Un dels mantres més consolidats entre el nacionalisme espanyol és vincular l’espanyolitat i tot allò que la defineix amb la voluntat d’obrir-se al món i relacionar els nacionalismes perifèrics —català, basc, etc.— amb una inèrcia intrínseca de retrocés i reclusió. Aquest tòpic, que encara perdura, no és ni de bon tros nou. I tampoc no ha estat sempre vinculat a la política, sinó que té una gran presència entre el món de l’alta cultura.
Al llarg de la història han sigut molts els intel·lectuals que han treballat per arrelar aquest pensament. Un d’ells va ser Guillermo de Torre (1900-1971), assagista, poeta i crític literari de la coneguda com a Generació del 27 i qui estava al darrere de la fundació d’un mitjà cultural el 1927, La Gaceta Literaria. Tot i que aquesta revista estava dirigida per Ernesto Giménez Caballero (1899-1988), un dels ideòlegs del feixisme a l’Estat espanyol —també implicat en la Generació del 27 i posteriorment procurador a les Corts franquistes—, Guillermo de Torre, clarament identificat amb José Ortega y Gasset i posteriorment assentat a Buenos Aires —des d’on arribaria a col·laborar amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil—, va ser l’autor d’un article que donaria molt a parlar.
Es tracta de l’editorial del número de La Gaceta Literaria, publicat el 15 d’abril del 1927, que demostra quina era la voluntat dels intel·lectuals del nacionalisme espanyol i com de transversal era aquesta intenció, atès l’esdevenir ideològic dels dos autors citats. L’article referit es titulava “Madrid, meridiano intelectual de Hispanoamérica”, i amb una vocació aparentment integradora, a través d’un “iberisme” manifest, proposaven “señalar en nuestra geografía espiritual a Madrid como el más certero punto meridiano, como la más auténtica línea de intersección entre América y España. Madrid: punto convergente del hispanoamericanismo equilibrado, no limitador, no coactivo, generoso y europeo frente a París: reducto del latinismo estrecho, parcial, desdeñoso de todo lo que no gire en torno a su eje”.
Cal una mica de context per a situar aquesta afirmació. El nacionalisme espanyol que condicionava la línia editorial de La Gaceta Literaria temia l’excessiva influència d’altres cultures europees, fonamentalment la francesa, entre els països llatinoamericans que un segle abans s’havien independitzat definitivament de l’imperi espanyol. L’Argentina, de fet, el país amb més potencial cultural de l’Amèrica Llatina, havia adoptat el model francès per a l’educació dels infants, tal com ja havia ocorregut en altres països ben allunyats i diferenciats, com ara la Rússia tsarista, que el 1927 ja havia sigut recentment derrotada pels bolxevics.
L’espanyolisme cultural tenia raons de sobra per témer la influència francesa en un país que fins feia un segle havia colonitzat políticament i que aspirava a continuar colonitzant-lo culturalment. Més encara quan la ferida de la derrota colonial definitiva de 1898, amb la pèrdua de Cuba i Filipines, mantenia present un trauma ben reflectit en aquell moment.
Una de les propostes de La Gaceta Literaria era, efectivament, eliminar de l’ús habitual el concepte “Amèrica Llatina”, en tant que el terme acull cultures que no són només l’espanyola. Per això, apostaven per fer servir “iberoamèrica”, “hispanoamèrica” o “Amèrica Espanyola” per tres raons fonamentals: “el primitivo origen étnico, la identidad lingüística y su más genuino carácter espiritual”. La intenció, tot i amagar-se rere pretensions estrictament culturals, no podia ser més política.
Un criteri perpetu
Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) és l’acadèmic que més ha estudiat aquest fenomen. Aquest professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona ha publicat recentment un llibre sobre aquesta qüestió. Es tracta d’El falso cosmopolitismo: Guillermo de Torre, Jorge Luis Borges y los Meridianos literarios del nacionalismo español, editat per H&O. Ell mateix se centra a explicar com Guillermo de Torre va transcendir, des de diferents posicions, de manera ben destacada en l’àmbit literari fins el punt de marcar el relat cultural espanyol que mai no ha reconegut el seu ímpetu nacionalista.
Aquesta negació, evidentment, feia que De Torre i altres dels seus coetanis caigueren en importants contradiccions quan disfressaven de cosmopolitisme integrador el seu nacionalisme excloent. Contradiccions que, degut a la naturalesa del mateix nacionalisme espanyol, segurament no seran ressaltades dins pels qui promouran el centenari de la Generació del 27 dins de tres anys. Tal com l’oficialitat no va voler, tampoc, revisar de manera crítica el cinquè centenari de la colonització d’Amèrica i ha insistit, constantment, en la idea de la trobada entre cultures a través de treballs com ara el d’Elvira Roca Barea, Imperiofobia i leyenda negra, aplaudit per l’establishment espanyol.
Si els qui discuteixen la colonització espanyola a l’Amèrica Llatina són menyspreats pels defensors del relat oficial, els qui rebatien les pretensions de convertir Madrid en el meridià intel·lectual d’Amèrica Llatina també eren desconsiderats. Abans de la publicació l’article editorial de La Gaceta Literaria el nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916), que escrivia articles al diari argentí La Nación, va poder viatjar a Barcelona i va descobrir que Madrid no superava la capital catalana, malgrat les seues pretensions culturals. A Barcelona, en aquell moment, es publicaven revistes com ara Pèl & Ploma o L’Avenç, que segons Rubén Darío eren perfectament equiparables a les revistes parisenques. Altres fenòmens com ara l’Art Déco o el modernisme, tan ben representat per Santiago Rusiñol, van nodrir Rubén Darío d’arguments per a defensar la preeminència cultural catalana, fet pel qual l’intel·lectual coetani Juan Valera (1824-1905) el va acusar de patir “galicismo mental”.
Aquest relat díscol amb la intel·lectualitat oficial xocava amb la intenció de convertir Madrid en la capital cultural d’un món clarament dominat per Buenos Aires, si més no dins de l’àmbit hispanoamericà. Gràcies, en bona part, a la influència francesa rebuda i inserida dins del sistema educatiu, que va fer de la cultura argentina una estructura d’Estat ben definitòria. Mentrestant, per descomptat, fer de Madrid una capital cultural i no empentar Barcelona en aquesta direcció, tot i tindre’n més condicions, tampoc no era gens casual. “Volien ser iberoamericans però es quedaven només amb el castellà”, explica Martí Monterde, qui al seu torn recorda que a les memòries d’Ernesto Giménez Caballero, director de La Gaceta Literaria, reconeixia que els intents puntuals que hi va haver d’obertura cap a les altres llengües peninsulars servien com a “estratègia per a evitar la temptació separatista”.
L’Argentina, matisa el mateix estudiós, havia estat separatista i s’havia separat. “Tot i que no ho van fer per nacionalisme, ja que en el moment de les primeres independències Espanya estava envaïda per la França napoleònica, i hi va haver una revolta perquè no volien formar part d’aquell imperi. Quan Espanya guanya la Guerra del Francès, intenta que les repúbliques tornen, però no ho fan. I comença una evolució política i cultural divergent de la literatura espanyola”.
Els contestataris
Amb aquest escenari, calia esperar que des de l’Argentina rebutjaren la pretensió nacionalista espanyola i que fins i tot en feren burla. Una de les publicacions en què més es van reflectir les contestacions va ser Martín Fierro, fundada pel poeta i crític Evar Méndez (1885-1955) i en la qual va col·laborar Jorge Luis Borges (1899-1986), qui curiosament acabaria sent cunyat de Guillermo de Torre —aquest últim es va casar amb la germana de l’escriptor argentí, la dibuixant Norah Borges (1901-1998).
Borges, que es va referir al seu cunyat com “un idiota” i “una mala persona” quan conversava amb l’escriptor Adolfo Bioy Casares (1914-1999), evidentment mai no va coincidir amb De Torre, i va aprofitar, amb altres autors, la projecció de Martín Fierro per a desacreditar els seus posicionaments. També va carregar contra el nacionalisme espanyol en general amb el seu llibre El idioma de los argentinos, publicat el 1928, per a criticar la imposició de les normes acadèmiques espanyoles. I més tard, passades les dècades, ho continuaria fent amb altres articles i conferències.
No podia ser d’altra manera, ja que la proposta espanyola era inadmissible. Les relacions entre l’Argentina i França deixaven fora de joc una Espanya que s’havia automarginat mentre treballava de manera obsessionada per dominar l’escena cultural a còpia d’imposicions contra les antigues colònies llatinoamericanes i de menyspreus cap a les cultures d’altres països europeus. Un exemple és el fet que mentre a l’Argentina es desenvolupaven les traduccions al castellà dels grans autors internacionals, escriptores argentines com Victoria Ocampo (1890-1979) eren acusades d’esnobisme per escriure en francès justament per Guillermo de Torre, a qui Ocampo va respondre justificant l’educació que havia rebut, que l’havia empentat a utilitzar aquest idioma estranger que per a ella era pràcticament matern després d’haver passat bona part de la seua infantesa a París. Al seu torn, com s’ha dit, la introducció del francès en l’educació argentina forjava a aquesta relació cultural tan lesiva per als interessos espanyols.
D’aquesta manera, la tradició literària argentina no podia ser l’espanyola, sinó l’europea, com acabaria afirmant Borges als anys cinquanta per acabar matisant aquest adjectiu i adoptant el d’“occidental” per incloure autors nord-americans com Henry James (1843-1916) o Edgar Allan Poe (1809-1849). Com a exemple d’aquesta afirmació, Monterde detalla la visió de Borges, que explica que “quan William Shakespeare escriu Hamlet el seu personatge no és anglès, sinó danès, i utilitza el seu pas per Dinamarca per explicar la crisi de l’època isabelina a Anglaterra. Sense això no podria haver escrit l’obra”. I Borges ho justificava així de manera més genèrica: “Debemos pensar que nuestro patrimonio es el universo, ensayar todos los temas: no podemos concretarnos a lo argentino para ser argentinos, porque entonces ser argentino es una fatalidad (…) creo que si nos abandonamos a ese sueño voluntario que se llama la creación literaria seremos argentinos y seremos, también, buenos o tolerables escritores”.
Mentrestant, intel·lectuals espanyols com Ortega y Gasset expandien la seua “meditación de la criolla”, tal com va titular una de les seues conferències, per a defensar les tesis dels seus compatriotes nacionalistes. D’altres, també des de l’Estat espanyol, les discutien. Agustí Calvet (1887-1964), periodista conegut amb el pseudònim de Gaziel, ja havia deixat clar al diari orteguià El Sol que “un sistema de cultura hispano o iberoamericano en el cual Madrid ejerciese de una manera exclusiva el papel de meridiano único se parecería demasiado a un sistema político imperial, centralista y absolutista que tuvo su cabeza en Madrid para que pudiera llegar a ejercer una representación global de la cultura de hispano o iberoamericana. Esto parte de que semejantes absorciones en el orden intelectual son tan vanas si las proclama el propio interesado como inútiles cuando se intentan por real decreto”. Una observació que encara és molt actual. •