La setmana passada, el PP va permetre amb la seva abstenció que el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, de Vox, no fos remogut del càrrec. L’esquerra havia exigit el plenari de remoció per la seva actitud “indigne” quan va rompre una foto d’una mallorquina assassinada pels feixistes el 1937 que mostrava una diputada socialista, membre de la Mesa, durant la sessió —el juny— en la qual es va votar prendre en consideració la derogació de la Llei de memòria.
El plenari es va convocar gràcies al fet que els conservadors donaren suport a la proposta de convocar-lo que havien presentat tots els progressistes —PSOE, els dos Més i Unides Podem—, cosa que pareixia indicar que si més no els de Marga Prohens podrien considerar de bon de veres fer caure Le Senne. La presidenta del Govern havia deixat entendre el 12 de juliol que podria ser així, després de la ruptura unilateral del pacte en totes les comunitats que va decretar la direcció espanyola ultradretana: “Ningú no entendria que seguís” (Le Senne) a la presidència del Parlament, va dir, perquè, a parer seu, si havia arribat al càrrec per mor del pacte i si ja no existia l’acord, aleshores no podia seguir de president.
Tanmateix, dos mesos després Prohens va canviar d’opinió i ordenà l’abstenció del grup parlamentari en el plenari de la setmana passada. Com que la norma del Reglament de la cambra diu que calen tres cinquenes parts de vots per remoure del càrrec el president, els 25 diputats d’esquerra —sobre 59 que formen el Parlament: el 42%— quedaven lluny del 60% requerit.
El portaveu del PP, Sebastià Sagreras, explicà el sentit del vot assegurant que Le Senne havia demanat disculpes, tal com el seu partit havia exigit el juliol i que, per tant, els conservadors ja estaven satisfets, si bé recordà que “no es pot tornar a repetir” quelcom per l’estil. A més, asseverà que “el pacte (amb Vox) està romput”, que no s’havia d’entendre que s’hagués refet i que l’abstenció en fos la conseqüència.
Malgrat la negativa, la lògica indica que els dos partits dretans han negociat molt durant els dos mesos d’estiu per arribar a una mena de nou acord fàctic que sense ser reconegut permeti anar negociant, dins d’un clima de no-bel·ligerància, cada nova llei —i també els pressupostos per a 2025— i que, sobretot, permeti que el Govern de Prohens no es vegi obligat a convocar eleccions.
Tal com analitzava aquest setmanari després de la ruptura anunciada per Santiago Abascal, a les Illes les opcions que se li obrien a Prohens eren: guerra oberta contra Vox i buscar almenys tres trànsfugues que donassin estabilitat al seu Govern, convocar eleccions si la ultradreta creava una majoria de bloqueig amb l’esquerra —que faria impossible que el PP aprovàs res— o una possibilitat que pareixia impossible però que no calia menystenir, com era que fes de la necessitat virtut i cercàs un nou pacte de mínims de manera fàctica que li permetés no convocar eleccions, no entrar en guerra oberta i confiar a poder culminar el mandat presidencial i la legislatura parlamentària.
La relació a les Illes entre PP i Vox depèn totalment —com per tot— del que passi a Madrid entre les dues direccions espanyoles. El dilluns de la setmana passada el líder del moviment ultra espanyol, Abascal, carregava contra la cúpula conservadora per mor —altra vegada— de la immigració dels menors no acompanyats i advertia que per això la seva formació podria votar en contra dels projectes de pressupostos a tots els territoris que governen els d’Alberto Núñez Feijóo.
En aquest context es podria haver suposat que a les Balears el pacte estava trencat, que les relacions entre els dos partits eren nul·les i que, en conseqüència, el dimarts 3 de setembre el PP faria caure Le Senne. De fet, durant l’estiu l’esquerra acaronà aquesta idea. No obstant això, l’abstenció referida acabà amb totes aquestes suposicions.
Què pot passar a partir d’ara entre PP i Vox a les Illes? El més probable és que, com s’ha dit, vagin pactant llei a llei en un ambient de confiança mútua mínima. Tot i així, la situació interna del partit ultra és tan inestable que qualsevol cosa és possible. Per exemple, la setmana passada un dels seus diputats es passà al grup mixt. És el segon —el primer va fugir el mes de novembre del 2023— que ho fa d’ençà de les eleccions, quan Vox va obtenir vuit escons. En quinze mesos ha perdut una quarta part dels escons que va obtenir.
Els dos trànsfugues donen suport al Govern de Prohens. Que disposa de 26 vots propis, comptant l’independent de Formentera que fa part del grup parlamentari conservador. Amb la parella ultra que ha fugit del grup de Vox el PP té assegurats 28 vots. Dos per sota de la majoria absoluta, que marquen els 30 escons. I se sap que encara hi ha dos membres més del grup de sis diputats que li queden a Vox que són crítics amb la direcció espanyola. Dimecres de la setmana passada tots dos advertiren que “s’ha de complir el pacte” de governabilitat que signaren els dos partits. Una clara amenaça a la direcció ultra.
La possibilitat que hi hagi encara dues altres fuites fa que la posició de la cúpula del partit d’extrema dreta sigui prou feble. Molt més que en altres territoris. Ho demostra el fet que contra el català s’ha fet molt menys del que Vox va dir que exigiria al Govern. El grau de degradació ultra és de tal magnitud que ni tan sols ha estat capaç de posar en marxa l’anunciada Oficina de Garantia per a la Llibertat Lingüística —que, segons Més, el seu objectiu és la castellanització social—, que fou dotada en els pressupostos d’enguany amb 750.000 euros. Un gran xiringuito —d’aquells dels que els dirigents de Vox tant n’abominen, segons diuen— que, tanmateix, no han estat capaços de concretar.
Així les coses, és impossible estar segur de què pot passar a mitjà termini. A curt termini és ben clar que Prohens, amb l’abstenció del PP que permet que Le Senne segueixi en el càrrec, evita l’enfrontament obert amb els socis ultres per raons autòctones. Altra cosa serà el que passi en funció de l’estratègia espanyola que imposi Abascal. Però, a efectes locals, la presidenta illenca assoleix almenys la no-bel·ligerància de l’extrema dreta. Per ara.
El que fa Prohens respecte a Vox és el que diu el conegut refrany: “qui dia passa, any empeny”. Guanya temps a l’espera que es clarifiqui el panorama espanyol entre els dos partits. Si no hi ha una guerra general, a les Illes és segur que mantindrà oberta la mateixa línia que ha posat en marxa aquest estiu: assegurar públicament que no té cap pacte amb Vox, però tenint de fet un acord de col·laboració mínima que li permeti anar pactant algunes de les lleis i normes que vol tirar endavant. I si hi ha guerra..., doncs sempre tendrà la reserva dels dos possibles trànsfugues.