Va escriure Joan Fuster en un dels seus Consells, proverbis i insolències (1968) que les seves idees eren provisionals. I feia constar que no ho deia pas amb orgull, sinó més aviat tot el contrari. En un altre d’aquests assajos breus, molt breus, en el mateix llibre, l’escriptor de Sueca afegia: “Si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguen, sinó que et facen veure que et contradius tu mateix”.
Una barreja d’aquests dos sentiments devia passar pel cap d’Antonio Baños durant aquests tres mesos de negociacions. El cap de llista de la CUP-Crida Constituent primer va negar-li a Artur Mas la possibilitat de ser president, no tres sinó fins a sis vegades en una sola resposta: “No votarem mai una investidura de Mas. I mai és mai. Mai, mai i mai”. Tres mesos després, va llançar la tovallola per la decisió del consell polític i el Grup d’Acció Parlamentària de no investir el candidat proposat per Junts pel Sí, que tot feia pensar que portaria a eleccions al març: “Me’n vaig perquè em sento incapaç de defensar la postura adoptada majoritàriament aquell dia”. Al final, ni Mas ni març.
Què va passar des del 27 de desembre fins al 4 de gener? Baños destacava canvis substancials des de la primera proposta de Junts pel Sí fins a l’última abans del consell polític. “El que passa és que l’opinió es modula”, justificava en una entrevista a RAC1 la setmana passada, “el 28 de setembre no hi havia acord ni hi havia proposta d’acord ni hi havia cap moviment per part de Junts pel Sí. Eren dos vots per a la investidura de Mas i ja està”. Després, però, “aquests tres mesos la CUP sí que ha forçat Junts pel Sí a enriquir la seva oferta i que la fes prou valorable per votar-la”, segons l’ex-cap de llista.
En un primer moment, en el sonat empat a 1.515 vots de l’assemblea nacional de Sabadell, alguns van veure tupinada per part del secretariat nacional de la CUP per evitar mullar-se un cop més. Els vots, però, van ser recomptats diverses vegades davant l’estupefacció del mateix aparell del partit. L’increïble empat va ser més aviat una mostra més de la profunda divisió i de les contradiccions que viu el partit de l’esquerra independentista.
Sense anar més lluny, la divisió evidenciada a l’assemblea nacional extraordinària va tornar a fer-se palesa una setmana més tard al consell polític, al qual van assistir dos representants de cada assemblea territorial de la CUP amb dret a vot. A favor hi van estar les assemblees del Nord Oriental (6 sís i 0 nos), Vallès Oriental (3 sís i 1 no), Ponent (3 sís i 2 nos) i Maresme (4 sís i 1 no). En contra, les assemblees de l’Ebre (1 sí i 2 nos), Barcelona (1 sí i 4 nos), Penedès (2 sís i 3 nos), Vallès Occidental (1 sí i 3 nos), Baix Llobregat (0 sís i 4 nos) i País Valencià (0 sís i 3 nos). Van empatar a 2 les assemblees de l’Alt Ter, Camp i Catalunya Central. En total, 27 vots a favor i 29 en contra, pràcticament un empat tècnic.
La decisió de no investir Artur Mas la va fer decantar el Grup d’Acció Parlamentària (GAP), grup heterogeni d’organitzacions i moviments socials que integren la candidatura de la CUP-Crida Constituent i que coordina el seu dia a dia parlamentari. Per a ocasions especials com la investidura d’un president de la Generalitat o els pressupostos, el GAP participa de la reunió amb les assemblees territorials, a la qual envien un representant de cadascuna de les onze organitzacions. En el GAP hi ha des de sindicats d’estudiants i moviments històrics de l’esquerra independentista fins a organitzacions declaradament trotskistes que volen reconstruir la IV Internacional.
D’entre les organitzacions del Grup d’Acció Parlamentària, a favor només hi van votar el Col·lectiu Drassanes i Poble Lliure, a la qual està vinculada el diputat i membre del secretariat nacional Albert Botran. En contra ho van fer la resta de membres del GAP: Endavant-OSAN (organització de la qual forma part la diputada Anna Gabriel), En Lluita, Arran, Lluita Internacionalista, Corrent Roig, Crida Constituent i la Coordinadora Obrera Sindical (COS). El resultat final, comptant els vots dels representants de les assemblees territorials i després de tres rondes de votació, va ser de 36 vots en contra de la investidura del candidat de Junts pel Sí, 30 a favor i una abstenció.
“Dins la CUP sempre hi ha hagut moltes perspectives sobre com enfocar els temes i les majories han estat canviants en funció del moment i de la situació”, explica a EL TEMPS Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona i germà del diputat Benet Salellas. La tarda del 3 de gener, Salellas piulava a Twitter: “Avui estic trist. Sabeu que des de Girona hem treballat internament per un altre escenari. No ho hem aconseguit. Hem d’assumir la responsabilitat”. A l’assemblea territorial de Girona el “sí” a Mas va guanyar aclaparadorament. Assumir la responsabilitat, matisa Salellas, és donar la cara: “Nosaltres hem defensat això internament i no ha estat l’opció guanyadora”.
“És cert que hi ha dues ànimes dins de la CUP, que en el fons representen les dues ànimes del país, tenint en compte sempre que totes dues són independentistes i socialistes”, afirma Salellas. No són noves ni fruit de les negociacions amb Junts pel Sí, sinó que sempre han existit. Ara, simplement, són “més públiques i transcendents” per a tot el país. “Han d’aprendre a conviure i millorar el funcionament de l’organització perquè no es torni a produir una situació així”, defensa el regidor, que sosté que estan en un moment de “reflexió” i promet continuar treballant des del municipalisme.
Altres membres destacats del món municipal de la CUP no van mostrar el mateix to optimista. “Ara la CUP no em representa, no és una decisió de consens quan la meitat del partit no la vol”, va assegurar l’alcalde cupaire de Celrà (Gironès), Dani Cornellà, que afegia: “Ara haurem de veure si la CUP continua essent una bona eina per fer política a Celrà o no”. L’alcalde d’Argentona (Maresme), Eudald Calvo, demanava disculpes a través de Twitter: “La CUP no ha estat a l’altura del moment”. El batlle de Viladamat (Alt Empordà), Robert Sabater, ho va fer a través d’una carta molt dura: “Avui, 14 anys després, dic obertament que la decisió de la CUP no em representa”. Finalment, un dels més contundents va ser David Caldeira, regidor de la CUP a Arenys de Mar (Maresme): “Definitivament, la CUP enterra el procés i s’alinea amb l’espanyolisme! Des d’Arenys de Mar, adéu!”.
Una resposta equivalent es va produir en el bàndol del “no” a Mas. Dies abans de la reunió del consell polític i el Grup d’Acció Parlamentària, l’ex-candidat a les municipals de Barcelona, Xavi Monge, denunciava en una sèrie de piulades que “el procés és el major frau de la política catalana”, que el mandat era “inexistent”, que el full de ruta “estava en blanc” i la legislatura “morta”, i que “encara parlem d’investir el major cadàver polític del moment”. Hores després dels missatges a Twitter, que eren en resposta a un militant de la CUP al País Valencià, Monge va deixar lliure el seu seient al secretariat nacional del partit.
L’acord per a la investidura pot calmar les aigües mogudes, però també pot ser tot un miratge. Les ferides encara són obertes, tot és massa recent perquè hagi cicatritzat. El debat ha desgastat –i molt– el partit de l’esquerra independentista, que ha exposat públicament les seves contradiccions. Això és tan cert que s’ha vist forçat a demanar disculpes en el mateix comunicat de l’acord parlamentari: “La CUP-CC assumeix que la defensa en els termes polítics del procés tal com l’entén la CUP-CC pot haver posat en risc l’embranzida i el vot majoritari de la població i l’electorat a favor del procés cap a la independència en una negociació que ha desgastat ambdues parts i la base social i popular de l’independentisme”. Al mateix temps, la CUP va admetre “errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí”.
No debades, si bé la CUP ha aconseguit el seu principal objectiu, que era la no investidura d’Artur Mas, també és qui ha fet més concessions. En primer lloc, votar un president que, sense ser Mas, continua sent de Convergència Democràtica, i no una persona independent com reclamaven els cupaires. En segon lloc, la incorporació de dos dels seus diputats “a la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí”, que de facto passen a ser dos vots assegurats més per a JxS. A això se li suma el compromís de “no votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat”, que a la pràctica suposa no votar en contra de res que proposi Junts pel Sí, inclosos els pressupostos de la Generalitat. Finalment, la purga de dos dels seus diputats, Josep Manuel Busqueta i Julià de Jòdar, que deixaran pas a dos nous parlamentaris. Sorprenentment es queda Anna Gabriel, la diputada més crítica durant aquests mesos.
Ara la CUP enfronta un procés de recomposició i reflexió, sobre cap on ha d’avançar, quin ha de ser el seu paper en el futur. Evitant la repetició de les eleccions el març, ho fa amb una mica més de marge. Però ho fa amb una fractura que, més enllà de qui n’és el responsable, ja no pot amagar. Només queden dues incògnites: si en sortirà, d’aquesta, i com ho farà. I una tercera: després de totes les concessions fetes, podrà continuar complint la seva promesa de ser el guardià del procés?