En la darrera dècada ERC s’ha caracteritzat, malgrat l’assemblearisme formal, per tenir una cadena de comandament clara i jerarquitzada. Oriol Junqueras al capdavant, Marta Rovira al seu costat i, per darrere, tota la resta. De mica en mica, però, s’ha anat convertint en una tricefàlia. Primer, a conseqüència de la presó i l’exili que va reforçar la dualitat entre Junqueras —més darrerament fora de presó, però com a president del partit— i Rovira. El tercer cap apareix amb l’arribada de Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat, que confronta especialment amb Oriol Junqueras.
Fins fa poc, aquest xoc de lideratges passava de forma discreta pel gran públic. No s’ha fet visible i notori fins que després dels mals resultats del darrer cicle electoral, ERC anunciés que iniciaria un procés de replantejament intern on es posaria a revisió per part de la militància tant l’estratègia com els lideratges de la formació. A partir d’aquí, sobretot després les eleccions europees, molts quadres i dirigents del partit han aprofitat qualsevol tribuna mediàtica per dir-hi la seva. N’hi ha per a tots els gustos, enmig d’aquest guirigall que ja fa pensar a alguns en els anys del caïnisme republicà, quan pels volts de 2008 Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós pugnaven per liderar el partit. I encara queden dies pel Congrés Nacional, previst pel novembre.
Per a més inri, en el seu moment de més desestructuració interna recent, durant aquest estiu, ERC ha de prendre una decisió fonamental per al seu futur. Investir o no investir president de la Generalitat el socialista Salvador Illa. El debat no és ideològic, l’actual PSC és lluny de representar un socialisme catalanista que pugui ser simpàtic per a les bases d’ERC com el de Maragall. Més aviat, se situa en termes de supervivència. Què pot anar més en contra del partit, investir un dels partits del 155 i mantenir un bon grapat de sous al sottogoverno o anar a una repetició electoral on totes les enquestes els vaticinen, encara, una altra davallada forta?
Només el fet d’intentar entrar a l’Ajuntament de Barcelona del també socialista Jaume Collboni ja ha dut cua. L’assemblea de les bases de la capital catalana es va haver d’ajornar per manca d’aforament davant la mobilització extraordinària dels militants. Plana la sospita que a part de la direcció nacional no li interessava fer aquesta votació en un moment com l’actual, perquè, entenien, afebleix la seva posició negociadora davant Salvador Illa. En un passat, la situació s’hauria resolt amb més o menys secretisme des de la sala de màquines del partit. Ara, tothom hi diu la seva, els debats s’entrecreuen i els que han callat els anys bons veuen que l’actual és un bon moment per cobrar-se factures passades.
Dilluns passat, la setmana explota amb un manifest impulsat pels pinyols de Pere Aragonès i Marta Rovira que cantava les quaranta a Oriol Junqueras i li suggeria deixar pas. A mitja setmana, els dos dirigents acabarien firmant el manifest, constatant l’ofensiva. Altres noms destacats que s’han sumat al manifest són els de Marta Vilalta o Sergi Sabrià, del pinyol d’Aragonès, un bon grapat d’exconsellers i noms de la vella guàrdia com Joan Puigcercós, Joan Ridao, Xavier Vendrell, Josep Huguet, Joan Manuel Tresserras, Ernest Benach o Marina Llansana.
Junqueras també hi va dir la seva durant una entrevista a Catalunya Ràdio, on afirmava que la roba bruta calia rentar-la a casa. Dies abans, el 12 de juny, Junqueras havia dit, en declaracions a la mateixa emissora, que calia “els millors acords possibles” per investir Salvador Illa, sumant-se així a la posició que ja havia defensat públicament una altra veu influent del partit, però que va per lliure, Joan Tardà. D’altra banda, aprofitant que ja no és president del partit, Junqueras impulsa una agenda pròpia iniciant una roda de converses amb el pretext de parlar amb la militància. Per exemple, Joan Josep Nuet anunciava en una piulada que seria a Montcada i Reixac: “No és un acte de partit, però segur que parlarem de política i de molt més”. En aquest mar de veus, l’exconseller Bernat Solé feia un tuit criticant el manifest: “Sembla que la desfeta d’ERC l’hàgim de resoldre signant o no signant un manifest. Un cop més, anteposem els quis i els quinós als quès i el país necessita més quès que quis. Cada dia que passa, un dia més lluny de la gent. I en portem uns quants. Massa”. (sic)
Un altre exconseller, Alfred Bosch, en un article a El Món criticava les negociacions amb el PSC i el fet que ERC vulgui fixar el preu de l’acord en el finançament singular. “No ens podem deixar atrapar en l’enèsima enganyifa, la cançó que es repeteix quan el poder espanyol necessita vots catalans”, expressava. Al text, molt crític, d’una mena que se’n recorden poc els darrers anys a l’entorn d’ERC, defensa també que “ara no és el moment de conquerir despatxos, és el moment dels quarters d’hivern, de refer els capitans i els equips, i de preparar la lliga grossa”.
Al seu torn, Tresserras, firmant del manifest rovirista, afirmava en una entrevista a Vilaweb que “veig que la gent ha de parlar i posar una mica en suspens el seu projecte personal. I subordinar-lo a allò que la discussió general decideixi”. A tot plegat, cal sumar-hi els comunicats de ja fa uns dies del Jovent Republicà, l’agrupació de Lleida i el Col·lectiu Primer d’Octubre oposant-se a qualsevol acord amb el PSC.
Tot fa pensar que el soroll intern podria anar a més, tot i que aquesta setmana s’ha esquivat haver d’anar a un debat d’investidura d’Illa o Puigdemont, que podria haver escalfat més les coses dins el partit. Ara, la decisió de donar suport a un candidat a la investidura o anar a eleccions la poden allargar, a tot estirar, fins al 26 d’agost. En cas d’anar a noves eleccions, previstes per al 13 d’octubre, el partit ho hauria de fer sense haver pogut passar pel congrés de reorganització previst i, si l’orgue de gats no s’atura, amb ple de veus internes discrepants, que sol ser un dels factors que més perjudiquen les formacions davant un procés electoral. No els salvaria d’això, però, una investidura d’Illa que podria extremar les tensions internes.