Saverio Giannone va néixer el 1881 a la ciutat italiana d’Avellino, capital de Campània. En aquell temps, tot el sud d’Itàlia era molt pobre i la gent que podia emigrava. El somni de molts italians de la zona era partir cap a Amèrica. Entre 1880 i 1914 més de 4 milions d’italians abandonaren el seu país per establir-se als Estats Units. Altres 2,3 milions partiren cap a Argentina entre 1876 i 1930. La gran majoria dels que emigraven ho feien des de les regions meridionals, com Campània.
En aquell context, els membres de la família Giannone no foren diferents de tants d’altres, i quan Saverio tenia deu anys, el 1891, embarcaren cap als Estats Units, a fer-se rics, com somiaven tots els que partiren cap al desconegut.
No se sap quan s’inicià en la boxa, però era molt jove; devia ser a les acaballes del segle XIX, i segurament a Filadèlfia. El paradís nord-americà que esperaven els Giannone no existí per a ells. La vida era dura a les ciutats estatunidenques per a aquells que no tenien quasi res. Per als més joves quasi qualsevol cosa resultava més atractiva que entrar a treballar a una fàbrica amb jornades de dotze hores, com a poc, a canvi de sous de supervivència.
Les alternatives eren al carrer. Algunes il·legals i molt perilloses. D’altres també il·legals, però amb no tant de risc. Com per exemple la boxa sense guants, sense normes, organitzada en algun local o a vegades improvisada a la via pública: una brega amb els punys entre dos homes, apostes fortes i qui guanyava s'enduia un bon premi. A finals del XIX eren moneda corrent a totes les ciutats dels Estats Units i a les europees, incloent-hi les dels Països Catalans. La premsa d’aleshores sovint es fa ressò d’aquestes vetllades de boxa il·legals. Per exemple, el periòdic El Heraldo, de la capital balear, conta el 3 de juny de 1896 que els combats de carrer naixien a través del repte directe entre dos homes que fixaven la quantitat de diners que es jugaven, el dia, l’hora i el lloc on es pegarien i, després, un amic o conegut de cada contendent feia córrer la veu per tots els antres de la localitat i en el moment del combat hi havia dotzenes d’espectadors disposats a creuar messions.
No se sap com Siverio començà a barallar-se. En realitat, se sap molt poc de la biografia d’aquest prodigi físic. El que sí que està clar és que tot d’una destacà pel fet que, a pesar de rebre fortes pallisses, ningú el tombava mai. Pareixia encaixar els cops sense sentir dolor. Gràcies a això passà a ser professional.
Així fou com s’inicià la carrera de qui seria conegut a partir d’aleshores com a Joe Grim. Els registres formals dels seus anys en actiu asseguren que participà en 152 combats professionals, però podrien haver estat molts més atès que en aquella època s’organitzaven moltes bregues que no quedaven enregistrades enlloc. Alguns articles sobre el boxejador —com els publicats a Sports Illustrated el 1971 i a The Victoria Advocate el 1944— xifraren entre 300 i 500 els combats professionals en què participà.
L’estranya capacitat d’encaixar els cops com si res el convertiren en molt popular als Estats Units, on la boxa era un dels espectacles preferits. El públic s’ho passava d’allò més bé veient el rar fenomen humà que rebia pallisses brutals, que perdia quasi sempre —només consten en el seu currículum oficial una vintena de victòries—, però que mai el feren besar la lona, és a dir, caure KO, fins a les acaballes de la seva carrera.
Quan finalitzava cada brega, se n’anava a un racó del ring, pujava sobre les cordes que delimitaven l’escenari i cridava amb tota la força que era capaç: «Soc Joe Grim i no tinc por de cap home», i el públic es rendia al personatge, a vegades l’aplaudia més que al guanyador.
A la revista The Ring —fundada el 1922—, la de referència de l’espectacle de boxa als Estats Units durant moltes dècades, se’l definí el 1930 com «el major fenomen físic que el ring hagi conegut mai (...) Té dret a la glòria més estranya».
La seva rara capacitat d’encaixar pallisses —se’l conegué per això com l’Home de Ferro— el convertí en tan popular que els principals boxejadors coetanis volgueren pegar-li per veure si el deixaven KO. I ell, la mar de content. El 1903 es va enfrontar a un excampió del món de pesos pesants, Bob Fitzsimmons, que, segons les cròniques, el va fer caure a tots els assalts, però ell s’aixecà cada cop com si res i seguí encaixant fins a arribar al final. «Va rebre una pallissa que hauria matat qualsevol altre», es va escriure en relació amb aquell combat. El guanyador es va rendir al perdedor: «És insensible al dolor, no havia vist mai ningú (com ell) impossible de noquejar». El 1905 es va enfrontar a un altre gran lluitador, Jack Johnson —que arribà a ser campió del món, el primer negre a obtenir aquest guardó—, i durant els sis assalts del combat el va tombar setze vegades. I en setze ocasions es va aixecar. «No és humà», va concloure el guanyador.
Un altre important lluitador, Joe Gans, li va pegar tal pallissa, fent-lo caure més d’un pic per assalt, que en acabar tenia la cara destrossada, no pareixia ell. Però, com sempre, se n’anà a les cordes i proclamà el seu crit de victòria després de cada derrota: «Soc Joe Grim i no tinc por de cap home», mentre el públic l’aplaudia rabiosament.
A finals de la primera dècada del segle XX va entrar en decadència. Ja se’l veia sonat. Fou noquejat un parell de vegades i s’aixecaren veus de la boxa professional que demanaren que no se’l deixés combatre més. Tot i així, seguí en actiu uns anys més i fins i tot aconseguí que li contractessin una brega a París el 1911, però finalment l’obligaren a deixar l’ofici.
El 1913 va ser ingressat en un sanatori mental, en el qual passà tres anys. A partir de 1916 es coneix molt poc de la seva biografia. Se sap que intentà fer-se promotor de combats de boxa a Filadèlfia, però sense gaire èxit. I que més tard es guanyà la vida fent feina en unes drassanes de Nova York. Després tornà a Filadèlfia i fou ingressat a l’Hospital de Malalties Mentals, on morí el 1939.