El primer Debat de Política General de la legislatura actual a Catalunya s’ha celebrat només dos mesos després de la investidura de Salvador Illa. Potser aquest curt marge de temps ha impedit que els acords dels partits que van facilitar el retorn del PSC al Palau de la Generalitat es trenque. Però el cert és que Illa pot respirar tranquil. Si més no de moment. La majoria al Parlament la té garantida i la sintonia amb Moncloa és un fet que s’ha materialitzat encara més aquest dissabte, amb la seua presència a Madrid pels actes del Dia de la Hispanitat. Una presència pràcticament inèdita entre els seus antecessors a la Generalitat de Catalunya.
Illa té el seu principal problema, precisament, a Madrid. La majoria plural que va investir Pedro Sánchez és a hores d’ara ben precària. Junts ja ha fet caure lleis que havien de ser de consens i el PNB calcula els seus posicionaments degut al matrimoni de conveniència que manté amb els socialistes a les principals institucions basques. Sense Pedro Sánchez a Moncloa els avenços amb els quals el president Illa s’ha compromès a Catalunya seran impossibles de dur a terme. I de fet ara, amb els dos governant, encara no s’ha definit el model del finançament singular, sobre el qual s’ha de mantenir la legislatura.
Les exigències d’Esquerra
Esquerra Republicana no es troba en un bon moment. La lluita fratricida interna s’accentua al si del partit cada dia i encara cal esperar un mes i mig perquè el congrés d’ERC culmine amb els nous lideratges del partit. El resultat no serà, necessàriament, el preludi de la calma interna, però contribuirà a posicionar la formació amb nous dirigents que establiran un nou full de ruta.
Mentrestant, el partit mira de vendre car el seu suport a Illa. Josep Maria Jové, president del grup republicà al Parlament, ja va assegurar dimecres passat que sense avenços en el finançament singular l’aprovació pressupostària no seria possible. Ni a Catalunya ni a Madrid. El suport d’ERC és indispensable per als socialistes tant al Parlament com al Congrés, i els republicans tenen clar que el seu electorat no entendria una acord pels comptes sense un acord fiscal satisfactori amb Catalunya.
Malgrat aquesta incògnita, que encara s’allarga en el temps i que Sánchez pretén –com a mínim així ho ha expressat– que siga el punt de partida per a una reforma general del finançament a nivell estatal, PSC i ERC confien que s’acabe traduint en una proposta en ferm. De fet, allò que ha confirmat que Illa continua disposant de la majoria parlamentària que el va investir ha sigut la proposta de resolució signada per PSC, ERC i comuns a favor del finançament singular –la resta de grups, inclosos Junts i la CUP, hi van votar en contra. L’altra proposta signada pels tres grups de la investidura té relació amb l’habitatge, en concret amb la regulació dels lloguers de temporada, a favor de la qual també va votar la CUP.
Junts s’erigeix com a oposició
Des de Junts la posició és bastant més còmoda. En primer lloc, el congrés que celebrarà el partit el cap de setmana que ve es durà a terme en un ambient en què la discussió interna no sobrepassa els decibels de la normalitat. Tothom té clar que Puigdemont continuarà liderant el partit, esdevinga o no president de la formació, i Jordi Turull continuarà al capdavant de la secretaria general.
La posició de Junts és la de l’exigència i la desconfiança envers unes mesures que encara no s’han concretat. Per això va votar contra la proposta de resolució del finançament singular i en va presentar una altra a favor del concert econòmic català que només va comptar amb el vistiplau d’ERC. Una minoria simptomàtica, tot i que no tant com la que ha impedit l’aprovació per a demanar un referèndum d’independència reconegut i acordat o com la que ha impedit denunciar des del Parlament la "rebel·lia de la cúpula del poder judicial” per la seua negativa a aplicar l’amnistia. I és que la pèrdua de la majoria sobiranista a la cambra catalana és una realitat palpable.
La resta d’actors
Mentrestant, la CUP apuja el to centrant-se en la demanda de mesures socials, el PSC es veu incomodat per qüestions com la del Hard Rock o l’ampliació del part –on no troba el consens que li agradaria trobar amb els socis de la investidura– i tant PP com Vox insisteixen a espanyolitzar el debat situant Pedro Sánchez en la diana de les seues crítiques. Aliança Catalana no amaga la seua sintonia amb Vox, admetent que comparteixen “plenament el redactat” d’algunes iniciatives dels ultraespanyolistes en matèria migratòria però rebutjant-les per estar escrites en castellà.
Illa, com Sánchez, es troba còmode confrontant amb els dos partits d’extrema dreta presents a la cambra catalana. És ací quan reforça el seu intent d’erigir-se com una figura de consens que fins ara, dos mesos després de ser investit, encara no s’ha enfrontat a grans dificultats. Aquestes arribaran quan es concrete el finançament singular, que no serà del gust de tothom –i ja es veurà si ho és també dels seus socis–; o en un avançament electoral de Pedro Sánchez que molts descarten a curt termini però que d’altres s’atreveixen a pronosticar atesa la seua dificultat per governar i atesa, també, la seua tendència als girs sobtats de guió.
A curt termini, per tant, el desequilibri d’Illa sembla bastant més factible que l’estabilitat de Sánchez.