La tradició és una qüestió ben íntima. Toni Sala ho explica, sense fer-ho, a Una família (L’Altra Editorial, 2021), una autobiografia familiar que, reconeixia l’autor, li havia costat veure’s en cor d’escriure, perquè “fins ara em feia por que els meus braços no suportessin aquest cos”. L’herència pesa. El pare de Sala, que no “tenia racionalitzada la consciència de la llengua”, fins malalt de mort presumia de saber mots com espill. Fent-ho, denotava un gust per la llengua “que es concretava en un respecte indefinit però present pel català, com si les paraules fossin una pedra màgica, un déu que notes però no saps si és superstició”. L’herència es fa present des de l’ocult.
La pouem d’un pou que ens és familiar i alhora universal. “No triem la llengua materna, però sí que triem l’idioma que servirem i ens servirà […] perquè existeixi l’has de decidir”. Així, el pare, dient espill, segueix l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols, “tenia una intenció més fonda”, perquè “en els moments de més solitud les paraules s’estanquen, i ens consola remoure el llot que han acumulat al fons […] la vida sedimentada que han arrossegat fins aquí”. Més endavant, confessa que la paraula espill li ressonava “com un amulet penjat per dintre el coll […], un testament ple de matisos”.
Aquesta observació de proximitat que Sala fa del llegat familiar és una talaia perfecta per acostar-se al seu darrer llibre Tradició i creació (L’Altra Editorial, 2024). “Tots encaixem i confluïm amb el nostre paisatge i aquest punt de confluència i encaix […] és el punt exacte on la comunicació pren sentit”, relata Sala a la justificació del llibre. De seguit, reivindica que no cal llegir tot el que es publica, sinó tenir una relació “constant i conscient” amb la literatura, perquè “des de la teva riba, si et mulles els peus, estàs en contacte amb tota la Mediterrània”. Al llibre, doncs, suca els peus, amb voluntat pedagògica i d’escrutini, en autors com Joanot Martorell, Àngel Guimerà, Víctor Català, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Josep Carner…
Un article inicial fa de brúixola per a la resta dels escrits recollits que repassen els noms esmentats, Tradició i creació. “La tradició no te la trobes, te la vas trobant”, sentencia Sala, com aquell dia que el pare li va dir aquell “espill” que com “l’onada de fons t’arrossega per sobre la realitat immediata”. Sala, però, pensa la tradició des del pessimisme resistent de la Catalunya postprocés, i per això constata que aquesta onada de fons “explica que encara tinguem alè literari en català quan socialment l’idioma està en liquidació”, i recorda que, quan “les formigues es mouen desorientades mirant d’entendre què passa, la tradició fa de brúixola”.
D’orientació en les profunditats d’una mina local i universal on els escriptors cerquen vetes d’or. Segurament, Sala, ha llegit el Llibre d’amic de Vinyoli:
Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s’il·luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
I ho lliga amb el pròleg de Rodoreda a Quanta, quanta guerra:
“Voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or”.
A la mina guanyen pes les relacions verticals, pregones, per sobre les espaciotemporals —permeten tenir més a la vora Víctor Català que no pas un coetani— perquè “són relacions d’afinitat, és a dir, de consciència i coincidència”. Llumetes amb les quals topa Sala en la profunditat com “un univers de guspires subterrànies” en una mina que “és una cripta. La tradició és un tribunal de morts”, i els morts no canvien de parer. “Qui escriu seriosament en català sap el privilegi i l’avantatge que és tenir entrada a aquesta mina”, rebla.
Ho sabia també Josep Pla, ho explica Sala a l’article que li dedica, quan va escriure els Homenots per contrarestar el mal fet per la dictadura al llegat català. En paraules de l’escriptor de Palafrugell, “per un artista el problema consisteix a trobar el fil que condueixi a la seva pròpia tradició”. Allò que, tornant a Sala, “Ors n’havia dit continuació, ‘santa continuació’”.
Tot i que ell no ho relaciona directament, no seria forassenyat pensar que Una família, potser el global de la seva obra, l’escriu perquè, tal com confessa a l’article, “escriure, per mi, consisteix a encabir experiència a dintre les paraules, a capturar experiència amb el text i mirar de passar el farcell”. Tradició i creació, doncs, és un llibre per a tots aquells que vulguin recollir el farcell i fer-lo rodar.
Tradició i creació
TONI SALA
L’Altra Editorial
Barcelona, 2024
320 pàgines