Què suposa, emocionalment, pels adolescents, enfrontar-se a unes proves que marcaran tant el seu futur?
L’impacte dels enfrontaments a situacions estressants depèn de dues coses. En primer lloc, de què significa aquest esdeveniment a la vida de les persones i, després, dels recursos que tingui per fer-hi front. La selectivitat un esdeveniment que per tota la societat determina el futur, per tant, és difícil que els adolescents ho vegin diferent. Els estem dient que allò que passi durant tres dies marcarà el seu futur acadèmic i professional. Hi ha una càrrega psicològica i de significat important que inevitablement tant càrrega emocional.
Això, a més, passa en un moment de la vida en què les persones s’estan desenvolupant. Per tant, els recursos emocionals són limitats. Se sumen un esdeveniment de gran impacte amb uns subjectes amb pocs recursos, així que la intensitat de l’impacte emocional serà alta. Excepte per la canalla que no depenen de la nota per entrar als estudis als que volen accedir.
Creu que aquesta la manera de classificar l’alumnat i de decidir si poden accedir a determinats estudis superiors?
La manera d’avaluar-los ha de servir com a mitjà per un objectiu. L’objectiu és la tria per un costat i que aquests joves puguin demostrar el seu coneixement real per l’altre. Per triar, el mètode, dona resultats, la tria es genera. Ara, que serveixi per demostrar el que els joves saben, no ho tinc tan clar. Perquè hi ha un percentatge d’aquests resultats estan sotmesos a l’experiència emocional d’aquests joves, que tenen la possibilitat de quedar-se en blanc, que els nervis els juguin una mala passada… I també perquè el format de preguntes no són sempre les més idònies perquè els estudiants puguin desenvolupar allò que han après, el seu estil de pensament…
Les preguntes obertes ajuden més que les tancades, però segurament hi ha altres maneres d’avaluar que serien més justes en relació amb tot l’aprenentatge fet i el resultat final.
L’any que ve, els exàmens inclouran preguntes més destinades a aplicar el coneixement que no a recordar-lo de memòria. Haurien d’evolucionar cap aquí, les proves?
Les preguntes memorístiques només demostren la competència memorística. Sabem que les intel·ligències de les persones, i dels joves, són múltiples. Si només s’avaluen determinades competències intel·lectuals, hi ha un perfil de talent que no queda recollit amb aquestes proves. La memòria ens cal, però si podem avaluar també la capacitat analítica, de combinar la informació, de presa de decisions i trobada de solucions… aquí podem començar a veure la qualitat del coneixement i les competències que ha desenvolupat el jove.
Per tant, caldria evolucionar cap a proves que permetin demostrar competències més diverses.
I que puguis demostrar el teu coneixement real desenvolupat. Segurament això és molt més difícil d’avaluar, però la selectivitat no està pensada per a ser senzilla d’avaluar sinó per tenir un resultat el més veraç possible del seu nivell de coneixement.
Una de les propostes que va caure era la de crear una mena de “prova de maduresa acadèmica”. Què n’opina?
Incloure una prova de maduresa permetria assegurar-nos que, en determinades professions, on la maduresa és una condició sine qua non, com és l’educació, hi ha una tria. Ara bé, no sé si s’hauria de fer aquí, la prova, o durant o al final dels estudis superiors. Perquè la maduresa dels divuit anys, quan comences a estudiar, no és la dels vint-i-quatre quan comences a exercir. Ens calen metges, professors, sanitaris, etcètera amb un tipus de maduresa. Però potser seria més interessant avaluar-la al final dels estudis, i construir itineraris educatius que fomentant la maduresa i el desenvolupament humà.
Les proves d’aquesta setmana, però, no inclouen tot això. Què haurien de fer els estudiants per viure la selectivitat de la manera més saludable possible?
Anar ben preparats i preparades. Tota la feina que han fet abans, és el que els permetrà sortir-ne més o menys exitosos. En entorns d’entrenament d’elit, competeixes tal com has entrenat. Per tant, necessitem bons entrenaments. Entrenaments que permetin que la canalla aprengui i que es trobi amb simulacions: temporals, situacionals, cognitives, emocionals…
Durant aquest període de temps, cal tenir molta cura d’aquest jove: a escala alimentària, en l'àmbit del descans… No és el mateix haver dormit vuit o deu hores que haver-ne dormit quatre. Els últims dies no s’ha de dormir quatre hores, és quan més hem de dormir, quan més hem de combinar l’estudi amb espais que em facin sentir bé.
Per tant, no a les maratons de les nits anteriors.
Les maratons de la nit abans, tot i que sí que permeten uns últims aprenentatges, provoquen que el cervell i el sistema nerviós arribi a les proves molt esgotats. Cal començar amb temps, fer una bona planificació, tenir bones tècniques d’estudi… No ajuda, estudiar quatre hores seguides, val més fer tres quarts d’hora i deu minuts de descans, i tres quarts d’hora i deu minuts de descans més, perquè ajuda a la concentració.
També necessitem planificar segons allò que ens va millor i ens agrada més i allò que no. I també és important anar visualitzant l’examen i anar traient-li ansietat. Imaginar-se la situació amb els ulls tancats, reconèixer els escenaris possibles, imaginar escenaris positius…
Què més poden fer, per reduir l’ansietat?
La relaxació física, la respiració profunda, els exercicis de meditació, de ioga, ajuden molt, perquè els permeten tenir un bon control de la seva fisiologia en moments d’alta intensitat emocional. I també treballar la confiança en si mateixos, la seguretat. I eliminar o reduir la creença que s’ho estan jugant tot a una i no hi ha cap altra opció. Estaria molt bé que aquesta setmana les coses surtin com tu voldries, però si no, no s’acaba el món, hi ha altres opcions.
En tot això hi juga un paper important la situació dels joves: hi ha qui a casa té un context que li permet dormir vuit hores, tenir el dinar preparat i compartir l’angoixa i hi ha qui no, oi?
Sí, aquí és on tutors i tutores i coordinació de batxillerat poden fer, segurament, més del que fan, per tal d’oferir espais segurs. Aquest últim mes que la canalla ja no va a l’institut, potser es podrien obrir espais de treball per on de tant en tant passi el tutor per poder anar fent un control d’aquests joves que no tenen un entorn familiar favorable. Certament, és una variable que té una alta incidència en els resultats. Però quan aquesta canalla està a l’entorn educatiu formal, és molt més senzill que les condicions es donin. No només físiques, sinó també psicològiques, que un professor pugui acostar-se i dir “t’ho dèiem, que creiem en tu”. Un missatge d’un adult de referència que diu que confia en tu i que, per tant, pots confiar en tu mateix.
Sovint aquesta atenció personalitzada és força més senzill en escoles privades o concertades que en les públiques…
Sí. A més, per començar, a l’escola privada i concertada hi ha molta més presència de la sisena hora. Si ho recordo bé, la canalla que acaba l’educació havent fet una hora més cada dia ho fa havent fet un any més d’escola que la resta. En canvi, l’escola pública fa anys que va retirar la sisena hora. Això fa que hi hagi canalla que s’hagi perdut un munt d’hores durant el seu desenvolupament, i això també marca una diferència. Això demostra l’evidència de la diferència que hi ha per recursos econòmics, que no afavoreix a l’entorn públic.