«Sicília era porta d’entrada de la transmissió dels àrabs»

—En primer lloc, què els ha portat a fer un estudi tan exhaustiu de Jafudà Bonsenyor?

—Josep Guia: L’any 2010, en un congrés d’Europhras —una entitat de professionals de la fraseologia— a Granada, dues col·legues franceses van impulsar un equip d’investigació al qual ens vam incorporar. L’equip d’investigació estudiava la transmissió de la saviesa sapiencial d’Orient a Occident. Ens van dir que a l’equip faltava algú que s’encarregara del cas català, especialment de Jafudà Bonsenyor, que té un recull de proverbis traduïts de l’àrab, perquè els van portar els àrabs cap a Europa. Aquest era l’encàrrec que ens van encomanar i hem tingut diverses reunions, seminaris i congressos i hem estat treballant en el tema des de 2010 fins 2022. És una obra, per tant, que s’ha fet en dotze anys.

—Maria Conca: A Jafudà Bonsenyor ja el coneixíem, perquè quan jo vaig fer la tesi doctoral el 1984 vaig estudiar els primers reculls de proverbis catalans. Però en aquell moment no vaig capir la importància que tenia l’obra de Jafudà. Ara estem molt satisfets del treball que hem fet.

—Parlen dels errors continguts en els estudis successius publicats amb anterioritat. Fins a quin punt s’ha difós de manera equivocada l’obra de Jafudà Bonsenyor?

—J. Guia: De fet, fins que no es fa una edició crítica d’una obra, tots aquells que s’acosten al tema, a l’obra i a l’autor ho fan d’una manera superficial. I aleshores, les errades sobre la biografia de l’autor —confusions de Jafudà Bonsenyor amb un germà seu o amb el seu pare, o altres afirmacions sobre ell no contrastades— es cometien per manca d’investigacions anteriors. Això pel que fa a l’autor i a la seua biografia, de la qual hem corregit moltes errades, hem aportat dades noves i per tant l’hem actualitzada. I pel que fa a l’obra, també hem repassat totes les referències que se n’han fet, per exemple en l’època de José Amador de los Ríos, un erudit castellà del segle XIX que es pensava que qualsevol cosa que es feia a la península ibèrica era basada en la noció de la saviesa d’Alfons X el Savi. Com si el que nosaltres hem estudiat, que està dintre de l’òrbita de Jaume II i de la relació entre Catalunya i Sicília, tinguera alguna cosa a veure amb el que passava a Toledo. Corregir aquest tipus de percepcions i d’errades també ens ha portat a estudiar tota la posteritat i tota la transmissió de l’obra. Per això és un llibre tan voluminós.

—Se centren en la transmissió medieval de la seua obra. Per què va ser tan important?

—J. Guia: L’obra s’ha conservat en vuit manuscrits posteriors a l’original, que no s’ha conservat. Cap de les còpies conservades està completa, però quan fas una edició crítica, com que tens vuit referències diferents, allò que li falta a una potser ho té l’altra i pots completar amb la comparació entre unes obres i altres i arribar, així, a traure la lliçó correcta o la que consideres que és la més completa. Les còpies dels manuscrits conservats estan repartides una a París, una a Madrid, una a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, una altra a l’Arxiu de la Seu de Barcelona i les altres a la Biblioteca de Catalunya. A més també hi ha una traducció que es va fer al castellà al segle XV, que per cert hem subratllat que es tracta d’una traducció de l’obra de Jafudà Bonsenyor, perquè en la traducció castellana no estava la referència de l’autor original i passava com una obra castellana. Això en l’Edat Mitjana es donava molt.

—M. Conca: Nosaltres hem partit d’una de les còpies que hem vist que era la més completa, antiga i la millor conservada. Hem agafat aquest text base, tenint en compte tots els altres. Hi ha tres còpies que van ser transcrites al segle XIX per Pròsper de Bofarull (1857), Josep Balari (1889) i Gabriel Llabrés (1889). La d’aquest darrer és la que més s’ha divulgat, però no és la més completa. No es tracta de llevar mèrits a aquells treballs fets al segle XIX, però la realitat és que no hi havia una edició crítica com es mereixia el llibre, i pensem que ara sí que s’ha fet.

—La biografia de Jafudà Bonsenyor coincideix amb l’etapa immediatament posterior a la conquesta de València i amb dècades fonamentals en l’esdevenir de la corona catalanoaragonesa. Quina va ser la seua aportació cultural en aquell context polític?

—J. Guia: En el primer capítol del llibre expliquem el context per a situar l’obra abans de la connexió siciliana. El pare de Jafudà Bonsenyor, Astruc Bonsenyor, era intèrpret de Jaume I i apareix a la seua crònica. Jafudà va ser també metge i traductor al servei dels descendents de Jaume I, sobretot del seu net Jaume II, fill de Pere el Gran. Jaume II va ser rei de Sicília primer i després rei de tota la Corona d’Aragó, i va fer l’encàrrec de compondre el llibre a finals del segle XIII. Per tant, el context és el de l’inici de l’expansió catalana per la Mediterrània amb l’entronització a Sicília de la dinastia catalana de Pere el Gran i Constança, que era filla del rei Manfred de Sicília, que havien matat els francesos amb la benedicció del Papa. És aleshores quan comença la dinastia catalana de Sicília, que ja era porta d’entrada de la transmissió dels àrabs. Normalment es deia que la porta d’entrada d’aquesta saviesa que venia d’Orient era Al-Andalús, però n’hi havia dues, i l’altra era Sicília. Aquests són els dos focus principals de traduccions d’obres aràbigues de medicina, d’astronomia, de matemàtiques i de literatura sapiencial, que és la que ens ocupa.

—Donen, de fet, especial importància a les relacions culturals entre Sicília i Catalunya en aquell moment i a través de Jafudà Bonsenyor.

—M. Conca: L’esclat cultural es produeix amb Jaume II, que va ser més important en termes culturals que el seu pare, Pere el Gran, i que el seu avi, Jaume I. Fins i tot les grans cròniques catalanes —tret del Llibre dels fets de Jaume I—, les de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, ja són cròniques que reflectien l’emergència econòmica, política i cultural que es produeix a finals del segle XIII i inicis del XIV.

—L’estudi que han fet dona especial importància a la part lingüística.

—M. Conca: Hem fet un estudi lingüístic per a cadascun dels 762 enunciats sapiencials que hi ha. Hi hem analitzat tres aspectes. Un és la comparació lingüística entre tots els manuscrits. Un altre aspecte és l’estudi paremiològic, és a dir, l’estructura de cada proverbi, les figures retòriques, com està configurat... això és molt innovador, perquè no s’havia fet mai en una obra sobre saviesa proverbial. I per últim hi ha les fonts, que no les hem fet a l’engròs, sinó per a cada proverbi. Això ens ha portat molta feina, perquè no som arabistes i les fonts no les hem fet directament des de l’àrab, però sí a través de traduccions de l’àrab al llatí i a llengües modernes, de manera que hem fet un treball molt exigent per a poder buscar les fonts comparant els proverbis que hem trobat en aquest corpus amb els de Jafudà Bonsenyor.

—J. Guia: En aproximadament dues terceres partes dels proverbis, dels 762 que n’hi ha, hem conjecturat la font i de quin dels llibres aràbics va beure Jafudà Bonsenyor i va extreure els seus proverbis, que va fer una obra molt ben feta.

—M. Conca: És una obra estructurada en capítols temàtics dedicats a Déu, a la justícia i als estaments més alts de la piràmide social, però després hi ha característiques humanes, aspectes morals, costums, i tot això està organitzat en 68 capítols. Molts d’aquests, tal com ocorria típicament en la cultura àrab, s’estructuraven en la comparació i el contrast, per exemple contrastant mentiders i malparlers, entre parlar molt i callar, entre mestres savis i escolans..., amb un últim capítol més genèric, amb proverbis molt diversos però molt pràctics i molt populars. En aquest calaix de sastre final, que és un capítol molt llarg, és on estan els proverbis més curts i alhora els més actuals, que encara mantenim, com per exemple “qui molt parla molt erra”, o “quan veges les barbes del teu veí pelar posa les teues a remullar”. Eren proverbis que ja circulaven popularment.

—J. Guia: El llibre ha estat molt ben editat per la Universitat de València. També voldríem destacar els apèndixs, perquè a banda dels apèndixs lingüístics del repertori lèxic i fràsic de l’obra, n’hi ha dos dedicats a altres dues obres sapiencials: una traducció llatina de proverbis aràbics feta a Sicília, tal com reivindiquem, i no a Castella, tal com pretenen alguns erudits castellans; i el Llibre de doctrina, un llibre en català sobre el qual es discutia si calia adjudicar-lo al rei Jaume I o al seu net, Jaume II. Després de l’estudi que hem fet, hem optat perquè el llibre va ser fet a la cort de Jaume II, amb posterioritat a l’encàrrec del llibre de Jafudà Bonsenyor.