Que Benedict Cumberbatch és un monstre de la interpretació no és cap novetat. N’hi ha prou en haver seguit mínimament la seva carrera els seus últims anys per saber-ho. I si cal una prova concreta, cerquin el Frankenstein que va fer amb Johnny Lee Miller o el seu paper com a Richard III a The Hollow Crown, dos personatges que, de fet, són literalment monstruosos. Interpretar monstres és un dels seus punts forts com a actor, en part per la seva tècnica amb la veu (no és cap casualitat que, com a actor de doblatge, hagi posat veu a diversos personatges monstruosos). També hi ha monstres, tres en aquest cas, al seu últim treball, la minisèrie Eric, que s’ha estrenat recentment a Netflix i que es presenta com una sèrie criminal amb la desaparició d’un nen com a punt de partida. Mentre un detectiu investiga el cas, el pare de la criatura, interpretat per Benedict Cumberbatch, comença a tenir visions: veu al seu costat un monstre que li parla. El monstre en qüestió va ser dissenyat pel seu propi fill, que volia fer un personatge prou bo perquè el seu pare l’incorporés al programa de televisió de titelles on treballa. El pare va menystenir la proposta de la criatura i, per tant, és un símbol de la manca d’estima del pare cap al fill i del rebuig que aquest experimenta. Al capdavall, si el nen vol dissenyar un personatge que agradi el seu pare és perquè està buscant l’aprovació d’un pare massa distant, que prioritza la seva feina per sobre del nen.
El monstre que comença a aparèixer i a parlar amb el protagonista ens recorda de forma constantment el rebuig del pare i, al mateix temps, és un reflex de la por que té el pare, que és que ningú hagi segrestat el seu fill, sinó que aquest hagi escapat de casa i que ell en sigui el culpable. Per tant, la sèrie presenta un monstre literal, que és el que camina al costat del protagonista, i un monstre metafòric, que és el pare que fa mal al seu fill. Tots dos caminen junts pels carrers de Nova York dels anys vuitanta intentant trobar la manera que el fill torni a casa. El fet que Benedict Cumberbatch els interpreti a tots dos (el pare i la veu del monstre imaginari) reforça el fet que tots dos provenen del mateix lloc, que són les mancances d’un pare egoista. L’actor va d’un personatge a l’altre, conversant amb si mateix, i és tot un espectacle que justifica en si mateix el visionat de la minisèrie. Possiblement eclipsarà la feina de Gabby Hoffman, l’actriu que interpreta la mare del nen, que molts recordaran per Transparent i que hi fa un paper excel·lent, i molt necessari amb aquest punt de partida que toca el fantàstic: el de la mare desesperada per recuperar el fill i que veu com el seu matrimoni naufraga més que mai. Una trama que connecta Eric amb The Split, l’anterior treball de la guionista Abi Morgan.
I encara hi ha un tercer monstre, que és el que es destapa a mesura que avancen els episodis, que és el del passat familiar. Sense entrar-hi gaire, per no revelar detalls innecessàriament, només afegiré que ajuda a arrodonir la tesi de la minisèrie de forma encertada. El resultat és que Eric és una minisèrie sòlida, que s’aguanta sobre el talent de les interpretacions, que són també el ganxo per mirar-la, i que, malgrat que el guió pateix en alguns trams amb la llargada total del projecte (quatre episodis hauria estat millor que sis) aconsegueix sorprendre amb un enfocament original que permet tractar una història que ja hem vist moltes vegades d’una manera diferent. Eric guanya en fer l’aposta de deixar de banda les dinàmiques habituals del gènere criminal i posant el focus en el treball psicològic dels personatges i els monstres que amaguen.
Eric
Creadora: Abi Morgan
Repartiment: Benedict Cumberbatch, Gabby Hoffman
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: Netflix