Si ara tornés a tenir vint anys, el primer que faria és nacionalitzar-me francesa. Sortiria d’aquest país, això no té solució”. Ha quedat escrit al pròleg d’Un legado (també amb versió catalana, Un llegat, de Navona), les particulars memòries que Rosa Regàs va presentar fa només dos mesos a Llofriu (Baix Empordà), on residia des que el 2007 va ser obligada a dimitir com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE) pel llavors ministre de Cultura César Antonio Molina.
Rosa Regàs va ser sempre una impulsiva emprenedora de nous reptes per sentir que vivia la vida amb intensitat. Tot i que ella no utilitza mai el terme precipitar-se, perquè sempre ha defensat a capa i espasa la importància de la família, Regàs es va casar molt jove i després va entomar totes les necessitats que tenia —estudis, gimnàstica, relacions personals, empresa editorial, etc.— amb la criança dels seus cinc fills.
Les circumstàncies l’havien situat des de ben petita en una situació familiar complexa que, a la llarga, la faria defensar la seva idea llibertària de família per damunt de tot. Filla, com reivindica ella, “de pares rojos i separats”, va haver de separar-se dels seus pares als quatre anys, quan la Guerra Civil va impulsar-los a enviar-la —junt amb el seu germà Oriol— cap a França amb una àvia.
Dos anys després, tornarien per ser acollits pels avis paterns perquè els pares s’havien separat, la mare convivia amb una dona i no hi podien tenir contacte. A les memòries demostra una difícil relació amb l’avi —molt catòlic, molt catalanista, propietari de deu restaurants i ràpidament integrat al franquisme—, que va internar-la, amb la seva germana, al col·legi de les dominiques d’Horta.
Escriu a Un llegat que “Les meves llengües maternes són el català, l’espanyol i el francès. Totes tres. Els meus primers sons van ser en català; les meves primeres paraules, el primer que vaig aprendre a llegir, sobre un paper d’estrassa, van ser en francès; i de seguida vaig començar l’escola en castellà. Cada persona té la seva història; aquesta és la meva”.
Regàs té des de jove diverses experiències desagradables amb Jordi Pujol, amb qui compartien un grup catòlic. El que fa vessar el got és quan ella s’apunta d’amagat del marit (Eduard) a un equip de gimnàstica que competeix i guanya uns campionats nacionals. Pujol i d’altres companys del grup apareixen a casa seva per recriminar-li-ho. “Em van fer jurar que no tornaria a fer gimnàstica i jo els vaig jurar entre llàgrimes tot el que volien. Llavors es van posar contra l’Eduard i, a sobre, justificaven haver entrat a casa com una tromba dient que la seva feina era procurar que una dona casada no caigués en el pecat”.
Després d’estudiar filosofia i lletres i treballar un temps a l’editorial Seix Barral, Regàs va endegar l’editorial La Gaya Ciencia, que va publicar les primeres obres d’Álvaro Pombo i Javier Marías i va llençar col·leccions d’èxit de filosofia política (“Biblioteca de divulgación política”) i de literatura juvenil en castellà (“Moby Dick”). Però aquesta editorial, com explica ella amb orgull i amargura a Un llegat, la va enemistar amb bona part de l’anomenada gauche divine, els intel·lectuals esquerrans que van trobar el seu temple sagrat al Bocaccio, la sala creada pel seu germà Oriol Regàs. Per una iniciativa editorial mal enfocada amb la distribuïdora Enlace, Regàs acaba allunyant-se de tots els socis d’aquella empresa, que també eren amics seus: Oriol Bohigas, amb qui havien fundat la revista Arquitectura Bis; Josep Maria Castellet; l’editor Jorge Herralde, i les editores Beatriz de Moura i Esther Tusquets. Amb Tusquets encara tindria una nova topada posterior pels drets sobre una novel·la d’Ana María Matute publicada per Regàs (un judici que va guanyar ella).
El tancament de La Gaya Ciencia el 1984 va portar Regàs a dedicar-se a treballar per les Nacions Unides i voltar per tot el món com a traductora de la institució. També arriba la seua primera gran novel·la, Azul, reconeguda amb el Premi Nadal el 1994. Aquell mateix any acaba la seua feina amb l’ONU i s’instal·la a Madrid al capdavant de la Casa América. És en aquest període que signa els manifests del Foro Babel que denunciaven el maltractament de la llengua espanyola a Catalunya —el germen primer de Ciutadans.
En canvi, quan el 2004 serà nomenada directora de la BNE pel govern de Rodríguez Zapatero, Regàs aconseguirà aturar la doble catalogació dels llibres en català i valencià, com si foren dues llengües. Després d’una reunió amb el president d’Acció Cultural del País Valencià en aquell moment, Eliseu Climent, i la rectora de la Universitat Ramon Llull Esther Giménez-Salinas (llavors presidenta de torn de la Xarxa Vives d’Universitats), s’impulsa un comunicat de totes les universitats de la Xarxa Vives (que agrupa tots els centres públics i privats de Catalunya, els públics del País Valencià i les illes Balears) a favor de l’ús de la unitat de la llengua en la BNE.
L’aventura a la BNE acaba com el ball de Torrent per un nou ministre de Cultura, César Antonio Molina, que l’acusa directament “de no haver fet res” i una campanya mediàtica per culpar-la de negligència després del robatori de dos mapes del segle XV de la Biblioteca.
En una entrevista a EL TEMPS Rosa Regàs s’exclamava llavors que no tornaria a treballar a Madrid, que es retirava a la seva casa de l’Empordà, a Llofriu, on va presentar, encara no fa tres mesos, Un llegat.
Com en aquella entrevista, a les seues memòries defensa que Catalunya “té dues llengües, ens agradi o no. I a l’escola se n’haurien d’aprendre cinc. Però no estic disposada a defensar una llengua per sobre de l’altra amb l’excusa que fa quinze segles ja es parlava, encara que fos veritat. El català és la nostra llengua, i per això defenso tot l’ensenyament que faci falta en català, encara que preferiria que fossin dues llengües”.