L’alosa, a l’obra de William Shakespeare i Joan Perucho
Un ocell que, a Romeu i Julieta, és senyal que s’acosta el dia (i s’acaba l’amor), a Les històries naturals de Joan Perucho sembla un inquietant senyal que el vampir és a prop.
A Romeu i Julieta de Shakespeare, l’alosa és símbol de l’arribada del dia i, per tant, l’ocell que alerta Romeu que cal fugir de la cambra de Julieta si no vol que l’hi troben.
És l’escena V, que està situada a la “Cambra de Julieta, sobre el jardí”, on s’han trobat Julieta i Romeu. Comença Julieta: “Ja vols anar-te’n? No és pas dia encara: / ha estat el rossinyol, i no l’alosa, / el qui ha ferit la temerosa orella: / cada nit canta al magraner llunyà. / Ha estat, amor, el rossinyol, pots creure’m”.
I Romeu li respon: “Ha estat l’alosa, que anuncia l’alba, / no el rossinyol: esguarda, a orient, ma aimia, / l’envejosa fulgor que riveteja / els núvols que en el lluny s’esfilegar-se’n: / els llums del cel s’han fos, i el jorn alegre / dreça’s de peus sobre els cimals boirosos. / Per viure haig de partir; si resto, moro”.
I Julieta encara s’inventa excuses perquè no Romeu marxe: “Eix clar llunyà, no és d’alba, en só segura: / és qualque meteor que el sol envia /per a servir-te aquesta nit de torxa, / que et faci llum sobre el camí de Màntua: /resta, doncs; no cal pas que encara et moguis”. (Traducció de Miquel Desclot)
Però era l’alosa, que la tradició popular, també a casa nostra, reconeix igualment com un anunci de l’alba: com recorda Els noms dels ocells en el llenguatge popular català, n’hi ha diversos: “Despertar-se al cant de l’alosa” vol dir ser matiner: “Ser matiner com una alosa” n’és una altra.
En canvi, a la literatura catalana, l’alosa ix repetidament a Les històries naturals, en aquells espais on el Dip, el vampir, persegueix el protagonista, Antoni de Montpalau. “Una alosa cantava suspesa a la branca d’un garrofer” quan Montpalau visita el cementiri de Pratdip.
Els llatzerets de Menorca
L’illa del Llatzeret porta una fotògrafa a Menorca. Aquest és el punt de partida de La necessitat de Pasqual Farràs, novel·la que es publicarà al setembre. Però no és l’únic llatzeret de Maó.
Al setembre arribarà a les llibreries La necessitat (Ed. del 1984), una novel·la de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) i autor d’El vigilant i les coses, finalista del Crexells de 2010. La necessitat és la història d’una fotògrafa que rep un encàrrec sobre un illot de Menorca:
“Havia de cobrir un reportatge sobre les instal·lacions del Llatzeret, que s’aixecaven en una mena d’illot a l’entrada del Port de Maó. Pavellons de repòs on havien de romandre els viatgers que venien de lluny abans d’incorporar-se al món de debò que els estava esperant. N’havia sentit a parlar, fins i tot s’hi havia sentit atreta, però no sabia per què, i no hi havia estat mai...”
La informació que tenia Alícia de les instal·lacions del Llatzeret, escriu Farràs, era ben just la mínima per començar a treballar, (...) Ara eren unes instal·lacions obsoletes, apartades de la seva funció original, que valia la pena tenir en compte per la seva bellesa estètica, també per la capacitat que segur que tenien per commoure el visitant, que intuïa un viatge en el temps que li permetria perseverar en la convicció que vivia en un dels millors mons possibles”.
El llatzeret el recorden moltes guies turístiques, però no s’ha de confondre amb el de la veïna illa de la Quarantena, que és esmentat en un atípic llibre d’història militar del Ministeri de Defensa espanyol,Farragut y Menorca. El legado español en la U.S. Navy: “A la segona dominació anglesa es va construir el llatzeret a l’illa de la Quarantena i el nou hospital de l’Illa del Rei, amb dues plantes i 1.200 llits, que va continuar prestant servei després de la recuperació de la sobirania espanyola”.
Massa deutes amb les flors, ara novel·la, abans biografia
Curiosa coincidència entre el títol de la nova novel·la de Iolanda Batallé i la biografia d’Antònia Vicens escrita per Sebastià Portell. Massa llibres amb el mateix títol?
La pròxima novel·la de Iolanda Batallé es dirà Massa deutes amb les flors i la publicarà Columna el mes de setembre vinent. Diuen que parlarà d’“Una dona en crisi” que “s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder refer-se escrivint en solitud”. El títol és un vers d’un poema d’Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) i ja era el títol de la biografia d’aquesta escriptora mallorquina que va signar Sebastià Portell: Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner, 2016). L’origen de tot és, òbviament, un poema de la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a Fred als ulls (Eumo, 2015): “Morir-te / encara no / tens massa / deutes amb les flors”.