Ja és un clàssic. Cada any, quan s’acosta el 12 d’octubre, alguna reivindicació indigenista -en especial la petició de perdó per part d’Espanya- en contra del passat colonial a Amèrica fa entrar en santa indignació i flamígera defensa del passat imperial a les essències espanyolistes, a Madrid. Enguany no ha estat excepció. La presidenta electa de Mèxic, Claudia Sheinbaum, no convidà a la seva presa de possessió al rei espanyol perquè no ha demanat perdó per la colonització i, com a resposta, tot el poder polític i mediàtic del règim borbònic -premsa, PSOE, PP...- contestà amb una sola veu criticant fort ferm no només el desaire sinó, sobretot, el fons de la qüestió. O sigui: demanar perdó Espanya? De cap de les maneres, Espanya no ha de demanar perdó pel seu passat conqueridor.
L’orgull colonial ha estat perceptible durant setmanes. Una altra vegada. Tota la classe política i ideològica que treu almenys una vegada a l’any -coincidint amb el Día de la Raza, de la Hispanidad...- a passejar la teoria de la «llegenda negra» i la resta de l’obsessió imperial hispànica es va posar en peu de guerra per dir de tot a Sheinbaum.
Deixant de banda l’extrema dreta -tant política com mediàtica- és sorprenent que a Madrid hi hagi tanta gent -tants de mitjans i dirigents polítics- que es veu a si mateixa com a demòcrata, moderada i semblant a la resta de demòcrates europeu i, tanmateix, no entengui de què es parla quan es demana que l’antiga potència colonitzadora demani perdó per la colonització americana. Que no ho entengui o, més aviat, que faci com si no ho entengués.
Aquestes setmanes s’ha pogut veure la referida actitud en intel.lectuals, periodistes, polítics, artistes... que intenten fer creure que es tracta d’una discussió d’història, sobre si la colonització va anar així o aixà, que si els britànics i francesos també foren tan o més terribles que els espanyols a Amèrica, que no es pot jutjar el passat amb ulls -i valors- actuals... i que, en fi, postures com al de Sheinbaum són ridícules i pròpies de gent ideologitzada fins a l’absurd.
Pareix que tota aquesta gernació dels àmbits més selectes de Madrid no veuen que l’únic ridícul és el seu. Per suposat que no existeix cap historiador que jutgi el passat amb ulls d’avui. Però és que no es tracta d’això. Mai s’ha tractat de discussions històriques. Quan una institució política és instada per una quantitat important de persones a demanar perdó perquè se senten ofeses pel seu comportament o bé per comportaments del passat que d’alguna manera ella representa, les disquisicions històriques sobre el particular hi sobren. Perquè es tracta no d’història sinó de política. I per tant només hi ha dues respostes possibles: o s’atén la petició i es demana perdó -o es lamenta d’alguna manera- o es negà en rodó.
Els estats del Vaticà, Estats Units, Vaticà, Canadà, Portugal, Bèlgica, Països Baixos França, Gran Bretanya, Alemanya... han demanat perdó o han lamentat -amb implícit reconeixement de culpa- el passat colonial i/o la persecució dels pobles indígenes des de posicions ideològiques supremacistes.
Són governs, reis i caps d’Estat ignorants, ridículs, absurds...? Si s’hagués de fer cas al que per Madrid diu el poder polític i mediàtic, sense dubte ho serien. Però en realitat qui s’està quedant en aquest aspecte cada cop més aïllada del món racional, democràtic i occidental és la cort madrilenya.