“Has vist AQUELLA escena de The Boys?”. Si la resposta és positiva el que ve a continuació és un esclafit de rialles mentre es comenta la bogeria de l’escena en qüestió. Si la resposta és negativa el que ve és una recomanació emfàtica. Un “l’has de veure, no et diré res”. Que quina és l’escena en qüestió? En poden ser moltes, perquè des que es va estrenar, The Boys s’ha especialitzat en moments t’han passats de rosca que és impossible no comentar-los amb els amics. Podria ser l’escena d’en Termita, podria ser l’escena de la balena, podria ser l’escena d’en Homelander a l’avió. Podrien ser moltes escenes.
Si alguna cosa té The Boys és una capacitat innegable (que probablement prové del còmic original que adapta) per oferir escenes impactants, bizarres i transgressores. I és aquesta capacitat el que fa que entris en el seu joc i gaudeixis de l’actitud de creuar límits de la sèrie que és consistent amb el tema de fons: els superherois són personatges que tenen tant de poder que saben que no tenen límits. No només en el sentit físic del terme, no només a causa de les seves habilitats, sinó per la impunitat de la qual gaudeixen com a herois de la ciutadania, protegits per campanyes d’imatge i mitjans que tapen i silencien qualsevol acte execrable que puguin arribar a cometre.
Així, la sèrie és un retrat de les problemàtiques derivades de la concentració de poder, en una persona, en una institució o en una empresa. I encara que es faci servir la figura del superheroi, en realitat està parlant de líders polítics, multimilionaris i propietaris de grans corporacions. The Boys funciona com una sàtira del gènere dels superherois (i la indústria que té al darrere) i també com una sàtira de la classe política (i el poder econòmic que té al darrere). A mesura que la sèrie ha avançat ha anat abandonant la primera intenció per aprofundir en la segona. Particularment a partir de la tercera temporada, quan es va tornar decididament política i molt especialment a la quarta temporada, que es va estrenar fa uns dies i en la que Homelander continua aprenent l’art de manipular les masses.
El punt de vista del personatge, que veu als humans com a éssers insignificants i no entén perquè ha de tenir-los en comptes per res, és equivalent a la perspectiva d’un política que se sent per sobre dels seus votants. Cada nou acte execrable de Homelander afegeix una capa més en aquest retrat de l’individu dèspota i autoritari que detesta l’adulació fingida que ell mateix ha creat al seu voltant.
També ha passat, a mesura que la sèrie ha anat avançant, que el retrat polític ha acabat sent el seu punt fort. La transgressió de les escenes passades de rosca és difícil de mantenir quan es van sumant els episodis. Per una banda, els espectadors ja esperen una barrabassada descomunal i costa estar a l’alçada, i de l’altra, a l’equip de guionistes cada cop li costa més superar creativament les gamberrades anteriors. De fet, la quarta temporada ha començat sent la menys impactant en aquest sentit. Per contra, és la més interessant en el seu retrat dels excessos de poder. Probablement The Boys està inevitablement destinada a canviar la transgressió més superficial per una mala llet més profunda, que té més a veure amb descriure la realitat que amb caps explotant.
En tot cas, continua sent una sèrie molt divertida i un entreteniment molt benvingut en un panorama de novetats molt poc estiuenques. En els últims anys, les sèries s’han tornat cada cop més serioses i ens fan arrugar el front sovint. La gran transgressió de The Boys és prendre-s’ho tot a broma i desbarrar fins i tot del que no ho haurien de fer.
The Boys
Creador: Eric Kripke (basant-se en còmic homònim)
Repartiment: Antony Starr, Karl Urban
Temporades: 4
Plataforma: Amazon