió d’apostar i de coneixement. Potser la gent cada dia coneix més les denominacions d’origen que hi ha al sector del vi. Aquest camí, aquesta cultura adoptada per la societat catalana com a consumidora, l’hem d’aconseguir en tots els productes. Això requereix paciència, inversió i molta conscienciació. Però tot plegat necessita que el país s’ho cregui. I també que s’ho cregui el Govern. Aquest departament és el 12, l’últim del Govern.

—Què vol dir?

—En totes les fotos surto l’última. I això també es tradueix, gairebé, en el pressupost. La cohesió territorial hauria de ser una prioritat i el Departament no hauria de tenir 320 milions, sinó que l’hauríem de triplicar. Sense menysprear ningú —no caldria sinó—, però tenim un pressupost insuficient.

—Creu que ara el Govern no s’ho creu prou?

—No, no s’ho creu prou. Els governs els formen persones més enllà de les ideologies. Jo estic contenta perquè, des que Esquerra Republicana està al Govern, el pressupost d’Agricultura s’ha apujat. Per tant, no puc dir que el Govern no s’ho creu. Però s’ho ha de creure molt més, perquè de reptes n’hi ha molts i cada cop més importants. I potser ens quedarem sense pagesos, ramaders i pescadors. Aleshores el problema serà més greu si les muntanyes les tenim sense gestió forestal o els boscos sense una bona prevenció d’incendis. Això, ho hem de fer revertir amb recursos humans, que tampoc se’ns en dota. La despoblació de les nostres comarques té unes conseqüències abismals. I tothom se n’omple la boca però ningú no les valora. Nosaltres lluitem per terra, mar i aire perquè això no passi. Per això aprovem una llei d’Espais Agraris.

—Que està en tramitació. En què consistirà?

—Busca garantir la supervivència del sector, a grans trets. I també el relleu generacional i l’accés a la terra de les persones que la volen treballar. La llei tenia molta demanda del sector. Protegeix espais de gran valor agrari fins ara desprotegits... Arriba tard, però arriba.

—Una de les coses que més inquieta el sector és, precisament, l’accés a la terra. S’està plantejant un banc de terres?

—Ens agrada més anomenar-lo “registre de terres en desús”. El que no pot ser és que algú que vol treballar al sector agrari, perquè hi ha gent que en té ganes, no pugui desenvolupar el seu projecte vital perquè no hi ha terres quan realment sí que n’hi ha, però el propietari està esperant que facin una carretera per sobre i busca —o no— recursos especulatius. Això no pot passar i el que nosaltres fem amb aquesta llei és posar a disposició aquest registre perquè tothom posi allà aquestes terres i casem la demanda amb l’oferta. A partir d’aquí, aquesta persona rebrà un arrendament. El que fem amb aquesta llei és provocar això. Això no va d’expropiacions, sinó de pedagogia.

—Una altra de les inquietuds del sector és que el criteri de productivitat és molt important a l’hora de rebre les ajudes de la PAC. Vostès poden tenir incidència en això?

—Això són els plans territorials. Hi ha dos pilars a la política agrària: les ajudes genèriques i les que nosaltres com a territori podem dissenyar segons les necessitats de les nostres comarques i sector. Això és el que ens agradaria poder decidir i allò per què que batallem a Madrid. I nosaltres, al costat de les tres organitzacions agràries que hi ha a la Taula Agrària —la Federació de Cooperatives FCAC, Unió de Pagesos i la JARC (Joves Agricultors i Ramaders)— hem decidit treballar amb un pla territorial català, que és el que volem vendre a Madrid, el que vam explicar als valencians i explicarem als balears. Llavors, podrem definir criteris per les ajudes, de producció integrada, etc. Si hi ha un únic pla per tot l’Estat espanyol poden imaginar que els criteris potser no s’ajustaran a cada territori. Això és evident que facilita, a l’hora de treballar, la burocràcia. Però a nosaltres ens complica la vida.

—Parla molt de la col·laboració amb els territoris valencià i balear. Hi ha més predisposició d’ambdós governs a col·laborar amb Catalunya en el sector de l’agricultura que en d’altres?

—Bàsicament, tenim les mateixes problemàtiques.

—En altres qüestions com la de la llengua també, i no sempre hi ha tanta interacció.

—Nosaltres anem al País Valencià, expliquem les nostres problemàtiques i ens les compren, perquè són les mateixes. Tenim dos fronts: Brussel·les i Madrid. Ells han de saber si volen treballar per posar la sisena marxa o quedar-se amb la quarta. Nosaltres anem a fons. Ara, hi ha equilibris, ells tenen unes eleccions d’aquí a uns mesos, un govern de coalició... Les dinàmiques són totalment respectables. A les Illes igual, tot i que no puc dir res perquè encara no hi hem anat. Però els problemes i les preocupacions són les mateixes: el dels cítrics afecta el País Valencià i les Terres de l’Ebre, la PAC afecta la Unió de Llauradors i la Unió de Pagesos, les plagues són les mateixes... No inventem res. Som l’eix mediterrani i tenim en comú moltes coses. És absurd que fem diferents guerres. Però cadascú sap com jugar amb les seves dinàmiques. Només faltaria.

—D’altra banda, el mercat agrari i ramader català tendeix a la concentració empresarial?

—Sí. Una de les problemàtiques és que hi ha grans concentracions de granges, de porcs, per exemple, de molts caps de bestiar. Això va en detriment dels petits. Clar, això és la llei de mercat i segurament al seu moment no es van preveure una sèrie de dinàmiques o no es va tenir clar cap a quina agricultura i ramaderia es volia anar. Però repeteixo: el mercat i les dinàmiques són lliures i contra això no podem lluitar o podem lluitar-hi poc. Perquè una gran integradora de porcs avui fa porcs i no té cap problema en demà tancar portes i fer ciment. Això no pot anar en detriment d’una petita o mitjana empresa. I aquesta gent a vegades té dificultats per trobar terres.

—Com es far revertir això?

—Primer, perquè el mateix mercat ho para. Però també hi ha mecanismes. El decret de dejeccions n’és un. Si limites a mil caps de bestiar, per exemple, dones un missatge que poses certes dificultats als grans per ajudar els petits. És ajudar a poc a poc, però es camina cap aquí.

—El 50% dels fons rebuts pel Departament d’Agricultura procedeixen d’Europa. És possible fer així una política agrària pròpia, de país?

—Sí, és clar. Si nosaltres fóssim un Estat el pla territorial el faríem nosaltres, decidiríem cap a on dirigim les ajudes, no tindríem cap problema amb la pesca d’arrossegament... Seria ideal. Què millor que gestionar allò que coneixes, i a més fer-ho al costat dels administrats. Això és el somni de qualsevol Departament d’Agricultura.

—Per acabar, més enllà de la postura d’Esquerra Republicana, els Pressupostos proposats per La Moncloa són atractius per al Departament d’Agricultura?

—El PSOE no ens ha trucat per explicar-nos-ho. Però la posició d’Esquerra és no aprovar aquests pressupostos tret que hi hagi gestos polítics importants. Segurament, aquests pressupostos ens poden semblar més agradables que els del Partit Popular. Però no va d’això. Va d’altres coses. I com que no va d’això, encara menys anirà d’agricultura. Ni s’ho plantejaran. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.