-Quina serà la seua aportació a les Segones Jornades Sobre Política Internacional i Defensa de Catalunya?
-Sempre he tingut relació amb la Societat d’Estudis Militars perquè, al cap i a la fi, jo em dedico a la història social de la guerra vinculada, sobretot, a la història medieval , per bé que ara soc docent en Paleografia i Arxivística a l’Arxiu de la Corona d’Aragó amb el programa TandEM. La meva recerca l’he enfocada història de la Marina de guerra de la Corona catalanoaragonesa. Aquesta és la vinculació, i com que volien que algú presentés un estudi sobre la política naval dels reis de l’Aragó sobre tota la Corona, m’han convidat per a fer un estudi previ a la xerrada que impartirà un altre company sobre les Províncies Unides i a la que farà tot seguit un altre company de The International Institute for Strategic Studies-Asia Singapore sobre la ciutat estat marítima de Singapur. Pretenem que hi hagi una mena d’interdisciplinarietat de formacions.
-Les jornades parlaran de la cultura marítima i els estats marítims...
-... Sí, jo parlaré una mica d’aquesta visió de la talassocràtica que tenia la Corona d’Aragó, de la política naval dels reis de l’expansió per la Mediterrània i, també, comparant una mica com el món militar i el món mercantil de la Corona d'Aragó molts cops han anat de la mà i en molts altres els interessos de la monarquia divergia dels interessos mercantils.
-En quin moment es va produir aquesta divergència?
-Hi ha molts moments. En l’expansió de l’època de Jaume I aquests interessos anaven de la mà, però al segle XV la idea de la conquesta de Nàpols que té Alfons el Magnànim divergeix dels interessos de la burgesia. Són casos particulars.
-Per què es produïa, aquesta divergència?
-No és que la burgesia no hi estigués d’acord, perquè hi ha gent que hi participa, però tant les classes burgeses com les aristocràtiques del Principat en bona part no volen finançar aquestes expedicions sense tenir assegurat un profit econòmic que anés més enllà de l’interès expansionista de la monarquia. Al cap i a la fi la monarquia de l’Aragó era una monarquia composta, ara en diríem confederal, i en molts casos cada territori feia el seu propi camí. Hi ha moments en què valencians i catalans actuen conjuntament i els aragonesos queden al marge, per exemple. La complexitat política i econòmica era molt evident a la Corona d’Aragó, un territori petit demogràficament i econòmicament feble. De fet, Pere el Cerimoniós acostumava a empenyorar els seus arnesos reials com a complement per a finançar les seves campanyes militars.
-Vostè forma part d’un grup de recerca que també tracta l’Islam, un fenomen de què es parlarà en la seua intervenció.
-En aquest món mediterrani trobem les repúbliques italianes que dominen el mar i també la Corona d’Aragó, però cal ser conscients que hi ha els poders islàmics del nord d’Àfrica, com ara l'emirat de Tunísia, que tenen una rivalitat política amb la Corona d’Aragó vers Sicília. Hi ha molta pirateria i, per exemple, l’armada de 1432 d’Alfons el Magnànim, que el rei la volia destinar a Nàpols però el context polític li ho va impedir, va acabar sent destinada com a represàlia contra el Regne de Tunis, que tenia una flota relativament important i molts cops piratejava mercants catalanoaragonesos de la zona de Sicília.
-En parleu, obertament, d’estats marítims. Què és exactament això?
-La Corona d’Aragó no era, evidentment, només un Estat marítim. De fet, jo no estic del tot a favor de referir-me a la Corona d’Aragó com si fos un Estat talassocràtic, perquè tot el que era el Regne de València, l’Aragó i el Principat de Catalunya tenia una visió continental molt important. Però és veritat que existia tot un seguit de ports, de grans mercaders i de línies comercials mediterrànies, una relació amb Venècia i una anti-relació amb Gènova... tot això fa que hi hagi una presència del món mariner i del món naval i que la política naval dels reis de l’Aragó sigui un dels principals punts a tindre en compte, perquè és molt important per al manteniment de la Corona, tot i la despesa que significava. Per això a tota la costa catalana, valenciana, a les Illes Balears o a Sicília hi ha tanta tradició marinera, a banda de pel fet insular en si.
-Quan l’antiga Corona catalanoaragonesa va ser incorporada per la força a la jurisdicció de Castella, aquesta cultura marítima va continuar o va desaparèixer?
-Es va mantindre. De fet, sovint es diu que Castella va ser un Estat poc marítim i això no és del tot cert. Castella tenia drassanes i ports molt importants al sud i al nord de la península, com per exemple les de Sevilla i Santander. De fet, abans de la unió dinàstica dels reis catòlics, i també després durant l’Època Moderna, ja es demanava ajuda a mariners bascos o la construcció de vaixells. Després, evidentment, la força política dels territoris de la Corona d'Aragó al si de la monarquia hispànica evidentment va perdre la força que havia tingut anteriorment.
-En el context actual, quina és la importància de la cultura marítima dins de la cultura dels estats?
-Això depèn molt de cada Estat i jo, com que soc historiador, conec menys l’actualitat del món naval. Però sí que puc dir que els estats marítims del sud-est asiàtic encara tenen una visió molt important sobre què és la defensa i sobre la necessitat de mantenir una vigilància o un control de tot el que és l’entorn marítim de l’Estat, així com la modernització de les seves embarcacions.
-Quines lliçons es poden aprendre d’aquella lectura del passat de cara a l’actualitat?
-Per exemple, de la cultura marítima es poden aprendre lliçons d’estratègia i de valors. Al cap i a la fi, la geografia no ha canviat. Només cal mirar per on van les carreteres, que gairebé segueixen els traçats de l’època romana. I els ports actuals molts encara són els medievals: Gènova, Venècia, Barcelona, València... Evidentment funcionen de forma diferent, com ara el de Venècia, que és principalment turístic, però és veritat que molts d’aquells grans centres portuaris continuen en actiu.