Al cor del Guinardó hi ha un armari de cent vint metres quadrats. És un armari d’armaris. Dins del local d’En Femme, una associació de persones transgènere —en el sentit més ampli d’aquesta paraula—, s’hi troben els armaris de desenes de dones que guarden la roba i part de l’ànima en aquest espai compartit. Hi quedem amb l’activista i sòcia de l’entitat Sofia Bengoetxea que, per presentar-nos l’agrupació, explica que és un “col·lectiu d’homes que es vesteixen de dona, i que un dia potser seran dones, o potser no”.
Aquest primer va ser el seu cas. La Sofia és una dona trans que no va fer el trànsit fins a arribar a la cinquantena. “Jo no em vaig atrevir mai a reconèixer el que realment sentia, em vaig esforçar molts anys per ser l’home que s’esperava que fos, el fill, el marit, l’home. Vaig tenir una doble vida.”, explica. I assegura que, per a ella, En Femme va ser un pas cap a acceptar la seva identitat.
“La culpa, la vergonya, la transfòbia interioritzada es fan molt dures quan les vius sol”, explica. Va passar de vestir-se de dona sola, a casa, d’amagat, a poder-ho compartir amb el col·lectiu i sentir-se compresa, empoderada. “Això és una primera sortida de l’armari, un pas cap a un armari més gran, més còmode, més social”, diu.
Amb el temps, però, va sentir que no en tenia prou de gaudir unes hores de ser la Sofia i tornar a convertir-se en un home. “Emocionalment, era molt dur tornar a ser l’Albert”, assegura. Per això, després de viure un moment de crisi personal, va adonar-se que volia ser la Sofia per sempre. “Em va costar cinquanta anys, atrevir-me a fer aquesta introspecció i no sentir por ni culpa perquè volia ser una dona”.
Els amics la van acceptar de seguida. Amb la seva muller, el procés no va ser tan senzill —“mai ha tingut actituds transfòbiques, però que el teu marit vulgui ser una dona descol·loca a tothom”—, però amb el temps, la teràpia i el suport ho van encaixar. I a la feina de l’administració pública on treballava, tot i que sospita que a algun cap no li va agradar massa, tothom va respectar la decisió.
Quan acaba d’explicar-nos la seva història, abans de posar-nos a parlar de política, Bengoetxea diu: “no totes les vides trans són una tragèdia”. Conscient de la transfòbia generalitzada i del patiment que moltes persones queer han de viure, vol reivindicar la creació d’un imaginari on les persones trans no són sempre maltractades, on poden viure una vida que no ha de caure, per defecte, en la marginalitat.
- Diria que vivim en un sistema massa binari?
Molt, moltíssim. La societat s’articula sobre els conceptes excloents d’home i dona i la impossibilitat que existeixi res entremig. Potser som molt moderns, molt europeus, i tenim una llei trans que regula els trànsits d’home a dona o de dona a home. Però no diu res d’aquelles persones que, per voluntat o per força, es queden entremig, entre el blau i el rosa, en un espectre indeterminat. No existeixen.
Aquest binarisme de gènere genera patiment. Què passa amb aquelles persones que, perquè no tenen els mitjans econòmics, no poden fer la transició? No poden anar a Tailàndia a fer-se una operació, no poden pagar-se una depilació làser integral, calcen un 45 o fan 1,90 m o tenen una espatlla de jugador de rugbi. En aquest model binari, t’has de convertir en una dona o viuràs malament. Sempre seràs una dona rara.
- Com és ser una dona trans a Barcelona?
Barcelona, Catalunya, Espanya són un oasi. Un reducte molt tancat de baixa transfòbia. A Itàlia, Polònia, Hongria, el Regne Unit, no és com aquí.
- Per la llei trans que es va aprovar l’any passat, suposo. Com la valora?
Benvinguda sigui, la llei trans. És fantàstic tenir una llei que va millorar l’anterior llei d’identitat de gènere i va eliminar processos mèdics i psicològics que ens obligaven a ser disfòriques de gènere. Per Déu! S’havia de justificar una patologia. Això per fi ho hem pogut deixar enrere. Així i tot, hi ha altres temes que no s’ha tingut la valentia d’abordar.
Un és aquest binarisme. Què passa amb les persones que són agènere, gender queer, que tenen una altra identitat. On són? Quina protecció tenen? Quins drets? Aquesta és una de les principals carències de la llei. L’altre són les persones migrants. Què passa amb la gent que no té un DNI i viu amb nosaltres? Per què no poden tenir dret a la seva identitat volguda per ser d’un altre país? Arriben dones trans de Sud-amèrica que han de seguir presentant un NIE que no casa amb el seu aspecte ni la seva identitat. Per què les hem de fer patir?
- En el procés d’aprovació, aquesta llei va rebre crítiques dures de la dreta, però també d’un sector del feminisme, el feminisme transexcloent. Què en pensa d’aquesta lluita bel·ligerant d’un sector del PSOE i del feminisme contra una llei progressista?
Em fa molta pena que sectors del feminisme mantinguin aquesta postura, amb argumentacions a tocar dels d’Hazte Oír [l’associació ultracatòlica i d’ultradreta]. No s’han aturat a pensar què estan dient? Deien coses que es podrien sentir a la barra del bar, entre cigalons. Que esborrarem a les dones? A les dones les esborra el masclisme i el patriarcat. No les trans.
En el fons, el que crec és que tot és una qüestió de lluita pel poder. El moviment feminista ha transformat moltes coses i això fa molta por. El PSOE té por que pugin unes feministes que vagin més enllà de dir que no és acceptable que matin o maltractin a una dona o que s’ha de lluitar contra el sostre de vidre perquè hi hagi dones empresàries. Però quan això va del terra enganxifós de les caixeres de supermercat, de les dones de neteja, del supremacisme de les dones occidentals, del classisme, del treball sexual, no ens hi posem, que són coses massa peludes. No en volen parlar, de tot això, i per tant han de controlar que aquestes feministes radicals no es desbordin.
- Un dels canvis importants que ha suposat la llei trans ha estat la prohibició de les teràpies de reconversió a l’estat espanyol.
Sí, sí. Les teràpies de reversió són rentats de cervell i adoctrinament. No només per la teràpia, sinó tota la pressió psicològica i la càrrega ideològica de fer passar a algú per un procés de negació de la seva identitat.
- I sobre l'acompanyament a la infància, les opcions pels menors trans, què en pensa?
Sobre això no en tinc una opinió, no en sé prou i prefereixo no parlar-ne.
- D'acord. Parlem de salut. Què ofereix ara mateix la sanitat pública a les persones que volen fer una transició?
Puc parlar de la sanitat catalana. Aquí, el model és dels més avançats del món. Del servei de trànsit només en puc dir coses bones. Ha trencat amb la visió patologitzadora tutelar de les persones trans i ofereix un acompanyament dels processos vitals de la gent trans. Sí que és cert que s’ha de batallar constantment perquè l’Institut Català de la Salut no retalli, compleixi els acords, faci realitat els protocols… I en això voldria destacar el treball de Transforma la Salut, un grup de gent que fan una tasca meritòria perquè les altes esferes que gestionen la salut no facin de les seves.
- Ara mateix, les operacions de canvi de sexe o les mastectomies per les persones trans entren per la sanitat pública gratuïtament?
Sí. No sé quins són els terminis d’espera avui dia. Sé que s’han reduït, perquè s’han eliminat moltes traves.
- L’espanta, el creixement de l’extrema dreta i la regressió dels drets del col·lectiu que pot suposar la seva arribada al poder?
Moltíssim. Moltíssim. Serem la primera víctima. Els primers a rebre. Han augmentat les violències lgtbifòbiques. Ja no estem parlant de què et diguin ‘marica’ o ‘trabolo’, estem parlant d’agressions físiques. I això és molt seriós. Intolerable.
- Com valora la festa del dia de l’orgull?
Jo soc filla d’Stonewall i penso que el patriarcat no ens regala res. El contrari, si ens pot prendre els drets que vam aconseguir lluitant, ho farà. Estan bé les celebracions, a dalt d’una carrossa. Fins i tot poden ser provocadores. I està bé divertir-se, fer la revolució amb alegria. Però no oblidem que tenim davant una extrema dreta que no porta res de bo, que els nostres drets poden ser laminats en qualsevol moment. Per tant, no abaixem la guàrdia, mantinguem un orgull crític, i no acceptem una normalitat que ens imposa valors ideològicament patriarcals.