-Es compleix un any de l’afer Rubiales i el futbol femení ha adquirit una dimensió molt diferent. Fins a quin punt aquest episodi ha contribuït a aquest canvi?
-És evident que el futbol femení no només ha adquirit dimensió gràcies als triomfs de la selecció espanyola. L’episodi del #SeAcabó ha sigut determinant, però ja venia en ascens. El nombre de llicències de federació aquest any ja superava les 100.000 i ja venia d’abans, però a partir del #SeAcabó s’han multiplicat. Enguany hi ha hagut un 22% més, però en els últims deu anys l’augment ha superat el 160% en un esport que ja estava clar que les dones i les xiquetes volien practicar i estaven lluitant per trobar un lloc. Però el fet que el #SeAcabó les posara en el focus, que guanyaren un mundial de futbol i tot el que ha vingut després ha sigut determinant perquè moltes dones que potser estaven a casa pensant si s’hi apuntaven o no finalment ho han fet. Jo sempre dic, a més, que a banda del fet quantitatiu –en el sentit de quantes dones s’han apuntat a jugar al futbol o de quants clubs i institucions s’han posat les piles a l’hora de promoure el futbol femení–, està el com: en quines condicions estan jugant les dones al futbol. Això és el que crec que de veritat ha fet canviar el #SeAcabó. Parle, per tant, de la qüestió qualitativa.
-Vostè, al llibre, explica que aquell bes no consentit de Luis Rubiales va ser la punta de l’iceberg, només...
-Totalment. Quan es va criticar que les feministes assenyalaren allò molts deien que era només un bes, que lògicament no té la mateix gravetat que altres agressions sexuals i ningú no ho posa al mateix sac. Però aquell bes era molt simbòlic, representava molt el que venia passant durant les últimes dècades en l’esport femení espanyol, especialment en el futbol però no només. Parle de les estructures de poder absolutament despòtiques, per descomptat patriarcals, sota les quals les futbolistes patien un maltractament sistemàtic amb un missatge de fons molt clar: elles no importen, l’esport femení és una cosa subalterna, subsidiària, que s’ha normalitzat amb el pas del temps però que mai no ha despertat un interès real. Tenim, en aquest sentit, episodis com el d’Ignacio Quereda, que va estar entrenant 27 anys la selecció espanyola de futbol sense guanyar ni un sol títol. I quan van transcendir testimonis de dones que havien estat al vestidor amb ell resulta que era un maltractador sistemàtic, perquè les humiliava pel seu físic, pel seu rendiment, no tenien els drets laborals mínims, sacrificaven les seues carreres professionals i els seus diners i a canvi patien tota aquesta estructura consentida de maltractament, perquè estava consentida per la Federació, pels clubs i per la política. Allò es va mantenir, tot i que era un secret a veus i tot el món que estava a dins sabia què passava. D’altra banda, dones valentes com Vero Boquete van explicar al documental Romper el silencio tot allò, però quantes dones han hagut de marxar en silenci patint conseqüències personals, professionals i de salut física i mental? Quantes dones hauran perdut vocacions, aficions, amistats...? Tot això va ser tolerat, se’n va anar Quereda però van arribar Luis Rubiales i Jorge Vilda i tot va continuar. I després hi ha moltes persones com Vilda que continuen exercint als clubs i protagonitzant casos que hem anat coneixent. Pense, per exemple, en Carlos Santiso al Rayo Vallecano, que continua treballant, però hi ha molts altres casos més discrets en altres clubs xicotets en què aquestes estructures es mantenen.
-La lluita sindical, en clau feminista, de les jugadores de la selecció espanyola no ha sigut ben vista per tothom, però tot i així van guanyar.
-Cal llegir el #SeAcabó en tres claus: hi ha la victòria esportiva, que és fonamental; la victòria feminista, que ocorre en un moment molt important de la política espanyola; i també està la victòria sindical. Crec que les futbolistes van donar una sèrie de lliçons i van fer un crit d’alerta als vells sindicats i a les formes dominants de fer sindicalisme, perquè han recordat que per lluitar pels drets i per reivindicar condicions i millores que no només siguen estètiques, sinó que entren dins del conveni col·lectiu i queden reflectides als papers, cal acudir a les lògiques sindicals i a les lògiques feministes i protegir a qui ho passa malament, no fer un pas enrere, articular-se en grup, organitzar-se sindicalment... i d’aquesta manera les futbolistes han rebentat dues lògiques: les sindicals, últimament acomodades, acostumades a negociar a porta tancada i a no visibilitzar els conflictes; i les comunicacionals, perquè les futbolistes mai no han defugit d’exposar el conflicte amb tota la claredat. Tot això ve de fa temps. Recordem que al 2021 quinze jugadores van reivindicar els seus drets de manera totalment lògica i la premsa va parlar de “motí”, de “xantatge”, de “capritxoses” i van ser expulsades de la selecció. Aquesta lluita, que aquelles quinze futbolistes la van desenvolupar a soles i al marge fins i tot del moviment feminista, ha servit a llarg termini per a demostrar que clar que la lluita col·lectiva funciona, i que és clau. Si t’adones, el futbol masculí no té aquestes lògiques, perquè els jugadors, sobretot els de les primeres divisions, no funcionen a través de la lògica col·lectiva i sindical, sinó que negocien de manera individual, amb representants, a porta tancada i sempre prioritzant els diners, no el benestar comú i els drets, que és el que elles han posat per davant, tant per elles mateixes com per les futbolistes que vindran i que ara s’estan formant. És una lluita de la qual es poden extraure moltíssimes lliçons per a molts altres àmbits laborals. Jo mateixa treballe com a agent d’igualtat municipal i he vist com s’ha multiplicat l’interès d’entitats, empreses i organitzacions per saber com funcionen els protocols d’assetjament sexual, per aprofundir en temes de permisos i drets relacionats amb excedències per maternitat, acompanyament de salut laboral, etc., i de fet CCOO deia a finals de l’any passat que les consultes al web que té habilitat el sindicat per a descarregar plantilles i models de protocol s’havia multiplicat perquè hi havia una preocupació. Al final, això és molt més mobilitzador que l’existència dels drets en si, perquè si els drets no es fan servir no serveixen per a res. I elles han demostrat que els drets s’han d’exercir i que s’han de lluitar fins al final.
-La gran protagonista involuntària d’aquell afer va ser Jennifer Hermoso. Molts l’han criticat per haver acceptat col·laboracions televisives i per haver trobat espai fora del futbol després d’aquell episodi.
-Tot respon a una lògica molt perversa, però segueix punt per punt la reacció masclista de qui vol disciplinar i silenciar algú com Jenni Hermoso, que es va convertir en la icona de tot allò. Primer es van intentar menysprear els seus èxits esportius i personals i després es va intentar construir un perfil d’ella per a destruir-la: va ser criticada per les seues vacances, per les seues relacions, pel seu perfil mediàtic... que evidentment pot tindre el que li done la gana, i a més ella s’està construint un perfil mediàtic molt cuidat i discret si es compara amb el perfil de jugadors de primer nivell: només cal veure el de Cristiano Ronaldo i el d’altres jugadors que ostenten del megaluxe, de vides completament insostenibles i d’actituds molt masclistes. Jenni Hermoso, en canvi, va participar en l’emissió de les campanades, ha concedit entrevistes molt ben enfocades i ha continuat amb la seua carrera. Al remat, les crítiques que ha rebut Hermoso les hem tornat a sentir fa uns dies només a les Olimpíades: quan hi ha un equip femení que funciona i que a més té el coratge de reivindicar-se de seguida apareixen les crítiques masclistes, que a més són molt cruels amb les condicions individuals. Només cal fixar-se com han esclafat Paula Leitón, jugadora de waterpolo, pel seu cos i la grassofòbia que ha patit. A les Olimpíades s’han mirat amb lupa els cossos de les dones per opinar del seu joc. Mai no he vist que s’arribe a aquest nivell de fiscalització amb atletes masculins, i em sorprèn a més aquesta capacitat per opinar: com podem parlar d’un esport que mai no hem vist ni practicat? Va ser així que van voler esclafar Hermoso, que també va patir lesbofòbia i, a més, si de sobte la selecció perdia un partit aleshores ja no eren tan bones i els seus èxits eren presentats com la conseqüència d’una casualitat.
-Qui ha eixit indemne de tot allò ha sigut Luis de la Fuente, que va aplaudir Rubiales quan es va negar a dimitir. L’èxit de la selecció espanyola masculina de futbol ha fet tapar tot allò.
-Totalment. Les futbolistes van aconseguir un gran èxit, que va consistir a no traure’s de damunt únicament Luis Rubiales i a Jorge Vilda, sinó que com deia Alèxia Putellas volien “canvis estructurals”, de dalt a baix, transformar mètodes, pràctiques i tractament. Tota la violència que van patir no ha sigut del tot compensada. Luis de la Fuente i altres persones de l’estructura de la federació a les quals no posem cara ni nom han eixit totalment indemnes, s’han sabut mantenir i els clubs tampoc no han eixit perjudicats. Al seu torn Jorge Vilda està entrenant ara al Marroc, i per tant no ha patit el desbancament professional que s’esperava. Alhora, de Luis Rubiales s’ha sabut que estava a la República Dominicana invertint amb diners offshore i mai no es quedarà sense pa per a endur-se a la boca. Les futbolistes han posat tota la carn a la graella, s’han jugat el prestigi i la carrera, es podien quedar amb una mà al davant i l’altra al darrere i, en canvi, els grans responsables de tot això és molt difícil que patisquen les conseqüències. Per no parlar dels florentinos i dels representants del gran poder, que queden lliures de tota mena de fiscalització i de retre comtes en l’àrea esportiva i en qualsevol altra.
-En quin punt es troba la judicialització del cas Rubiales?
-Hi ha d’una banda el tema del cas Brody, la causa en què també està implicat Gerard Piqué per endur-se les competicions espanyoles a les petrodictadures de l’Orient Mitjà. Tot el món sabia que Rubiales i la seua estructura feien negocis a costa de les seues posicions de poder. Era un secret a veus, però ningú no va moure la cadira de Rubiales i, si no fora pel #SeAcabó, si no fora per les feministes que van apuntar contra aquesta estructura de poder, Rubiales tampoc no hauria caigut per aquest altre tipus de coses. Això cal dir-ho clar i cal recordar-ho. I pel que fa al judici de Jenni Hermoso, en què s’ha provat l’abús de poder i el que va simbolitzar aquell bes –que va ser un acte de poder– la jutgessa s’ha de pronunciar. Però hi ha un recorregut, uns testimonis, clubs i entitats implicades que han vist clar el que hi ha. Tot i que toca ser prudents i veure com acaba. Em consta que Hermoso està molt ben assessorada, amb una defensa amb perspectiva de gènere que té present tot el que estem comentant. Ara, si ens preguntem si d’aquest judici eixirà una condemna a Rubiales, crec que això no és determinant. Allò determinant és quin aprenentatge s’ha fet de tot això, i és que crec que molts Rubiales s’ho pensaran molt a partir d’ara a l’hora de fer aquest tipus de coses. I moltes dones que s’enfronten a casos d’abusos de poder que inclouen l’assetjament sexual recordaran que tenen uns drets, uns protocols i unes possibilitats per combatre aquestes situacions. Això és fonamental, i no tant quina condemna decidirà la jutgessa o què decidirà en general.
-Vostè va treballar amb Irene Montero al Ministeri d’Igualtat. Sense la llei del només sí és sí hauria sigut possible aquesta denúncia?
-És un fet objectiu que situacions com aquesta fins ara no havien tingut cap recorregut legal perquè la llei acabava amb la diferenciació entre l’abús sexual i l’agressió sexual, una diferenciació penal molt perversa a través de la qual l’única forma de demostrar haver patit una agressió era que hi haguera intimidació, força, violència: que es demostrara una resistència a aquesta agressió. El que ocorre és que en la majoria de les situacions d'agressió sexual, des de les més xicotetes com un bes no consentit, com comentaris o interaccions no consentides però que no contenen violència, es donen al llarg de la vida de les dones a través dels homes del seu entorn més pròxim. Tot es fruit de l’establiment d’unes relacions de poder que no tenen perquè implicar violència o una resistència activa amb ungles i dents, sinó un abús de poder suficient perquè la dona es veja forçada a cedir davant aquesta agressió. Això és el que la llei va canviar. La llei va suscitar un debat que amb el temps s’ha demostrat que era fals i que obeïa a una ofensiva política mancada de fonament, i la llei va posar sobre la taula que tot allò que no fora consentit era una agressió, tot i que la llei castigue amb unes penes un tipus d’agressió i amb alteres penes unes altres, perquè evidentment no es pot castigar igual una agressió sexual lleu que una greu. Aquesta modificació del marc penal ha sigut molt criticada, però s’ha demostrat que és una llei que funciona i a partir de la seua aplicació es poden jutjar casos com el de Rubiales que abans els jutjats mai no haurien tingut en compte perquè no hi havia aquest marc mental ni legal. A banda que la llei té una altra part que no és la penal, sinó la pedagògica i reparatòria perquè totes les víctimes tinguen a l’abast els recursos necessaris, que al final és el que cal per escapar de la violència: recursos psicològics, de treballadors que et puguen ajudar, econòmics, etc. Això abans no existia. I si la llei s’aplica tal com està redactada, a final d’aquest any hi hauria d’haver un centre de crisi a cada província espanyola 24 hores gratuïts perquè una agredida o el seu entorn hi puga acudir directament sense haver de passar pel via crucis d’anar a l’hospital, després a comissaria, etc. i que tot estiga centralitzat. Seria un avanç fonamental, no perquè ho diga jo, sinó perquè ho ha reconegut Nacions Unides i s’està aplicant en altres països. Més enllà del debat general i de l’aplicació que alguns jutges han fet de la llei, tot això ve de lluny, d’una reivindicació social com la que es va gestar contra la sentència de “la manada”, des del “ni una menys”, etc. I la llei no és fruit d’un Ministeri, sinó del fet que el Ministeri va arreplegar una reivindicació perpetuada durant deu anys per part dels moviments feministes.
-Per últim, un any després de l’afer Rubiales, quin balanç fa de tot allò? Creu que l’episodi perdurarà o s’oblidarà?
- Vaig tindre un moment d’optimisme fa uns mesos quan vaig comprovar quantes dones s’havien federat, com els clubs i els ajuntaments incorporaven facilitats per a les dones esportistes i com molts homes també s’estaven mobilitzant en aquest sentit. Fa poc vaig compartir unes jornades amb Hèctor Bellerín, jugador del Betis, que també està desenvolupant una tasca fonamental de sensibilització a favor de la igualtat als vestidors i de plantejar-se altres formes d’exercir el futbol perquè xiquets i adults no tinguen aquests models d’intermasculinitat tòxica i capitalista. És molt potent que els mateixos jugadors professionals facen un pas en aquest sentit i que l’esport base, el dels pobles i el dels barris, que al final és el que construeix pedrera, s'hi implique. Però també estic una mica decebuda pel que deia abans: els responsables màxims s’han salvat i les estructures de poder continuen més o menys intactes. Però fixa’t: el que m’ha fet tornar l’esperança són les Olimpíades, perquè hem vist exemples en de diverses disciplines que demostra que l’esport femení aplica uns altres valors i unes altres lògiques a l’esport en general i a conceptes com ara la competitivitat, la visibilitat o el treball en equip. Com a exemple hi ha el de Rebeca Andrade a la final de gimnàstica, que la va disputar contra Simon Biles i Jordan Chiles i les tres, pujades al podi, es van agafar les unes a les altres visibilitzant mútuament els seus triomfs. O les waterpolistes espanyoles, o l’escalf a Carolina Marín després de la derrota en bàdminton, perquè al final no hi ha només la qüestió de les medalles, sinó tot el treball que hi ha per arribar-hi. Crec que aquestes mirades feministes que tenen a veure el treball en equip, les cures, la vida, saber parar quan una no està bé... tot això perdura, queda i crea nous referents que no tenen res a veure amb la lògica d’haver de competir a l’extrem, de manera agressiva i amb un ideal masculí que criminalitza el fet de sentir-se vulnerable. Això no és només gràcies al #SeAcabó, sinó a la lògica del temps. És una realitat que ha arribat per quedar-se en l’imaginari cultural de moltíssima gent que fa millor no només l’esport, sinó la societat, la forma de relacionar-nos i de construir projectes. És cert que encara continua la lògica del capitalisme per fer de l’esport un espectacle, però també hi ha molts motius per ser optimistes i per l’esperança.