El passat dimecres 25 de setembre, el programa de TVE La Noche 24 Horas, que s'emet totes les nits entre setmana, es va dedicar quasi íntegrament al conflicte diplomàtic obert entre Espanya i Mèxic arran de les disculpes exigides per aquest segon país al primer pel seu passat colonial. Per completar aquell debat, els productors de l'espai invitaren, com a expert en la matèria, a Javier Santamarta, a qui van presentar com a "historiador i divulgador històric".
Vestit amb una samarreta d'homenatge a Hernán Cortés i a la conquesta de Tenochtitlán, Santamaria va dedicar la seua intervenció a enumerar els "molts beneficis" que, per a Amèrica Llatina, va dur la conquesta d'Amèrica. Ni una menció a l'esclavatge, ni als abusos de poder, ni a les malalties, ni a l'efecte perniciós que l'arribada dels colons va tenir en els sistemes de vida i organització propis dels nadius. Res. Tot havien estat avantatges, segons Santamarta, autor d'un llibre que porta per títol Fake News del Imperio Español, editat per La Esfera de los Libros.
'Los mitos de la guerra civil', 'Fake news del Imperio Español' o 'Imperiofobia y leyenda negra' són alguns dels títols que alimenten el populisme historiogràfic
Santamarta és, en realitat, un dels molts autors que, en les últimes dècades, s'han dedicat a bastir un discurs pseudohistòric que tergiversa la història i passa per alt els consensos historiogràfics. És el que l'historiador Edgar Straehle ha catalogat com "populisme historiogràfic". Del que es tracta és de propagar explicacions esbiaixades del passat, tot col·lidint amb la investigació acadèmia i, en moltes ocasions, menystenint a aquesta.
"Una de les característiques claus d'aquestes publicacions és desafiar obertament les tesis historiogràfiques plantejades per la historiografia i atacar el treball dels historiadors, tot incorrent, en no poques ocasions en les fal·làcies ad hominem i altre tipus de desqualificacions", explica Josep Tébar Gómez, investigador predoctoral de la Universitat de València i autor de l'article "Els populismes historiogràfics en el nacionalisme espanyol: usos del passat i problemes de la història en el segle XXI".
'Best-sellers' de la mentida
La cosa no és nova. Ricardo de la Cierva, ex-alt càrrec en temps del franquisme i, després, en el període de la transició, va fer de l'escriptura de llibres suposadament d'història sobre el franquisme una forma de vida fins ben entrada la dècada dels noranta.
Li va arreplegar el testimoni l'escriptor i comunicador César Vidal. Encimbellat a l'estrellat gràcies als micròfons de la COPE, Vidal ha estat un autor prolífic (ha publicat una cinquantena de llibres de temàtiques molt diverses, per bé que els relacionats amb la història d'Espanya són especialment nombrosos) que, això no obstant, mai ha acreditat el títol d'historiador que ell mateix s'arroga. Personalitats com Ian Gibson o Ángel Viñas han criticat públicament les deficiències de les seues publicacions i la feblesa dels seus mètodes.
Fou el mateix César Vidal qui, des de la cadena COPE, va encimbellar a Pío Moa com un autor de referència amb la publicació de Los mitos de la Guerra Civil, un llibre que sosté la tesi que el conflicte bèl·lic que va esclatar a Espanya l'any 1936 va ser producte dels abusos de les esquerres, davant del qual van haver d'alçar-se, heroicament, els militars. El moment de la publicació de César Vidal i Pío Moa fou propici: com explica Josep Tébar, l'etapa de José María Aznar a la Moncloa es va caracteritzar per "començar un programa de 'renacionaliltzació espanyola', després de diverses dècades de silenci i adaptació al nou marc constitucional per part de les elits conservadores després de la Transició, tot resignificant i donant-li importància als símbols de la nació, com la bandera i l'himne", segons escriu Josep Tébar. El mateix Aznar va dir que Los mitos de la guerra civil seria la seua lectura d'estiu.
De pseudohistòria se n'ha fet sempre, al capdavall. Tanmateix, destaca Tébar, si una cosa diferencia l'etapa anterior de la més recent és la facilitat que aquests autors tenen per publicar en editorials convencionals. És una diferència significativa. Ricardo de la Cierva va haver de crear la seua pròpia editorial per publicar la seua obra després que Planeta es negara a continuar donant difusió a les seues visions esbiaixades de la història.
En canvi, l'editorial Siruela va donar cabuda en el seu catàleg a Imperiofobia y leyenda negra, escrit per María Elvira Roca Barea, un llibre que sosté que l'imperi espanyol, al contrari que el britànic, l'alemany o el belga van desplegar una política d'inclusió i mestissatge amb els nadius. L'obra d'aquesta filòloga, prologada pel fundador de Ciudadanos, Arcadi España, ha estat àmpliament discutida per la historiografia i, tanmateix, ha tingut una enorme acceptació de públic. S'hi han venut 150.000 còpies, ha rebut el premi Los Libreros Recomiendan, en l'edició de 2018, i va ser el fil conductor d'un documental 'España, la primera globalización' (2021).
Un paper molt proactiu en la publicació d'aquest tipus d'obres és La Esfera de los Libros, segons explica Tébar. Fou aquesta editorial qui va donar cabuda en el seu catàleg a Los mitos de la Guerra Civil, de Pío Moa. S'hi van arribar a vendre 20.000 còpies en cinc edicions. Probablement a causa d'això, la directora de l'editorial, Ymelda Navajo, va suggerir-li a Moa la redacció d'una Nueva historia de España, publicada l'any 2010.
Josep Tébar: "Darrere de l'ús que l'extrema dreta fa del passat es troba un intent de fer més benèvoles les seues polítiques antiimmigració o la seua xenofòbia"
Són, tots ells, llibres que tant la dreta com l'extrema dreta han utilitzat per apuntalar els seus discursos i justificar les seues posicions actuals. "La difusió d'aquests discursos que atempten contra el rigor amb l'objectiu de defensar un passat ja enderrocat del seu pedestal, la constitució d'aquest segon historicisme populista que busca confrontar a la historiografia amb l'opinió pública i fer retrocedir dècades de reflexió historiogràfica, podria simplement diluir la disciplina històrica en un mar de pamflets e idees buides, tot i que a hores d'ara atractiva", explica Josep Tébar.
Aquest investigador recorda que "darrere de l'ús que l'extrema dreta fa del passat es troba un intent de fer més benèvoles a ulls d'uns i altres les seues polítiques antiimmigració o la seua xenofòbia, tot emparant-se en un relat històric tenyit de lluites seculars contra enemics estrangers i de diferents confessions a la cristiana".
És, al capdavall, un cercle viciós, en què els pseudohistoriadors proveeixen d'arguments la classe política, una mena d'esquelet sobre el qual sostenir la seua carcassa dialèctica i els seus referents simbòlics. No és casualitat que Vox inicie la seua campanya electoral a Covadonga; que el partit de Santiago Abascal haja reclamat que la presa de Granada siga declarada Bé d'Interès Cultural; o que festegen a les xarxes intensament la victòria cristiana a Las Navas de Tolosa.