-Pedro Sánchez ha proposat una “regeneració democràtica” que, pel que fa als mitjans de comunicació, uns consideren que es queda curta i d’altres temen que resulte una amenaça contra la llibertat de premsa. Quin és el seu parer?
-Crec que ens falta informació perquè no s’ha concretat prou. Un dels problemes és que fa tres mesos Pedro Sánchez es va agafar cinc dies per pensar què feia i llavors va dir que faria un pla de regeneració democràtica. Va dir una sèrie de vaguetats i en va concretar molt poc. Crec que en falta informació, tot i que hi ha coses que poden ser interessants i coses que poden ser problemàtiques. Exigir transparència a les administracions públiques perquè aclareixin quants diners dediquen als mitjans i com em sembla interessant. S’ha de fer. La Generalitat de Catalunya ho fa, però s’hauria de fer d’una manera que fos més clara i més fàcil de consultar pels ciutadans, ho haurien de fer totes les administracions i crec que també ho haurien de fer les empreses privades. Hauríem de saber qui paga els mitjans. No només qui n’és propietari, que també és interessant, sinó qui els paga, quines empreses hi tenen interessos i que els ciutadans es puguin preguntar per què. La transparència s’ha posat al punt de mira com si fos un crim contra el dret a la informació i en realitat no és un problema: la transparència hauria de ser molt més alta. Més alta en comparació a com ho és ara i a com ho planteja Pedro Sánchez en aquests moments.
-Pel que diu, entenc que esperava alguna cosa més dels anuncis de Sánchez.
-Esperava concreció. Ha parlat del fet que hi hagi mitjans que no tinguin més finançadors públics que audiència. Això pot donar a entendre que es pretén donar la publicitat institucional, tal com està passant per exemple a les Illes Balears, en funció de l’audiència. A Catalunya les subvencions es concedeixen segons una sèrie de variables en funció del que diu l’OJD (Oficina de Justificació de la Difusió), és a dir, en funció de l’audiència en el cas dels mitjans digitals. Llavors, si tu estàs finançant exclusivament en funció de l’audiència pots acabar fomentant el clickbaiting, tot just el que en teoria es vol combatre. Perquè si en l’àmbit digital només es donen subvencions en funció de l’audiència que té un mitjà, el que se’ls està traslladant és que han d’aconseguir el màxim d’audiència possible, independentment que la gent es quedi dins de la notícia o no i independentment com estigui feta la notícia. Per tant, aquí hi ha un punt que s’ha de concretar. Si vols donar finançament a un mitjà en funció de l’audiència pot ser molt perillós i pot acabar sent contraproduent. Absolutament contraproduent. Llavors, trobo a faltar criteris d’audiència també en funció del nombre de persones que tingui contractades un mitjà, dels processos que segueix un mitjà determinat, en funció si s’ha fet un codi deontològic propi, que tingui un comitè professional, etc. Hi ha mil possibilitats de ponderar l’audiència. Per exemple el temps que s’està dins d’una pàgina: una cosa és que la gent cliqui per llegir el que s’ha escrit i una altra es que la gent cliqui i fugi, que passa molt. No és el mateix un mitjà que té tres o quatre minuts de temps mitjà de lectura que un que en té quinze o vint segons. Aquest és un indicatiu de qualitat.
-El periodisme pot millorar a través d’una bona legislació? O el que cal més compromís intern per part del sector?
-Crec que calen les dues coses. El compromís per part dels empresaris en el sector hi és, tot i que en alguns casos és molt millorable. I també crec que cal una legislació més clara i que un augment de transparència en tots els nivells seria positiu. Però cal anar una mica més enllà. Pedro Sánchez diu que pensa lluitar contra el pseudoperiodisme. D’acord, però s’haurà de definir què és pseudoperiodisme. Què és periodisme i què no és periodisme. Ara mateix no està gens clar, i les definicions que hi ha no són transparents, per la qual cosa s’ha d’aprofundir en aquest tema. S’ha de distingir quin mitjà distribueix fake news i quin mitjà distribueix notícies. Si es legisla sobre això s’ha de fer molt bé per no acabar perjudicant, senzillament, un mitjà que té un punt de vista diferent al del govern de torn. El que no pot passar és que la lluita contra la desinformació acabi anant en contra dels mitjans que tenen un punt de vista dissident respecte al govern de torn, sigui el que sigui.
-Es pot legislar en matèria periodística o comunicativa sense caure en restriccions antidemocràtiques? Molts temen que les lleis d’aquest tipus es puguen sobreinterpretar i derivar en pràctiques de censura.
-Si es legisla sobre què és periodisme i què no, sobre què és una notícia i què no ho és, entres en un terreny molt relliscós. Però si es legisla fent obligatòria la transparència de les administracions públiques respecte al finançament de mitjans o, fins i tot, amb la transparència respecte a la propietat dels mitjans i pel que fa també a la inversió privada en publicitat en els mitjans, això no posa en risc el dret a la informació. Hi ha legislacions que es poden fer sense arribar a posar en risc la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació. Hi ha altres mesures que serien molt més problemàtiques i que per tant s’haurien de vigilar molt més. Definir què és periodisme i què és desinformació pot ser molt problemàtic. Rússia va decidir que aquells que criticaven la guerra d’Ucraïna i se’n referien com a invasió s’havia de considerar desinformació. Aquí hi ha un exemple d’excés en la legislació que ataca el dret a la informació i a la llibertat d’expressió. Evidentment, no està sobre la taula que això pugui arribar a passar aquí, però un mitjà ha de poder posar en dubte qualsevol mena d’institució, incloent-hi la monarquia, la Constitució o el poder judicial. Ho ha de poder fer. No ha de ser un problema que ho faci.
-El president espanyol també parla de publicitat institucional. El sistema actual és millorable?
-Un dels problemes que té el sistema actual és que canvia a cada administració i, sobretot, moltes administracions no són transparents. Llavors, algunes adjudiquen a dit. Això té un perill. Alhora, si agafes l’audiència com a únic criteri per a repartir publicitat institucional també és un problema, perquè acabes fomentant periodisme groc, sensacionalisme o clibkbaiting. S’ha de tenir en compte què es vol fomentar: que la gent llegeixi els mitjans sigui com sigui, també a còpia de sacrificar el periodisme? Doncs que financin només a través de l’audiència, però diria que aquest no és l’objectiu. D’altra banda, si es vol fer la publicitat institucional d’una manera que no sigui decidint-ho arbitràriament a mitjans amics... Per això cal establir transparència, perquè serveix per posar damunt la taula tot el que es fa. La transparència no posa límits, però ja és un fre.
-Com han viscut, des del Grup Barnils, aquest anunci? Li han donat importància o pensen que és un episodi més d’una batalla política?
-Des del Grup Barnils estem expectants perquè la informació que s’ha donat fins ara no és prou concreta. Des del Grup Barnils estem a favor que hi hagi transparència en tot el finançament dels mitjans públics i privats, i sobre la propietat d’aquests últims. Això ens sembla perfecte. Però pel que fa a la resta de mesures que s’han anunciat falta concreció com per poder dir si les mesures són bones o no. Aquest és el problema: hi ha molt poca concreció en el que s’ha dit, i no podem dir si és una bona notícia o no. Per tant, estem a l’expectativa, estem alerta i som un punt escèptics, perquè algunes de les declaracions que s’han fet, com ara la qüestió de l’audiència, poden ser contraproduents.
-Amb “regeneració democràtica” o sense, l’anomenada “màquina del fang” existeix i existirà. Es pot aturar d’alguna manera?
-La desinformació existeix des de sempre i continuarà existint. No en tinc cap mena de dubte. Però el que sí que pot quedar clar és què és periodisme i què no ho és. Sobretot no només per la legislació, sinó per la responsabilitat dels mateixos periodistes que exercim com a tal i no juguem a equívocs o amb el sensacionalisme al qual ens han empès, per exemple, des de les plataformes tecnològiques. Per tant, crec que es pot deixar molt clar què és desinformació i que no ho és. Però també estic convençut que la desinformació continuarà existint. No crec que hi hagi gaire gent que dubti que Alvise Pérez el que fa no és periodisme. Molta gent ho sap, però tot i així se’l creu. Molts dels qui se’l creuen segurament saben que el que fa no és periodisme, o com a mínim són conscients que no és periodisme convencional. Però gent com l’Alvise continuarà existint. No en tinc cap mena de dubte. Ara, ha de quedar clar que el que fa no és periodisme, sinó manipulació del debat públic.
-Vol afegir alguna cosa més?
-Trobo interessant que es plantegi aquest debat perquè és interessant que es parli de transparència en els mitjans privats. També hem de tenir clara una cosa: els mitjans privats estan fent una funció pública, un servei públic, perquè informen la societat. Però aquest servei públic està en plena crisi de model de negoci i està canviant completament. Bona part dels usos que abans feien els mitjans de comunicació ara han anat quedant en mans de les plataformes tecnològiques, que reben la major part de la publicitat. Això té un preu, i cal buscar maneres per canviar-ho. Això ho han de fer els mitjans, però també ajudats per la societat i per les administracions perquè els mitjans puguin ser independents. L’única manera que puguem fer periodisme de qualitat és que els mitjans siguin independents, que depenguin cada vegada més dels seus lectors i cada vegada menys d’altres fonts de finançament. Això és clau. No hi ha democràcia sense mitjans independents i lliures. És inviable. Per tant, aquests mitjans s’han de reforçar.