Versionant el Guardiola més àcid, que va confrontar amb José Mourinho la vespra d’una semifinal de la Champions League, Carlos Mazón va repetir-li al síndic del PSPV, José Muñoz, les mateixes paraules que l’entrenador del Barça va pronunciar des de la sala de premsa del Santiago Bernabéu: “En ese tipo de cuestiones yo le dejo a usted su Champions particular”.
Era el debat de política general celebrat el 18 de setembre, i “ese tipo de cuestiones” tenien a veure amb la política migratòria. “De la comunitat que rebia amb els braços oberts l’Aquarius hem passat a la Comunitat Valenciana que depèn d’un feixista i del seu racisme per a aprovar els pressupostos”, li havia etzibat el portaveu socialista.
El president valencià, com el principal partit de l’oposició, sap molt bé que el tema migratori significa la baula més feble en la relació PP-Vox. Una qüestió exògena que ja va motivar el trencament del Consell, al juliol, i que posa en risc l’aprovació dels pressupostos. Els primers dels populars en minoria, que haurien d’aprovar-se, com a màxim, el 20 de desembre.
Com que la decisió de Santiago Abascal d’abandonar els cinc governs autonòmics que compartia amb el PP —a més del valencià, els de Castella i Lleó, Extremadura, Aragó i Múrcia— ja va causar estupefacció, ningú gosa fer pronòstics. Hi haurà pressupostos de la Generalitat? No n’hi haurà? Només l’estratègia marcada per Madrid ho definirà.
Per si de cas, al PPCV s’han afanyat a posar-se la bena abans de la ferida. En tornar de vacances, la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, va ser ben explícita: “La nostra intenció és dialogar i consensuar els pressupostos, farem tot el possible perquè s’aproven, però seria irresponsable no valorar la possibilitat que Vox no ho faça... La pròrroga és un escenari que hem de preveure”.
La hipòtesi d’un Consell amb els comptes rebutjats excita l’oposició. La mà dreta de Mazón al partit i l’hemicicle, Juanfran Pérez Llorca, ha convidat PSPV i Compromís a introduir-hi millores i involucrar-se en la seua aprovació, però el ben cert és que el president no va ser gentil amb els dos grups de l’esquerra en el transcurs del debat de política general. En les tres hores i deu minuts que va allargar-se la seua intervenció inicial, va atacar durament la gestió de Botànic. Més que del Guardiola jugador, eminentment constructiu, va representar el paper de Pepe, aquell central portuguès que destacava per l’agressivitat, en especial quan jugava contra els culers.
La setmana passada, Pérez Llorca va insistir a obrir la negociació pressupostària a “tots els partits” i a ser “coherents” en matèria immigratòria. El PP no pot anar tan lluny com li demana Vox, per molt que això puga implicar un vot negatiu als comptes de 2025.
Vox a l’atac, sempre a l’atac
I com de lluny vol arribar Vox? Molt. Entestats a combatre “les ajudes a les màfies que es lucren amb la immigració il·legal”, remarquen que aquest tema serà una línia roja.
De fet, ja han registrat una proposició no de llei que exigeix l’expulsió immediata de “tots els immigrants il·legals” i el tancament de “tots els centres d’acolliment” —coneguts com a CIE— existents al País Valencià. Unes mesures que de cap manera no pot dur a terme el PP des del Consell, perquè no en té competències, per ser un partit de govern i perquè ideològicament —els hi recorden— no se situen en aquestes coordenades.
Les propostes de resolució amb què es va tancar el debat de política general van corroborar aquesta impressió. Una d’elles insta a “evitar que els vaixells de les ONG que col·laboren amb el tràfic il·legal de persones o amb la immigració il·legal atraquen als ports de titularitat autonòmica”, així com l’eliminació de qualsevol tipus d’ajuda pública a les entitats que, segons Vox, “promouen la immigració il·legal i el tràfic de persones”.
La cosa no queda ací. Entre les intencions de Vox figuren la derogació de l’estratègia valenciana de migracions 2021-2026 i la d’integració de la població immigrant, dues actuacions empreses pel Botànic, a més de la supressió de “qualsevol benefici social o ajuda social als immigrants il·legals”. I, en el súmmum de la seua ofensiva, plantegen “una consulta popular tant a escala regional com municipal”, en què es sotmeta a debat “l’expulsió dels immigrants il·legals que es troben a la nostra regió”.
El PP, que va tombar aquestes iniciatives, ha deixat clar els paràmetres en què es pot desenvolupar la negociació pressupostària. Diuen que sí a introduir-hi les possibles millores provinents de Vox, però en cap cas no n’acceptaran cap de les que tenen a veure amb els migrants.
Pérez Llorca ha afirmat que si la formació d’extrema dreta es manté en la seua posició actual —que considera de màxims— serà “impossible” un acord pressupostari. Ara bé, en el debat de política general, la intervenció del síndic parlamentari, José María Llanos, no va ser tan pujada de to. Es palpava el seu desig de donar suport al PP, però és ben conscient de les limitacions que poden arribar de Madrid. Perquè, tal com va subratllar, “ens importa molt més la igualtat de tots que no els autogoverns, ens importen més les persones que, fins i tot, les institucions”. És a dir, que estan disposats a arribar fins a les últimes conseqüències si la direcció estatal del partit així ho indica.
Al si del grup parlamentari bateguen dues ànimes. La més pactista i la més frontista. Tant José María Llanos com el seu síndic adjunt, Joaquín Alés, i la presidenta de les Corts, Llanos Massó, s’emmarquen en el sector més obert al diàleg amb el PP. No amaguen la seua oposició a moltes de les polítiques dels conservadors, que qualifiquen de “pusil·lànimes”, alhora que anhelen aplegar a acords amb els populars perquè l’alternativa és el mal, encarnat en un PSOE que no dubten a titllar de “criminal” i un Compromís que perceben “separatista”, en ambdós casos bons amics dels “filoterroristes” d’EH Bildu.
En canvi, alguns diputats, sobretot de la circumscripció d’Alacant, opten per una línia bastant més severa. Consideren que el trencament del Consell ha de servir per a reconnectar amb les arrels de la formació que es referia al PP com la “derechita cobarde”. Aquestes veus sostenen que, d’alguna manera, els pactes amb els populars han generat una sensació d’assimilació.
La referent principal d’aquest grupuscle és Ana Vega, síndica del grup en la legislatura passada i el primer semestre de l’actual. La setmana passada també va ser rellevada de la presidència provincial del partit a Alacant. El nou màxim dirigent territorial —Vox no s’estructura autonòmicament, sinó que només compta amb direccions provincials— és el navarrès Eduardo Gutiérrez de Cabiedes, un exmilitant d’UPN i el PP que ja fou candidat de Vox per Navarra —sense sort— als comicis al Congrés de 2023.
Un paracaigudista que aterra a Alacant en plena guerra intestina, un altre factor a tenir en compte, en l’equació tan complicada dels pressupostos.
En un partit tan piramidal com Vox, jeràrquic com cap altre, costa de creure en un acte d’indisciplina d’aquestes característiques, però de revoltes, en altres parlaments, ja n’hi han hagudes. No seria la primera vegada.
La gestualitat i l’oralitat de Mazón, obsedit a aprovar els pressupostos, denoten el seu interès a seduir Vox i molt especialment José María Llanos. S’ha fet un fart de criticar la incapacitat de Pedro Sánchez d’aprovar els comptes de l’Estat i la consegüent pròrroga que ha hagut d’aplicar-hi. Per aquesta raó confia que entre el 31 d’octubre —la data màxima per a la seua presentació— i el 20 de desembre siga possible un diàleg fructífer.
El Botànic, aquell batibull de “set partits” —tal com repetia Mazón quan liderava l’oposició— fou capaç d’aprovar, dins el termini i en la forma escaient, els vuit pressupostos que li va tocar dissenyar. Les diferències entre PSPV, Bloc, Iniciativa, Verds —les tres forces que integren Compromís—, Podem i Esquerra Unida no van impedir que cada vespra de Nadal, eufòric, el conseller Vicent Soler llançara les mans al vent amb el nombre de dits que representava cada pressupost: el segon, el tercer, el quart, el sisè...
Si Mazón no n’aprova el segon, si ni tan sols pot fer el signe de la victòria amb dos dels seus dits, això transmetria imatge de feblesa. Tot just el que no vol. El drama és el peatge que Vox li pretén fer pagar. Un drama humanitari.