No són bessons, com les protagonistes deTu a Londres i jo a Califòrnia, però Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal van compartir militància en el Partit Popular. La vida, això sí, va dur-los per camins ben distints.
Després d’haver despuntat a la branca juvenil del partit i de ser regidor al municipi alabès de Laudio —el de l’exlehendakari Juan José Ibarretxe— i diputat al Parlament Basc, Abascal va demanar la baixa l’any 2013, molest per les “decisions i indecisions” de Mariano Rajoy. Fill d’un militant històric del PP basc i adscrit al corrent més conservador de la formació, representat per Jaime Mayor Oreja, el seu adeu i la seua destinació van permetre entreveure que la dreta monolítica espanyola potser deixaria de ser-ho algun dia.
Perquè, efectivament, no havia passat ni un mes del comiat d’Abascal i Vox engegava a rodar amb ell i un català, Aleix Vidal-Quadras, com a principals referents. Amb la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES) —que liderava el mateix Abascal— com a trampolí, aquell jove basc que havia patit l’assetjament d’ETA a la seua família va anar fent-se un nom en els cenacles ultraconservadors europeus.
La celebració del primer lustre de vida de Vox va coincidir amb la seua entrada a la primera institució de volada, el Parlament andalús, i la seua condició d’actor clau per a la governabilitat. La primera imatge conjunta de les delegacions del PP i el partit d’extrema dreta tractant d’arribar a un acord —amb el document signat pels uns i els altres que el materialitzava— va marcar un punt d’inflexió a la política espanyola. Dos mesos més tard, la foto de família a la plaça de Colom de Madrid no va fer sinó certificar el pack que conformaven.
Amb tot, els acords de governs estables amb el PP —que van traduir-se, per aquest ordre, a Castella i Lleó, el País Valencià, Aragó, Extremadura i Múrcia— van saltar pels aires l’11 de juliol passat, quan la direcció de Vox va ordenar-ne l’eixida. Una decisió visceral argumentada per la complicitat dels populars amb la política migratòria de l’esquerra. En concret, per la implicació de totes les autonomies en el repartiment dels menors no acompanyats arribats a Ceuta i les illes Canàries.
La mesura, impactant, s’anunciava el mes posterior als comicis europeus. És a dir, després que un jove també d’extrema dreta, Alvise Pérez, els pispara una porció del seu espai polític —803.545 vots— amb una campanya sense a penes mitjans i focalitzada en el discurs migratori i la posició acomodatícia dels partits amb una estructura clàssica.
L’avís va escorar encara més Vox, que va passar de convidar la primera ministra italiana —Giorgia Meloni— als seus actes a distanciar-se’n sense embuts. Els cervells de la formació van alinear-se de seguida al darrere de Patriotes per Europa, el grup dels ultraconservadors europeus liderat per l’hongarès Viktor Orbán i en què també va enrolar-se el Reagrupament Nacional de la francesa Marine Le Pen. Tot plegat, la tercera força en nombre d’europarlamentaris sense l’omnipotent Meloni i desenes de forces menors —com la del mateix Alvise Pérez— situades en aquesta òrbita.
La radicalitat de Vox condiciona el PP. I molt. D’una banda, no pot negar l’ajuda als menors no acompanyats ni referir-se al fenomen migratori amb la seua contundència. De l’altra, però, sap que una postura massa laxa el penalitzaria a les urnes. A l’última enquesta del CIS, la immigració ha escalat al primer lloc en la llista de preocupacions de la gent.
Conscient d’això, el 19 de setembre, el president del partit va reunir-se a Roma amb Meloni. Una trobada afable, sense compareixença conjunta davant la premsa i un missatge reduccionista, convenientment esbombat pels mitjans de comunicació afins: “La immigració irregular s’ha reduït a Itàlia el 60% mentre a Espanya s’ha incrementat el 60%”.
Una lloança al Govern de Meloni que obvia el seu modus operandi: el finançament de projectes multimilionaris en països de reputació dubtosa, com Líbia i Tunísia, que infringeixen els drets humans. Amb el seu homòleg tunisià, Kaïs Saïed, Meloni ha mantingut quatre reunions en menys d’un any. No sols això, sinó que la premier italiana persegueix les ONG que tracten de salvar la vida de persones a les aigües de la Mediterrània.
Mentre el PP mira d’oferir una de freda i una de calenta, Vox serveix un plat únic: mà dura contra la immigració. Una prerrogativa estatal que, tanmateix, deixa en suspens l’aprovació dels pressupostos autonòmics allà on els populars necessiten el suport de l’extrema dreta.
L’ofensiva ultra de Vox s’accentuarà amb les eleccions presidencials dels EUA al rerefons. La tríada que conformen Donald Trump, Vladímir Putin i el grup europeu capitanejat per Viktor Orbán, amb la desestabilització de la UE com a meta, s’hi juga molt el 5 de novembre.