—La maternitat, el potencial de quedar-se en estat o no, l’adopció i l’avortament són els temes centrals de la novel·la amb les relacions de parella i les familiars. Per què ha volgut escriure sobre aquests temes?
—El tema de la maternitat és una mirada sobre el món. En el fons és una decisió política ser mare o no ser mare. I alhora hi ha la condició de si se’n pot ser o no se’n pot ser. Els temes de l’avortament o l’adopció surten perquè acaben definint el caràcter dels personatges. Decidir o no decidir és un estat de sobirania, gairebé, per a la dona, un tema que es pot explotar molt literàriament. Si bé és cert que tampoc és el tema principal, sí que és un substrat continu perquè acaba condicionant totes les protagonistes.
—No és el tema central, però una protagonista està decidint si avorta o no, i la seua germana ha adoptat després de molt temps d’intentar quedar-se embarassada, i això és el que manté una tensió entre elles...
—L’avortament encara és un tema tabú. Que encara sigui un tema tabú una cosa que hem legislat i que a priori tothom té una opinió al respecte —i fins i tot és un dels principals ítems que et defineixen ideològicament en un eix o un altre— em sembla interessant. Però després també hi ha aquesta incapacitat de concebre, la infertilitat, que també és un tabú. No se sol explicar obertament. Aquesta capacitat que té una protagonista de dir “no sé si vull avortar o no” —perquè hi té dret i perquè se’n creu capaç— i, d’altra banda, aquesta incapacitat de concebre a pesar de desitjar-ho tant, és un joc de miralls.
—Explica als agraïments que “la dèria dels fotoperiodistes i els reporters de guerra” —com són dos dels personatges— és la primera llavor de la novel·la.
—Sí, és la idea inicial. La ruta iniciàtica era aquesta història d’ells dos i els buits que deixaven en les seues relacions triangulars.
—Però després queden una mica en segon terme.
—Sí, és més residual. Aquesta novel·la va tindre moltes metamorfosis en el seu procés d’escriptura perquè el procés va ser molt llarg. Aquesta història havia de tenir un pes, però la vaig anar esporgant, primer perquè em semblava absurd jugar amb moltes imatges fotogràfiques d’una novel·la que, al final, era narrativa, era literatura. No volia fer enrevessada aquesta corrua d’imatges. I, segon, perquè tampoc volia situar la narració en guerres successives o conflictes armats, perquè necessites molt context o molta precisió. Per això vaig anar aprimant aquestes parts. Sí que volia que fos un teló de fons continu, un paisatge, però res més. M’interessava més explicar com això els convertia en persones inadaptades o disfuncionals que no pas les seves gestes de guerra. És com el retorn del soldat a casa. S’endú la motxilla carregada de misèries i atrocitats cap a casa i no és capaç d’explicar-les. Però tampoc troba l’encaix.
—Ja no es troben còmodes en el context anterior a la guerra.
—I és interessant que aquests personatges no tenen el reconeixement que creuen que han de tenir, i això els acaba convertint en disfuncionals en les coses pràctiques, per estimar, per construir una família, etc.
—Tria un conflicte bèl·lic, el dels Balcans, que potser és el més difícil d’explicar. Va escollir aquest escenari perquè era la guerra que més va impactar la seva generació?
—També té aquesta gràcia de la triangulació. Com que són diferents cultures i nacions enfrontades que tota l’estona es van catapultant les unes contra les altres. En els personatges aquesta triangulació també funciona. Però és evident que la guerra dels Balcans és també com un despertar de la consciència. Va començar quan érem petits i es va allargar durant la nostra adolescència —que, a més es va allargar amb Kosovo. Des que teníem uns dotze anys fins als divuit o dinou, un conflicte que no s’acabava mai i que estava al costat de casa. Dic que és iniciàtic perquè, quan fèiem secundària, molts dies fèiem un minut de silenci per la guerra: o el fèiem per un atemptat d’ETA o per un bombardeig a Sarajevo o en un altre lloc de la regió. Recordo que, quan vam anar a Itàlia a primer de batxillerat, un professor ens va dir: “Anem a una ciutat que està a una hora i mitja en cotxe de la guerra que esteu veient a les notícies”. Em va sorprendre molt trobar-me en una capital europea i tenir a una hora i mitja la guerra. Això em va marcar molt profundament i, com que, per anys, em funcionava bé amb l’edat d’aquests personatges, doncs ho vaig situar aquí.
—Un dels atractius de la novel·la és que cada capítol està narrat des del punt de vista d’un dels personatges, uns punts de vista que es van afegint a mesura que avança l’acció —i en cadascun d’ells s’aprofita per contar el passat d’un personatge en relació amb els altres. Per què aquesta estructura?
—Perquè hi havia un personatge troncal que tenia molta potència...
—La Marta?
—Sí. La novel·la comença i acaba amb ella, i són els únics capítols en primera persona. Era difícil explicar que aquest personatge condicionava la vida dels altres, com un pol d’atracció i repulsió, sense la mirada dels altres. Per això m’anava bé fer servir tots aquests personatges, com de constel·lació: perquè era difícil sostenir la veu de la Marta tota la novel·la. D’aquesta manera, els fets van esdevenint-se, però des d’aquest punt de vista aliè i de vegades desconcertat, de no entendre la vida que estàs vivint per culpa de les decisions dels altres.
—Aconsegueix que la veu narrativa sigui homogènia i alhora que cada personatge tingui la seva veu. Això es fa més evident, per exemple, en el capítol de Violeta, que és el personatge més jove (16 anys) i amb reaccions més sorprenents (i totalment creïbles per la seua edat). Mantindre l’estil és el més difícil?
—Sí. El que passa és que els personatges anaven madurant i l’escriptura era consecutiva. Quan tancava un personatge, aquell ja el donava per tancat i explicat, i en començava un altre. D’aquesta manera, era més fàcil ficar-me dintre d’aquest cap i veure com ho percebia tot. En el cas de la Violeta és molt més picat, més agre, perquè és una adolescent atrapada en un cos d’adolescent: una persona que es passa el dia nedant, dintre l’aigua, que té aquesta dualitat de no sentir-se bé en el medi que li toca viure i, en canvi, se sent tan bé dintre de l’aigua. És un amfibi. És potser el personatge que pot parlar més pel boc gros. Ella es permet dir coses que tots els altres no poden dir i ho diu amb més cruesa.
—Per a una escriptora és més divertit escriure així, un capítol amb cada veu?
—No sé si és divertit. Ho he fet així perquè m’ha anat bé. Jo no faig servir esquemes, no faig gaires apunts, no faig carpetes... Per tant, necessito anar-m’ho traient del cap perquè deixi d’ocupar-me espai. No sé si és divertit, però, quan acabava un capítol, pensava “ja està: aquest personatge ja està”...
—Això és perquè vostè és periodista i està acostumada a tancar històries amb periodicitat?
—No, crec que tinc una manera de fer que se’m fica tot dins del cap i necessito anar fent. M’ajuda a estructurar, d’alguna manera. Com que l’escriptura va tenir moments tempestuosos, de vegades la tornava a llegir des del començament fins al capítol on era. I això em deixava esgotada. Al final vaig decidir que ja no tornaria a llegir el començament fins que no la tingués acabada. I vaig ser sistemàtica durant set mesos o vuit.
—Per què ha estat tempestuós aquest procés?
—Perquè no ha estat tan fluid com a la primera novel·la, que la vaig escriure a raig. Després la vaig revisar i reescriure, però va sortir d’una manera impetuosa. En canvi, aquesta ha estat més reflexionada, lenta, llarga... Tinc una carpeta amb capítols sencers que he descartat.
—Quants anys ha trigat a escriure-la?
—La vaig començar el 2019 i la vaig acabar a començament de 2024.
—En un moment donat, al capítol de la Violeta s’explica per què la germana petita odia la gran i, entre altres coses, diu: “L’odiava perquè l’estimava més que a ningú al món”. Les relacions entre germanes són més complicades que les relacions mare i filla o pare i filla?
—No ho sé. Jo no tinc germanes. Només tinc un germà. No parlo per mi. Però sí que crec que les relacions familiars són el primer estadi de la civilització i condiciona com acabem relacionant-nos amb les famílies. I a les famílies hi passa tot. Hi ha els grans amors, les grans passions, les grans traïcions, els odis, les enveges, les rancúnies... I hi ha molt poca gent que faci un tall net amb la família, i encara que el facin sempre arrosseguen les rèmores d’aquesta relació. A mi m’interessa explicar això perquè em sembla genuí. Em sembla que impacten molt més els sentiments i els lligams entre les persones que formen part d’una estructura familiar que no pas les relacions socials, que finalment les esculls i les pots trencar amb molta més facilitat.
—No hi ha tants lligams sentimentals?
—Els lligams familiars són sempre un llast... un llast, d’una banda, i una sort, de l’altra.
—Cita als agraïments finals diversos autors dels quals se sent “deutora” (Kent Haruf, Thomas Mann, Colm Tóibín, Doris Lessing...), però, en aquesta novel·la concreta, n’hi ha algun d’especial?
—No, ho poso al final perquè no seria com soc sense la lectura. És una part molt indestriable del meu dia a dia i de la meva manera de fer. En aquests cinc anys he llegit molts llibres. És veritat que, a mesura que et fas gran, vas sent més selectiva amb el que llegeixes, perquè ets conscient que no t’ho podràs llegir tot i vas establint uns cànons. Hi ha com uns autors que es mantenen en el teu marc de referència. Havia anat prenent apunts de les cites que volia fer servir al llarg de la novel·la i em vaig adonar que eren dels autors que més m’han marcat. I si miro la meva biblioteca personal veig que sí, que d’aquests autors tinc més obres. És un tipus de lectures. El Colm Tóibín i el Richard Ford no s’assemblen, però tenen un què. O el Haruf i l’Elizabeth Strout. Però també m’agraden alguns clàssics, com la Ginzburg i altres.
—La maternitat és un tema que, a la literatura catalana, s’està tractant com mai en la història? Això és perquè hi ha més dones escriptores?
—És que no tinc la sensació que jo escrigui sobre la maternitat. Tinc la sensació d’escriure sobre les relacions que configuren el món i, en aquest estadi, potser la maternitat és molt potent. Però no escric deliberadament sobre la maternitat.
—Però és cert que allò que fa enfrontar els personatges els uns amb els altres és un embaràs i el possible avortament.
—Sí, perquè realment és molt disruptiu. El tema de l’avortament passa al començament perquè era una forma molt radical de situar la protagonista en aquesta disjuntiva. Però el tema del qual jo vull parlar és el desig, la traïció, la impostura, aquesta capacitat de construir un atractiu o sabotejar-lo, de qualsevol personatge, per agradar a un altre o per després desaferrar-s’hi. Aquesta sí que és una de les idees que anava sobrevolant tots els personatges.