Una de les coses que més aprecio de sèries ambientades en escenaris molt allunyats del nostre és la seva capacitat per fer-me oblidar del present. Me’n vaig adonar mentre mirava l’inici de la segona temporada de House of the Dragon. Em vaig retrobar en certa manera amb les mateixes sensacions que havia experimentat amb la sèrie predecessora i em vaig adonar, també, com havia trobat a faltar una sèrie que em provoqués aquest viatge assegut al sofà de casa. La clau per aconseguir-ho, a banda d’un món ben treballat i complex (cosa que la sèrie dels Targaryen té gràcies al treball de George R. R. Martin) és l’ambientació.
I justament aquest va ser un dels aspectes més destacats de l’inici de la segona temporada: House of the Dragon és una sèrie que cuida els espais, tant si són oberts, com les escenes a la costa on Rhaenyra mira a l’horitzó intentant trobar algun senyal que confirmi la tragèdia que voldria que no hagués passat, com si són espais tancats, com les escenes dins les entranyes del castell amb què es tanca l’episodi. Torxes, passadissos i rates convoquen una atmosfera fosca i claustrofòbica que envolta l’espectador. La sensació d’immersió és molt elevada, i és perquè House of the Dragon treballa molt la seva ambientació medieval, fins i tot allunyant-se de la fantasia clàssica per ser més rònega, orgànica i realista.
Un altre element que em va cridar l’atenció, i que penso que se suma a l’anterior, és la presència de l’error i la ineptitud en escenes que tenen conseqüències tràgiques. Tot l’episodi s’ocupa de les conseqüències d’una mort (a partir d’aquí espòilers), la de Lucerys, el fill de Rhaenyra, que en gran part és accidental. Aemond pretén espantar-lo i escarmentar-lo, però és perquè perd el control del seu drac, com un adolescent que no calcula bé les conseqüències de la seva temeritat, que l’acaba matant. Més tard, la venjança contra Aemond queda en mans de dos personatges ineptes i destralers que acaben matant el fill equivocat (acollint-se a la idea d’“un fill per un fill” i pensant que els val més tornar amb un cadàver si volen cobrar la missió).
En un món on hi ha tantes decisions que es prenen tàcticament al voltant d’un mapa escampat en una taula, on hi ha tants pactes fets perquè són la decisió més intel·ligent, el contrast que provoquen l’error i la ineptitud fa el conjunt més realista. En les lluites de poder, de vegades la clau no és allò que ha estat meditat, sinó una badada que ho precipita tot cap al buit. També ho fa encara més proper a Shakespeare, incloent-hi aquests secundaris gairebé còmics.
House of the Dragon ha dedicat tot un episodi a intentar aturar una guerra que ja sabem que serà inevitable, i els espectadors més viscerals, que esperaven que tot esclatés, potser s’han decebut. Però ha estat més interessant veure els personatges debatent-se sobre si la guerra és la tria més intel·ligent, la decisió necessària o un últim ressort, fent entrar l’audiència en aquest debat i posant també matisos entre personatges que pertanyen a la mateixa facció, però que no pensen el mateix.
Els diàlegs han estat molt ben escrits, en particular els que manté Alice amb el seu pare, Otto Hightower, i el repartiment ofereix un treball molt sòlid, amb Matt Smith i Emma D’Arcy al centre, com a pal de paller interpretatiu de la sèrie. Ell hi posa carisma i ella intensitat, i tots dos eleven la tensió d’una història que, amb un ritme més reposat que el de Game of Thrones, és igualment absorbent i addictiva, i amb una factura visual que continua sent tot un espectacle, sobretot quan apareixen els dracs. Com era d’esperar, serà la sèrie de l’estiu.
House of the Dragon
Creador: Ryan J. Condal
(basant-se en el treball de
George R. R. Martin)
Repartiment: Matt Smith i Emma D’Arcy
Temporades: 2
Plataforma: Max