Al si d’Esquerra Republicana plana una acusació mútua entre les dues candidatures que més possibilitats tenen d’imposar-se al congrés del 30 de novembre. Es tracta del caire continuista amb què l’opció alternativa defineix el projecte d’Oriol Junqueras i viceversa. Mentrestant, el col·lectiu Primer d’Octubre, la tercera candidatura en discòrdia –que no compta amb possibilitats d’imposar-se, malgrat que ells no en perden l’esperança– es ven a la militància erigint-se, precisament, com l’única garantia possible de renovació al si del partit.
El projecte Junqueras
Oriol Junqueras va abandonar la presidència del partit a l’endemà de les eleccions europees. Havia passat menys d’un mes des de la patacada d’ERC a les eleccions catalanes, que havia perdut 13 escons i quasi el 30% dels vots respecte a tres anys abans, quan es va convertir en el partit independentista més votat. Automàticament la formació va assumir verbalment responsabilitats i Junqueras, com a màxim responsable orgànic, va traslladar que havia entès el missatge de la ciutadania reflectit en aquell resultat electoral.
Des d’aleshores Junqueras no ha deixat de recórrer el Principat –també ha visitat el País Valencià– per convèncer la militància amb el seu projecte. I aquest moviment ha fet reaccionar una candidatura autodenominada com a alternativa que ja va començar a gestar-se amb el comunicat que l’entorn del president Pere Aragonès i de Marta Rovira, que aquests anys ha exercit com a secretària general del partit, va fer clamant per “la renovació” d’ERC tot discutint l’intent de Junqueras de continuar-hi. Això va ocórrer el 17 de juny, i des d’aleshores les diferències no han fet més que accentuar-se.
A hores d’ara els càlculs interns del partit donen, a priori, més possibilitats al triomf de Junqueras el pròxim 30 de novembre. Veus pròximes al seu projecte expliquen que la divisió entre famílies internes va començar a donar-se en el moment en què Junqueras va ser empresonat al novembre del 2017. “Aquell buit va ser ocupat legítimament per altres persones, però quan Junqueras va poder eixir de la presó reorganitzar-ho tot va ser incòmode per a segons qui. Més tard, aquestes persones, que havien exercit el control del partit amb Junqueras a la presó, van utilitzar el resultat electoral com a pretext per a assenyalar-lo com a responsable”, argumenten. “Diuen que faran un gran canvi, aquesta és la idea de fons, però no sabem ben bé què canviarà si els qui promouen aquest canvi són persones que els últims anys han ocupat llocs d’elevada responsabilitat”, critiquen veus pròximes a Junqueras.
Entre aquestes persones que han exercit alts càrrecs al partit i ara aposten per la renovació hi ha l’exconsellera Teresa Jordà, la diputada Pilar Valluguera, la vicepresidenta del Parlament Raquel Sans o Dionís Guiteras, vicepresident de la Diputació de Barcelona, entre molts altres. “És poc creïble parlar de renovació després d’haver estat en primera línia, alguns fins i tot abans que Junqueras”, diu una altra veu crítica amb aquesta candidatura.
Segons els valedors de Junqueras, “la renovació no és incompatible amb la revalidació de la seva presidència”. Segons els seus càlculs, Junqueras tendeix a atraure més la militància de base mentre que els qui han ocupat o ocupen càrrecs s’identifiquen més amb la candidatura autodenominada com a alternativa. “És normal que després d’un període de Govern la gent que hi ha estat hagi acumulat més capacitat de decisió i d’influència, però ara això ha canviat –ERC ja no està al Govern– i cal donar veu a tothom per a construir el futur del partit. Això és més renovador que canviar un president per continuar amb dinàmiques anteriors, com ara delegar el poder de decisió en la gent que governa: cal tornar a comptar més amb la militància”, argumenten.
El punt fort de Junqueras consideren que és, exactament, la seua proximitat amb la militància, la seua capacitat d’entesa i el seu lideratge. “La seva oratòria, el seu discurs, no el pot igualar ningú ara mateix a ERC, i això és percep. I el fet que l’única alternativa és que ell deixi de ser president no sembla que tingui massa sentit”.
Pel que fa a la lliçó que Junqueras deia haver après del resultat electoral del 12 de maig, alguns dels seus defensors consideren que s’ha entès que cal “sortir una mica dels despatxos i de l’estructura de partit i apropar-se novament a la militància i a la societat en general. El fet d’estar al Govern pot allunyar una mica de la realitat, però cal recuperar dinàmiques anteriors”.
La candidatura alternativa
Curiosament, en la disputa entre Junqueras i la candidatura alternativa no hi ha una divisió clara entre les últimes decisions més transcendents del partit, com ara la d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. En un lloc i en l’altre, argumenten fonts dels dos costats, hi ha gent que va apostar tant pel sí com pel no en la consulta interna. Entre els que van votar sí, però, es coincideix en el fet que calia obtenir contrapartides i evitar una repetició electoral que podia afectar encara més ERC.
Però al si de la Nova Esquerra Nacional, que és el nom amb què es presenta una candidatura alternativa que encara no té un lideratge definit –en parlen de lideratge “coral”–, sí que diferencien entre l’actitud de Junqueras envers el PSC i el PSOE i la que volen mostrar ells. “La línia junquerista és d’un biaix total a favor dels acords amb els socialistes. Això és fer de Sumar, i ja sabem com han acabat Sumar i Podemos: a la perifèria de la perifèria”, etziben. Segons aquest corrent, ERC “ha de ser una esquerra emancipada de l’esquerra sucursal i del centredreta nacionalista. L’alternativa només pot passar per aquí, no per fer un Podemos amb estelada, tal com fan Gabriel Rufián o Joan Tardà. Aquí hi ha una diferència total”.
Es desprèn, d’aquesta manera, que aquesta candidatura pretén fer d’ERC un partit que pacte puntualment amb els socialistes, no sistemàticament, tal com interpreten que ha fet la formació sota la direcció de Junqueras durant els últims anys. Al seu torn, critiquen la voluntat de continuïtat de l’exvicepresident de la Generalitat perquè “no és creïble que els que es presentaven com els líders per fer la independència ràpida ara siguin els líders per fer la independència gradual: això no s’ho creu ningú”. Matisen, això sí, que “no cal que tothom vagi a casa”, però interpreten que cal canviar de cares en la primera línia del partit.
Pel que fa a la crítica contra aquesta candidatura alternativa pel fet d’incorporar persones que han ocupat destacats càrrecs de direcció els últims anys, aquests responen que altres alts càrrecs pròxims a Junqueras com els exconsellers Joan Ignasi Elena, Raül Romeva o Bernat Soler “han treballat al seu servei i d’esquenes a la direcció del partit els últims mesos”, des que Junqueras la va abandonar per treballar en la seua candidatura. També introdueixen dins d’aquest pack el nom del secretari d’Organització, Pau Morales, o el responsable de la campanya de eleccions municipals, Oriol López, que asseguren que va fer “un treball desastrós” i que no ha tingut conseqüències.
Per últim, des d’aquest corrent alternatiu, que també acusen el junquerisme d’haver estat tou amb els rivals polítics –tant amb Junts com amb el PSOE– “seguint la consigna ‘junquerisme és amor’”, asseguren que en cas de perdre aquest congrés no marxaran del partit. “Farem una oposició constructiva, però dura”, i comparen l’intent continuista de Junqueras amb casos anteriors com els d’Àngel Colom o Josep-Lluís Carod-Rovira, casos “d’hiperliderages que no van saber retirar-se a temps i que van acabar veient afectada la seva biografia política”.
Col·lectiu Primer d’Octubre, la tercera candidatura
Aquest corrent intern ha estat crític amb la direcció els últims cinc anys, des que ERC va deixar arraconada l’estratègia unilateral que va acabar enarborant –si més no verbalment– Junts. Aquesta crítica és l’argument que legitima aquesta candidatura com a única garantia de renovació, segons sostenen. Una de les seues cares més mediàtiques és Xavier Martínez Gil, i compten també amb altres personalitats com l’excalcalde de Vilassar (Maresme), Damià del Clot. No busquen, però, perfils mediàtics o populars per a la candidatura, i diuen voler nodrir-se d’idees i d’arguments.
Les altres candidatures relacionen aquest col·lectiu amb el puigdemontisme, si més no en termes estratègics, i des del col·lectiu Primer d’Octubre critiquen les altres opcions per “no posar la independència al centre”. “Els únics que hem demanat renovació els últims cinc anys hem sigut nosaltres, i mai no han contactat amb nosaltres els qui ara parlen de renovació”, apunten. El corrent també reivindica ser l’únic que ha tingut un posicionament clar davant la investidura de Salvador Illa, que era la del vot en contra.
Els números no semblen donar possibilitats a aquest corrent, però el resultat ajustat de la votació de la militància per a investir Salvador Illa, amb només el 53,5% dels vots a favor, els dona esperances per de cara al congrés del 30 de novembre.