La consideració dels periodistes, d’Honoré de Balzac a Bru Rovira
A El revers de la història contemporània (Edicions del 1984, 2024), Honoré de Balzac ataca els propietaris dels diaris i el periodisme. Bru Rovira també era crític amb ells a Matar el director (Navona, 2024).
Honoré de Balzac transmet una lamentable consideració sobre els periodistes a la novel·la que acaba d’editar Edicions del 1984, amb traducció de Lluís Maria Todó: El revers de la història contemporània. Abans de voler ingressar a l’Orde dels Germans de la Consolació, el protagonista, Godefroid aposta per la premsa: “Als vint-i-cinc anys, Godefroid posseïa deu mil francs de renda, es creia ric, i ho era en relació amb el seu passat. Fins aleshores, la seva vida havia estat composta d’actes sense voluntat, de volers impotents; i per caminar amb el seu segle, per actuar, per tenir un paper, intentà entrar en algun sector de la societat amb l’ajut de la seva fortuna. Primer va trobar el periodisme, que sempre obre els braços al primer capital que passi. Ser propietari d’un diari és convertir-se en un personatge: s’explota la intel·ligència, es comparteixen els plaers sense adaptar-se a la feina. No hi ha res més temptador per als esperits inferiors que elevar-se així sobre el talent dels altres. París ha vist dos o tres arribistes d’aquesta mena, i el seu èxit és una vergonya tant per a l’època com per a aquells que els van prestar les espatlles.
En aquell ambient, Godefroid fou premiat pel maquiavel·lisme grosser dels uns o la prodigalitat dels altres, per la fortuna dels capitalistes ambiciosos o l’enginy dels redactors. Després fou arrossegat cap a les dissipacions a què dona lloc la vida literària o política, la presumpció de la crítica entre bastidors, i les diversions que necessiten les intel·ligències intensament ocupades”.
L’últim retrat del periodisme barceloní el feia Bru Rovira en una novel·la en castellà que ha traduït per Navona August Rafanell. El retrat del director de Las Noticias, Josep Llopis, tampoc no és molt positiu: “D’ençà que el Villabona el va nomenar director de Las Noticias, el tracte de l’amo ha sigut certament educat i paternal. Tendre i tot. Però aquesta mateixa calidesa és la que fa dubtar el Llopis sobre la seva posició, perquè la idea segons la qual ningú fa res a canvi de res ocupa un lloc privilegiat entre les seves conviccions més fermes. L’odi preventiu té en el Llopis una solidesa granítica, de pedra picada: val més començar a odiar abans no t’odiïn, perquè sens dubte t’odiaran pel que encara no has fet però barrines fer”.
L’humor d’Aristòfanes, segons Irene Vallejo i Eloi Creus
La inigualable comèdia d’Aristòfanes s’assembla a Chaplin, segons Vallejo, però és inimitable pel seu ús de la llengua, segons Eloi Creus.
A la història del llibre escrita per Irene Vallejo, L’infinit dins d’un jonc (Columna, 2020), l’autora compara Aristòfanes amb Charles Chaplin: “Aristòfanes, com Chaplin, encarna el riure rebel i dissident. De fet, sempre he pensat que l’humor de tots dos té un aire de família on Chaplin seria el cosí bonifaci i Aristòfanes, l’avi sarcàstic. A tots dos els interessava la gent corrent i vulnerable; els seus herois no són mai aristòcrates. Segons l’ocasió, Charlot apareix com a vagabund, com a pres fugat, com a emigrant, com a alcohòlic, com a aturat o com a famèlic buscador d’or. Els protagonistes de les comèdies d’Aristòfanes són individus -homes i dones- sense béns ni noblesa, murris atabalats pels deutes que trampegen per no pagar impostos, tips de guerres, amb ganes de sexe i festa, llenguts, potser no famolencs però sempre somiant a fer una bona fartera de llenties, carn i pastissos”.
Però el traductor d’Aristòfanes Eloi Creus, al pròleg de l’exemplar edició de Comèdies alades (La pau / Núvols / Els ocells) publicat per 1984 argumenta que el principal treball del comediògraf grec és de llengua, cosa que el distanciaria segles del cinema mut de Chaplin. “Ningú no parla com els personatges d’Aristòfanes. La llengua de les seves obres no és sinó un reflex d’aquest món cap per avall que la comèdia antiga representa. Aristòfanes és l’antirealisme. El model de teatre basat en la versemblança com a principi escènic encara no s’havia imposat, i va trigar uns quants anys, amb la comèdia de costums de Menandre (...) I aquesta voluntat d’allunyar-se de la llengua real comença, des de bon principi, amb l’ús del vers, del cant i de la dansa”.
La migració de les grues i el seu efecte sobre el pernil ibèric
A La xarxa secreta de la natura (Cossetània, 2024), Peter Wohlleben estudia els vincles amagats entre la ruta migratòria de les aus i l’alimentació del porc ibèric.
L’enginyer forestal Peter Wohlleben busca i explica els estranys vincles que produeixen canvis en els ecosistemes. Com diu el subtítol, “De quina manera els arbres creen els núvols i com els cucs de terra intervenen en la regulació dels senglars”. Un dels capítols està dedicat a la influència que tenen unes aus, les grues, en el pernil d’aglà: “És un fet que les reunions i els agrupaments de grues sabotegen la producció de pernil en alguns indrets determinats. Evidentment, això no passa de manera directa, ja que aquestes aus no tenen gens d’interès en els porcs. Sí que estan interessades, però, en el fet que a Espanya i Portugal poden trobar menges exquisides, com ara aglans. De manera particular els de les alzines de la província d’Extremadura, que es trobin a cabassos”, segons un estudi de Kalev Sepp i Aivar Leito.