El passat cap de setmana havia de culminar amb la tria d’un nou president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Però la reunió del secretariat nacional de l’entitat, celebrada a Vilafranca del Penedès, va acabar sense acord després d’hores i hores de reunions que es van prolongar de manera inesperada. Al cantautor Lluís Llach, una de les personalitats més implicades i influents dins del món independentista, li va faltar només un vot per aconseguir el suport favorable de dos terços dels membres del secretariat. La negativa dels seus detractors, en bona part alineats amb la direcció anterior de l’entitat, exercida per Dolors Feliu, ho va impedir. Alhora, el bloc jove de l’ANC va proposar Josep Punga com a candidat alternatiu, qui es va acabar retirant de la cursa, fet que no va convèncer els díscols per convertir Llach en nou president canviant el sentit del seu vot.
El complicat funcionament intern de l’ANC, que disposa d’un sistema electoral enrevessat als seus estatuts i que obliga l’aspirant a la presidència a aconseguir el vot favorable de dos terços d’un secretariat també escollit d’una manera bastant singular, ha fet que Lluís Llach, tot i ser amb diferència el candidat més votat a les eleccions al secretariat nacional amb 3.268 vots, no siga elegit president. Només l’exvicepresident del Parlament Josep Costa, amb 3.105 vots, es va apropar a la xifra aconseguida pel cantautor. La resta de candidats es van quedar, com a mínim, a un miler de vots per sota.
Però, què ocorre a l’ANC? Dolors Feliu ha tingut un mandat difícil en un context en què l’entitat ha reflectit les complicacions que viu actualment l’independentisme. La situació del moviment, per descomptat, no ajuda a la bona marxa de l’ANC, però segons molts dels crítics amb l’anterior direcció les maneres de Feliu i dels seus aliats tampoc no hi van contribuir. La prova més evident de les desavinences, segurament, va ser l’abandonament, al març de l’any passat, de Jordi Pesarrodona, que en va deixar la vicepresidència. Pesarrodona, com molts altres que van abandonar en bloc els seus càrrecs al si de l’entitat, reclamaven més democràcia interna.
“El darrer secretariat, dins del comitè permanent i les persones de la direcció han tingut una actitud de menysprear qui no pensava com ells”. És el que diu una persona implicada amb l’entitat, qui assegura que la direcció de l’ANC aturava qualsevol iniciativa dels considerats díscols. Alhora, la proposta que més debat va generar durant l’anterior mandat va ser la de presentar una “llista cívica” a les eleccions catalanes –que va ser rebutjada per escassa diferència de vots– com a manera de castigar els partits independentistes i crear-ne una alternativa electoral. Segons una altra veu, els informes de la comissió jurídica de l’entitat relacionades amb aquesta proposta i que “no agradaven a la direcció” eren ignorats.
Les disputes internes van arribar fins i tot a expulsar membres dels xats compartits. Molts crítics asseguren que l’ANC “cada vegada està més marginada i fora de joc, perquè molta gent no s’hi sent representada, i això és contraproduent”. Els crítics amb l’anterior direcció, bona part dels quals aposten ara per la presidència de Llach, proposen “una assemblea oberta, independent, integradora i útil”.
Manca de consens
Però no hi ha consens en el fet que això puga ser possible si es produeix el relleu demanat per aquest sector. “Si uns volen una quarta part del pastís i els altres el volen sencer és normal que no hi hagi acord: tan legítim és voler la integració com no voler-la”, critica una sòcia de l’entitat. “Si els estatuts exigeixen el vot de dos terços del secretariat per a elegir un president caldrà buscar una entesa amb l’altra part, no marginar-la per ser una minoria”. D’altra banda, alguns dels alineats amb l’anterior direcció critiquen el fet que gent com Jordi Pessarrodona i altres secretaris abandonaren els càrrecs de sobte “fent un cop de porta”. I ara, en canvi, “demostren que no se’n van anar del tot, perquè s’han tornat a presentar” a les eleccions. “Em sembla poc institucional, poc respectuós i poc democràtic”, etziba aquesta font. “Com que no podien fer el que ells volien van marxar, i ara que han tornat i tenen majoria volen que marxin els qui no pensin com ells. Estan fent el mateix, però a l’inrevés”.
Siga com siga, el cert és que l’ANC ha viscut una etapa difícil que no tots vinculen amb el mal moment de l’independentisme. “Persones mobilitzades, com ara la sectorial de gent gran, han estat boicotades constantment pel comitè permanent. Justament el que vol Llach és canviar una ANC que estava sent massa presidencialista i donar veu a molta gent, ser més plurals”, diu un dels partidaris del cantautor.
La figura de Llach, de fet, és de les que generava consens entre l’independentisme fins que el moviment s’ha vist, els últims anys, més atomitzat que mai per les disputes internes. Les seues crítiques constants a la direcció d’Esquerra Republicana han fet que aquest partit el vincule amb Junts, formació amb la qual Llach no té cap mena de relació orgànica. Sí que ha mostrat més identificació amb el president Puigdemont, a qui ha reconegut que va votar en les últimes eleccions catalanes matisant, això sí, que anteriorment també va ser votant d’Esquerra Republicana i de la CUP. Llach, de fet, va ser diputat de Junts pel Sí a proposta d’ERC, i va participar en la campanya electoral d’aquest partit el 2012, quan Junqueras ja presidia la formació. Els últims anys Llach s’ha implicat en el Consell de la República, presidit per Puigdemont.
Per contra, les desconfiances internes entre l’independentisme han despertat crítiques contra Llach. Tot i que l'episodi del pagament de les quotes fora de termini per optar a la presidència per part del cantautor és interpretat per la major part dels consultats com una filtració amb mala fe, ja que asseguren que no hi ha hagut cap il·legalitat ni mala intenció, alguns asseguren que si Llach presideix l’ANC convertirà l’entitat en un satèl·lit no tant de Junts com del president que encara és a l’exili, i aprofiten el rebuig del cantautor a la configuració de la llista cívica per a intentar reforçar aquesta teoria. D'altra banda, molts dels propers a Llach asseguraven, fins i tot abans que el cantautor es postulara com a candidat al secretariat nacional de l’ANC, que si l’anterior direcció de l’entitat plantejava la possibilitat de gestar era una candidatura electoral era, precisament, per a dissimular la seua incapacitat mobilitzadora amb una proposta que molts entenen que xoca amb l’esperit fundacional de l’ANC, que sempre ha aspirat a estar al marge dels partits i de la política interna parlamentària.
La majoria dels consultats pronostiquen que Llach serà escollit president de l’ANC aquest dissabte, tot i que no sense dificultats visibles en les reunions prèvies. Amb el cantautor l’ANC aspira a tornar a ser el moviment que ara fa deu anys va sacsejar l’escenari polític català. Fins al punt que els principals partits no van deixar de fer moviments per a controlar internament l’entitat i limitar la seua capacitat.