Secrets de confessionari de Jaume Cabré i Miquel M. Gibert
A la divertida i feliçment reeditada Carn d’olla (Proa, 2024) de Jaume Cabré, Mossèn Pere és un confessor atípic, tot el contrari que Don Esteve Bordonau a La victòria de la creu de Miquel M. Gibert (Proa, 2006).
A la novel·la finalista del Sant Jordi de 2005, La victòria de la creu de Miquel M. Gibert (Proa, 2006), un capellà de La Granadella (Garrigues) creu que el bon sacerdoci es demostra al confessionari: “Don Esteve Bordonau, que llavors ja feia vint-i-set anys que era coadjutor de l’arxiprestal de la Granadella, vint-i-set, que aviat és dit, veia la situació d’una altra manera. I això perquè, esperit analític malgrat les aparences, l’horroritzava que el prenguessin per un beneit al confessionari. En altres obligacions, de vegades revelava una certa desídia, el seu procedir, un cansament indubtable, una desgana que no es podia negar. Però no pas en aquell de la confessió. El senyor vicari estava segur que un sacerdot dóna prova de la vàlua veritable com a tal en el sagrament de la confessió. Un sacerdot que pregunta sense esma, que no afina en la indagació i que, en conseqüència, alliçona el pecador amb quatre vaguetats fa una impressió lamentable.”
A la feliçment reeditada Carn d’olla (Proa, 2024), que Jaume Cabré va publicar el 1978, el mètode de confessió de Mossèn Pere no agradaria a Esteve Bordonau: “Mossèn Pere confessa la Reina, per segona vegada en un dia: ‘Escolta, filla, però no t’has confessat ja avui?, i el seu to de veu era una mica enfadat i la Reina li diu sí mossèn però és que m’havia oblidat de dir-l’hi mentre l’hi deia, mossèn Pere pensava oh, no!, i ficava el cap entre les mans i sentia a mitges que el problema que la consumia ara era que si una simple mirada, com qui no vol la cosa, podia ser considerada com a pecat, perquè jo, mossèn, no és per dir-ho, però veig que em miren molt i allò, natural, jo també miro els homes pel carrer i llavors no sé si he fet malament, mossèn, el cas és que no els miro amb intenció dolenta sinó per mirar, i no sé què fer, perquè llavors penso coses i no sé si està bé i el cas és que jo no vull pensar-ho i no es cregui, el drama és al metro, que jo ja ho veig com una cosa impossible, mossèn, tant que hi ha dies que no l’agafo i m’empasso hores caminant perquè cada dia he d’anar a la Sagrera, a casa d’un parent (...) i li va venir un atac horrible de mandra, no, és impossible, i pensava, no ho puc fer, estic cansat i deia, sense pensar-ho, a prendre pel sac, i a la Reina li deia, escolta filla, per tercera vegada, i la filla, de tant escoltar ja s’impacientava, i va gosar dir ja escolto i mossèn Pere es va decidir, mira filla, en penitència agafaràs ara mateix el metro encara que no et convingui i a casa el teu parent hi aniràs en metro, i si no ho fas pensa que em desobeeixes i peques...”
Partitures de Beethoven a ‘Blau d’agost’ i ‘L’Stradivarius de Goebbels’
Beethoven és present en dues novel·les amb protagonistes músiques: Blau d’agost de Deborah Levy i L’Stradivarius de Goebbels de Yoann Iacono.
La professora de música protagonista de Blau d’agost, de Deborah Levy (Angle Editorial, 2024), s’instal·la a París i troba Beethoven al bany: “Era un apartament lluminós i espaiós. Les parets estaven pintades de blanc, els terres eren de fusta, hi havia una taula amb sis cadires encaixades a sota, una llar de foc envoltada de marbre gris amb vetes. Aquests darrers mesos eren la primera vegada a la meva vida adulta que havia viscut sense un piano, però per més que pugui sobtar el bany estava empaperat amb la partitura de la Patètica de Beethoven. Em va reconfortar veure-la. Havia escrit la Patètica quan tenia vint-i-set anys. L’edat en què es va adonar que s’estava quedant sord”.
A L’Stradivarius de Goebbels de Yoann Iacono (Bordeus, 1980) Beethoven era inevitable: “La Nejiko és ara solista titular de l’orquestra filharmònica de Berlín i actua a tots els països de l’Europa en guerra acompanyada de l’Stradivarius que Goebbels li va regalar.
A Alemanya i a Àustria té el privilegi de tocar sota la direcció de Wilhelm Furtwängler, tota una consagració, de tan reconegut com és el talent d’aquest director d’orquestra. La ràdio difon alguns enregistraments que la Nejiko no es descuida mai d’enviar als seus pares: Beethoven, Coriolà és clar, però també la Cinquena, la Setena i la Novena simfonies, i també Brahms, Schubert i Sibelius.
Patriota alemany però esperit lliure i independent, Furtwängler rebutja obstinadament de tocar als països conquerits per la Wehrmacht, en senyal de protesta contra els nazis.
Goebbels, que tutelava l’orquestra, un dia va queixar-se a Hitler...”.
La musicalitat d’‘El soroll i la fúria’ de Faulkner, segons Yoann Iacono
A L’Stradivarius de Goebbels (Ed. 1984, 2022), un dels personatges explica la musicalitat que William Faulkner donà a les diferents parts d’El soroll i la fúria.
A L’Stradivarius de Goebbels, El soroll i la fúria apareix com un dels llibres més musicals de la història. “La Nejiko obre El soroll i la fúria. S’ha descuidat de tornar la novel·la de Faulkner a l’hotel. Assegut just darrere seu l’Oga troba divertit que hagi agafat justament la novel·la més musical de la biblioteca de Bedford. En aquest llibre, li explica, Faulkner és un compositor. Tot està molt ordenat en el primer moviment, moderato, la vida explicada per un idiota; el segon moviment, un adagio dolorós, monòleg interior del personatge; el tercer és un allegro, pur, franc, un altre monòleg a través de la mirada plena de l’odi de Jason; i el quart moviment oscil·la entre l’allegro furioso i l’andante religioso abans de l’assossec d’un lento finale.”